Barcelona, 14 de febrer de 1712, 8è any de la Guerra de Successió hispànica a Catalunya (1705-1714). Fa 314 anys moria Narcís Feliu de la Penya i Farell, advocat, historiador, cronista i, probablement, la figura més destacada del corrent ideològic “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”. Feliu de la Penya (Barcelona, 1642) recuperaria aquesta idea a partir de l’efímera —però transcendental— iniciativa de Pau Claris —president de la I República catalana (1641)— i de Joan Pere Fontanella —conseller en cap de Barcelona (1640-1641) i secretari d’estat del govern del país (1641-1643). Quan ho va fer, havia passat mig segle des de Claris i Fontanella (dècades de 1680 i 1690), però no era un plantejament obsolet, sinó que, ben al contrari, marcava el camí cap al futur. Què era la ideologia “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”?
Com era la Catalunya que engendra aquesta idea?
La crisi que precipitaria la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59) tenia molts cantells, però l’econòmic tenia un pes molt important. Catalunya venia d’una llarga etapa de creixement econòmic que remuntava al triomf de la Revolució Remença (1486). Per tant, la societat catalana de 1627 —quan després d’un seguit de sequeres i aiguats apareixen els primers símptomes de la crisi—, de 1635 —quan el primer ministre hispànic Olivares violenta el país amb l’allotjament forçós de 40.000 Tercios castellans a les cases particulars— i de 1640 —quan Felip IV ordena el reclutament forçós de caps de casa i deixa milers de famílies sense la principal font d’ingressos— no tenia memòria d’un escenari crític ni dels mecanismes per a superar-lo. I, d’altra banda, la Catalunya de 1640 no era —gens ni mica— la mateixa que la de 1486.
Quina havia estat la iniciativa pionera de Claris i Fontanella?
La Catalunya de 1640 era el resultat d’un llarg procés iniciat l’endemà de la victòria remença (1486). Durant aquell segle i mig llarg, el país havia transitat d’un estadi feudal —amb una part majoritària de la societat sotmesa a un règim de semiesclavitud— a un estadi premercantil —format per milers de petites unitats de producció agroramaderes de caràcter familiar que proveïen l’aparell fabril del país. Per tant, qualsevol iniciativa adreçada a redreçar l’economia havia de ser en forma d’estímul i d’innovació. I això és el que van fer Claris i Fontanella: crear un mecanisme que promovia estades d’emprenedors catalans —en forma de beques pagades per les institucions catalanes— a la República de les Set Províncies Unides, l’Estat que, encara actualment, anomenem col·loquialment Holanda.
Per què a Holanda?
El perquè a Holanda obeïa a dues raons concretes. La primera era política. Les Set Províncies s'havien independitzat de la monarquia hispànica el 1581, després de destituir el monarca hispànic Felip II, que era el mateix que faria Claris el 1641 amb Felip IV. El nou Estat neerlandès s’articularia com una república governada per les riques i emprenedores elits mercantils del país, i el seu cap d’estat seria un stadhouder (una mena de president que transmetia el càrrec hereditàriament). És a dir, les Set Províncies eren una república coronada, que era l’objectiu de les elits mercantils catalanes, que, el 1640, van secundar la revolució que conduiria a la proclamació de la República catalana (17 de gener de 1641) i la seva posterior transformació —no sense grans pressions externes— en Principat independent (23 de gener de 1641).
Per què més a Holanda?
Però, sobretot, perquè les Set Províncies eren el model econòmic a seguir. També, com Catalunya, havien superat el règim feudal. Però, a diferència de Catalunya, havien expulsat la dominació hispànica, que llastrava clarament el seu enlairament econòmic (1581). Per entendre la projecció econòmica neerlandesa del segle XVII, només cal observar, per exemple, els volums de les companyies de les Índies Orientals (VOC) i de les Índies Occidentals (WIC), dos gegants privats, creats el 1602 i el 1621 —respectivament—, que tenien colònies pròpies (com Bengal Subah o com Nova Amsterdam, posteriorment Nova York), una marina de guerra pròpia per protegir els seus mercants (molt superior, en capacitat de resposta, a la de moltes armades nacionals europees) i més de 50.000 empleats en nòmina (era la millor col·locació professional de l’època).
Quin és el paper de Feliu de la Penya en la recuperació d’aquesta idea?
La derrota catalana a la Guerra de Separació i l'ocupació hispànica (1652/59) havien malmès notablement l’aparell econòmic català. Serien necessàries tres dècades per a recuperar els nivells de producció anteriors a la guerra. En aquell moment (dècades de 1680 i de 1690), l’aparell productiu català (vaixells, tèxtil, armes, aiguardent) havia restaurat els canals d’exportació amb Anglaterra i les Set Províncies, que ja existien abans de la guerra. I és en aquell context que sorgeix la figura de Feliu de la Penya i reapareix la idea “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”. Feliu de la Penya recuperaria i divulgaria una ambició projectiva que havia quedat inconclusa a causa de la derrota catalana en la Guerra de Separació: convertir Catalunya en la primera potència econòmica —i possiblement militar— de la Mediterrània.
Com es traduïa la idea “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”
La idea que preconitzava Feliu de la Penya —i que van abraçar les classes mercantils catalanes de l’època— consistia a potenciar els canals comercials amb els països emergents de l’Atlàntic europeu, especialment Anglaterra i les Set Províncies. Aquesta estratègia tenia un doble propòsit. Per una banda, evitar la dependència —econòmica i política— respecte a la monarquia hispànica, que hauria representat comerciar amb les seves colònies americanes i evitar el coll d’embut de la Casa de Contratación, el niu de corrupció més gran del món. I, per l'altra, consolidar la presència en un escenari que propiciaria les aliances amb corporacions angleses i neerlandeses que afavoririen el creixement del volum de negoci i, per tant, dels marges i dels beneficis finals. I... importantíssim!!!: impulsar l’acumulació de capitals.
Per què es buscava l’acumulació de capitals?
L’acumulació de capitals tenia un propòsit claríssim: disposar de capital per finançar les grans infraestructures que havien de portar el país cap a un estadi polític i econòmic mercantil (el que ja havien assolit Anglaterra i les Set Províncies). I la prova més evident la tenim en l’impuls d’una iniciativa pionera: el 1691, Feliu de la Penya i un grup d’inversors barcelonins van crear la Companyia de la Santa Creu, que s’inspirava en els models neerlandesos i anglesos. I el 1705, el clandestí, però majoritari, partit austriacista català, format per les elits mercantils del país, destituiria Felip V, acusat de maniobrar per enfonsar els canals comercials catalans. Una idea i un objectiu que serien plenament vigents fins que el règim borbònic va ocupar Catalunya i va trinxar —a consciència— el seu edifici polític i el seu aparell econòmic (1714).