Feia anys que Marc Ros no tenia un agost lliure de principi a fi. Aquest ha estat el primer en molt de temps que el seu grup, Sidonie, banda referencial del pop a casa nostra de la que n'és el cantant i el guitarrista, trio que completen el bateria Àxel Pi i el baixista Jes Senra, no han tingut cap concert programat a l'estiu. Ell ha passat aquestes setmanes de vacances entre Barcelona i l'Empordà, llegint, sempre llegint, i escoltant música, sempre escoltant música. "Ha fet tanta calor aquests dies que em venia de gust escoltar coses fredes. Necessitava una mena d'aire condicionat musical. En lloc d'escoltar els Beach Boys, que són el grup estival per excel·lència, i una de les meves bandes referencials, m'he refugiat en la discografia d'artistes com Syd Barrett. I el mateix m'ha passat amb la literatura: he defugit els llibres que suposadament has de llegir durant les vacances". Ja instal·lat de nou al seu pis de Barcelona, cau amb les parets folrades de discos i més discos, i de llibres i més llibres ("més que el cantant d'un grup de pop, a mi el que realment m'agradaria seria ser bibliotecari"), Marc Ros és el protagonista de la nova entrega de La cançó de l'estiu, el podcast musical d'aquest estiu de 2022 de Revers de ElNacional.cat.
Nostàlgia de Sidonie
Marc Ros es va enamorar del pop quan només tenia 5 anys. Ho va fer escoltant una vegada rere l'altra fins a ratllar-lo un disc que els seus pares tenien dels Beatles (ara ho enteneu tot, oi?). Recorda que era un recopilatori publicat per Capitol Records, la icònica discogràfica nord-americana del quartet anglès. Deu anys després va formar la seva primera banda: Helter Skelter, nom robat, a veure si ho encerteu, d'una de les cançons més celebrades del quartet de Liverpool. Un grup que, per culpa de les diverses inclinacions musicals i estètiques dels seus integrants, ell recorda com una versió de rebaixes, dels Joves, la mítica sèrie de la BBC que a casa nostra va emetre TV3 als 80. El seu primer concert va ser al casal del barri, a Sarrià. Tot van ser versions. Poc després en Marc compondria la seva primera cançó: 'Nostàlgia', un tema en català dedicat a un dels seus grans ídols, Syd Barrett, ens creatiu dels psicodèlics Pink Floyd, que va acabar refugiant-se del món a casa de la seva mare amagant-se dels seus dimonis.
25 anys de pop majúscul
Aquest 2022 Sidonie celebren 25 anys de trajectòria i pop majúscul. 20 (+1) des que van publicar el seu primer disc, l'homònim Sidonie. Aleshores, com totes les bandes sorgides de l'indie barceloní de finals dels noranta, cantaven en anglès. Temps després, com totes les bandes sorgides de l'indie barceloní de finals dels noranta, van decidir passar-se al castellà. Va ser aleshores que es van significar com un dels millors orfebres del pop a casa nostra. Així ho certifiquen discos com El incendio (2009), Sierra y Canadá (2014), El Peor Grupo del Mundo (2016), Lo Más Maravilloso (2018) o El Regreso de Abba (2020), àlbum conceptual nascut a partir de la novel·la homònima, el seu debut literari, de Marc Ros. Un catàleg que potser no triguen a ampliar. Marc diu que potser no ho hauria de dir, però ens acaba dient que aquest agost a més de llegir els llibres que no s'han de llegir i escoltar els discos que no s'han d'escoltar a l'estiu, també ha escrit noves cançons. I ara totes a cantar a viva veu allò de "Basta de amargar / A todo el personal No me habléis de honestidad / Dadme algo que me haga llorar / Tengo una chica y una pistola / Un crucero de placer / Carreteras infinitas / Y algún crimen que resolver".