Allò possible i allò impossible. I les fronteres, a vegades difuses, entre les dues categories. A La llista de les coses impossibles (Columna, 2022), llibre que li va valer el Premi Carlemany, l'escriptora Laura Gonzalvo s’endinsa en l’univers de les lesions medul·lars, els obstacles físics i anímics de la tetraplegia i com aquesta es relaciona amb la joventut i les relacions de parella. És un debut literari que camina entre el relat iniciàtic i la novel·la d’adults, per normalitzar i mostrar una realitat més enllà dels tòpics que la solen envoltar. L’autora en parla des d’una experiència personal, amb senzillesa però també consciència crítica.
La novel·la parteix de la lesió medul·lar del Guim, que es queda en cadira de rodes als 18 anys. Ell, malgrat això, té una actitud molt optimista respecte les seves possibilitats a la vida.
És un personatge optimista però també molt pacient. Pot ser que siguis molt optimista, però que si trigues molt a aconseguir una cosa et rendeixis perquè se’t fa massa pesat. I en el tema de les recuperacions després de lesions de columna tot acostuma a ser molt lent. Potser aprendre a posar-te un mitjó implica estar quatre mesos intentant-ho. I hi ha molta gent que no vol estar quatre mesos així. De tota manera, és una actitud que no és tan estranya en el món de les lesions medul·lars. Quan estàs dins de la situació, vas pas a pas.
És un llibre que va sobre no rendir-se?
Més que aconseguir l’impossible, crec que el llibre va sobre no acceptar que els altres et diguin què és impossible i qué no ho és. Al final, la frase de ‘la llista de les coses impossibles’ estava molt dins de la novel·la i molt relacionada amb el Guim i la llista de coses que li diuen que no podrà fer. Més que dir que vol fer coses impossibles, ell vol comprovar que realment no les pot fer. Segurament n’hi haurà moltes que seguiran sent-ho perquè té la lesió que té.
Tenia la voluntat de mostrar la tetraplegia des de dins, sense dramatisme ni condescendència
Expliques que has viscut molt de prop una lesió d’aquestes característiques. Suposo que això ha estat clau a l’hora de crear la història.
El meu marit és tetraplègic i va tenir l’accident a la mateixa edat que el personatge del llibre: 18 anys. Hi ha una part molt important que està basada en l’experiència real d’aquest accident. El que ens passa a la gent que coneixem de prop aquestes situacions és que sents que hi ha molts clixés sobre el tema. La gent pensa en tetraplegia i es posa a tremolar i s’imagina sempre el pitjor. Jo tenia la voluntat de mostrar això des de dins, sense dramatisme ni condescendència i posar-ho una mica en context: fer entendre que la gent amb tetraplegia o discapacitat viu en un context amb altra gent i normalitzar-ho.
Quins són aquests clixés que envolten les lesions medul·lars?
En general crec que hi ha una visió molt pejorativa sobre la cadira de rodes i del fet de no poder caminar. Però una lesió medul·lar són moltes més coses i potser la de caminar és la menys important. Sí que és veritat que té implicacions pel que fa a l'accessibilitat, però el que és moure’s, la cadira de rodes en realitat ho resol bastant bé. Per altra banda, sobre la tetraplegia, que afecta les quatre extremitats, la lesió és en diverses vèrtebres i diferents alçades de la medul·la i pot ser força diferent. No vol dir que en tots els casos no puguis fer res amb els braços. A vegades les discapacitats físiques tenen més a veure amb el poder adquisitiu o amb poder accedir a determinades ajudes tècniques que et solucionen molt la vida, que no amb què la teva vida hagi de ser tan desgraciada amb la lesió.
Hi ha un seguit de coses que tenen un gran cost per algú lesionat: rehabilitació, adaptar-se el cotxe, etc.
En aquest país les ajudes són bastant limitades. Així com en l'àmbit de la sanitat estem bastant bé, pel que fa a l'ortopèdia i ajudes tècniques, les ajudes no són bones. I és clar, tu penses: per què és desgraciada una persona amb una lesió medul·lar? Per què viu en un quart pis sense ascensor o per la lesió que té? I probablement és perquè no pot sortir de casa.
Hi ha una visió molt pejorativa sobre la cadira de rodes i del fet de no poder caminar
També hi ha un altre tema important que és la combinació entre la tetraplegia i el mercat laboral i poder treballar.
Aquest és un tema que canvia molt depenent d'en quin moment hagis tingut l’accident o la lesió. La gent que adquireix discapacitats de jove o quan encara pràcticament no ha cotitzat, com és el cas del Guim en la novel·la, està venuda, perquè no hi ha cap ajuda. La pensió no contributiva que poden rebre és mínima. La gent amb aquestes discapacitats treballa en la majoria de casos perquè no té altre remei. No té a veure amb la gravetat de la lesió sinó amb el moment en què la pateixes. Aquest país s’ha muntat per a la gent que treballa: els drets dels treballadors estan molt bé, però els drets de la persona no tant. I, en canvi, la gent que ha tingut l’accident en edat que ja ha cotitzat pot demanar la incapacitat. El que sí que passa és que la gent amb grans discapacitats que tenen una bona pensió, si treballen la perden. En aquest escenari, et posen en la disjuntiva entre treballar i tenir l’ajuda. És complicat.
És difícil acceptar els accidents de les persones que tenim al voltant, aprendre a conviure-hi?
En realitat és més senzill del que sembla perquè no tenim altra opció. Sí que és veritat que hi ha gent no molt propera que es poden espantar o desaparèixer. Però és veritat que la gent més propera, tot i que no ho coneix, ho acaba entomant com el pacient: ‘això és el que hi ha’. Una lesió medul·lar no és una cosa tan diferent d’un trauma que no es veu. La diferència és que la cadira de rodes sempre és visible. És inevitable pensar: "tot el que t’has perdut o tot el que no has pogut fer" quan veus una persona amb la cadira, i ells a vegades pensen: "Si és que ja fa 30 anys que vaig en cadira de rodes!". És com un dol, et pot costar més o menys, com amb la gent del voltant. La novel·la també volia reivindicar una mica les persones que estan al voltant de qui té la lesió.
Al llibre és la protagonista, la Clara, que s’ha d’enfrontar amb la situació i en alguns moments li costa.
A vegades no ens sabem comportar-nos amb una persona lesionada. Hi ha tot el tema de com saludar-lo, li faig dos petons o no, no vols molestar... Però al mateix temps no vols que sembli que no ho fas perquè va amb cadira. La gent a vegades no sap com donar-li la mà a un tetraplègic que la tingui mig tancada. La protagonista s’enfronta amb els dos temes: el passat junts amb el Guim que comparteix i l’obstacle que suposa la seva lesió.
Una lesió medul·lar no és una cosa tan diferent d’un trauma que no es veu. La diferència és que la cadira de rodes sempre és visible
La novel·la ha guanyat el Premi Carlemany de foment de la lectura, que reconeix novel·les juvenils. La vas escriure amb la idea que entrés en aquesta categoria?
Quan la vaig començar, jo tenia la idea d’escriure una novel·la juvenil. Llavors em van dir que l’arc temporal era massa gran, que els personatges creixien massa i m’ho van treure del cap. Al final va arribar un moment que vaig decidir escriure i que passés el que passés. Hi havia el perill que es quedés en un forat negre i que no la consideressin ni per a adults ni juvenil, però ha sortit bé. No tenia molt clar si era una novel·la juvenil o no.
El llibre pot canviar la percepció que els adolescents tenen de la tetraplegia i ajudar a normalitzar-la?
Sí que hi ha una intenció de normalitzar-la i d’ensenyar-la, perquè a vegades no és que no hi hagi discapacitats, és que no els veiem perquè estan amagats. Tenen dificultats per sortir o es mouen en cotxe, perquè la mobilitat sense cotxe és difícil, etc. Aquesta visibilitat sí que penso que pot fer que si algú llegeix aquesta novel·la i després es troba amb algú amb aquest tipus de lesió, que tot no li vingui tan de nou.
El jurat final del premi són nou joves andorrans d’entre 14 i 16 anys. Què creus que ha de tenir una novel·la juvenil perquè pugui agradar als adolescents.
Veig que el concepte ‘juvenil’ és molt ampli. A vegades es parla de novel·les juvenils incloent tant a nois i noies de 12 anys, que jo potser els considero més nens, fins als de 18. I és clar no tenen res a veure els interessos. El que sé és el que em van comentar els joves del jurat quan vaig recollir el premi. I el que vaig veure és que ells es projecten en els personatges. Es van identificar molt amb la Clara, la protagonista, amb el periple per la universitat, inclús amb detalls petits. En canvi, la realitat del Guim els deixava més en xoc, era una altra cosa.
És difícil, en l’època de Tik Tok i d’un ritme de consum de continguts molt accelerat, que els joves s’enganxin a llegir?
És curiós perquè de més petits llegeixen bastant. Jo tinc filles de 12 anys i llegeixen molt, inclús llibres molt gruixuts. Però és veritat que quan comencen a consumir aplicacions i mòbil el ritme és molt frenètic. Sí que crec que necessiten un ritme d’acció, que vagi al tema més ràpid. I si és una lectura per plaer, sí que són molt exigents amb què els entretinguis.