Després d'un any de silenci discogràfic i de la parada obligatòria dels concerts arran de la crisi del coronavirus, els Ebri Knight tornen a la càrrega amb Carrer. Un EP de llarga gestació per culpa de l'esclat de la pandèmia, que els va atrapar en ple procés creatiu. Després d'un estiu d'escenaris  buits i amb la incertesa del què passarà durant els propers mesos, el grup d'Argentona ha aconseguit tirar endavant el treball gràcies a la col·laoboració dels seus seguidors, que van finançar el crowdfundig per fer-lo realitat, i començaran la gira de presentació a finals d'abril amb noves cares sobre l'escenari i esperant tornar a vibrar amb el públic. Arnau Aymerich, vocalista de la banda, ens explica com ha estat tota quest procés.

Com és això de coure un disc enmig d'una pandèmia mundial?

Hem tingut la sort que la situació ha fet que el centre temàtic del disc agafi més sentit. La crisi del coronavirus ens va enganxar en un moment molt avançat del procés de creació, quan ja havíem decidit que l’eix vertebrador seria la reivindicació del carrer com espai d’intercanvi, d’aprenentatge, de comunitat...

Un carrer que ens van prohibir trepitjar.

Des del març el carrer s’ha tornat un espai hostil i llunyà, de desconfiança. Molta gent li ha agafat una mica de por i, per tant, reivindicar-lo en tots els seus fronts és cada cop és més necessari i urgent. Com a banda, on hem après més coses és al carrer; on hem fet més concerts; on hem expressat les nostres consciències; on ha vibrat més el nostre projecte; és on han nascut els nostres discos i on hem d’abocar les nostres esperances. 

Així que és un disc més centrat en la normalitat a recuperar que en la situació que estem vivint.

Sí, el disc crida a la comunitat. Al principi de la pandèmia vam treure una cançó, ‘La cura’, que no està inclosa al disc i que recull la nostra etapa creativa inspirada en la pandèmia. Darrere de l’EP hi ha un procés més gran, que ve de discs anteriors i que abraça també els mesos després del confinament.

Sou un  grup que es gaudeix en directe més que a cap altre cop. Sorprèn que us hàgeu decidit a treure disc en un moment de tanta incertesa. Molts altres artistes s’han aturat momentàniament.

Hi ha dues raons. Primer, perquè ara mateix Carrer és un treball vigent i si ens esperàvem corríem el risc que deixes de ser-ho. I, després, perquè nosaltres no entenem la vida sense música. Segur que arribarà un moment que necessitarem parar un temps o de manera indefinida, però quan es vagi recuperant la normalitat nosaltres hi volem ser. La primera fase creativa del disc la teníem pràcticament enllestida quan va esclatar la pandèmia i podíem esperar, però no molt. Hem decidit endarrerir-ne la sortida mig any, no més.

Una de les cançons més sorprenents del disc és 'Supervivència' amb KeTeKalles, un grup als antípodes d’Ebri. Com va sorgir la col·laboració?

Les vegades que hem fet directes explicant el disc sempre preguntàvem als nostres seguidors amb qui creien que col·laboraríem. Ens van dir 50 grups i ningú ho va endevinar. I la veritat és que estem molt contents. Buscàvem una col·laboració insòlita, però que fos coherent amb l'EP i el que ha passat és molt bonic. Ens van proposar que col·laborés tota la banda i han donat una volta més a la cançó. Això li ha donat molta identitat a la seva part: sona més a KeTeKalles que a Ebri. Crec que és una de les nostres cançons preferides del disc.

També heu tornat a afegir una cançó en castellà, ‘La pacha’

Sempre hem intentat que les nostres cançons estiguin arrelades a col·lectius més grans, episodis concrets, moments de les nostres vides... A La voz dormida ens vam endinsar en l’univers dels poetes de la guerra civil i amb ‘La pacha’ hem fet el mateix en un moment de reivindicacions d'arrel a Llatinoamèrica. Vam començar a escriure aquest tema coincidint amb el cop d’estat a Bolívia i les protestes a Xile, és una cançó que beu d'aquest univers d'actualitat. 

Us sentiu cada cop més còmodes amb el castellà?

Sense deixar de ser un grup que canta fonamentalment en català, ens vam sentir molt còmodes canviant la llengua per parlar de la realitat d’uns països on l’idioma comú és el castellà. No sé si serà una constant als propers discs. Les cançons surten una a una, però aquesta la vam tenir molt clara des del principi, era una temàtica que ens cridava en aquell moment i realment crec que és un dels millors temes que hem fet mai.

El que està clar és que la música d’Ebri té recorregut més enllà dels Països Catalans.

Som en un moment on s’ha desacomplexat molt aquest tema i cada cop s’escolta més música en euskera, gallec i català. Depèn a qui li expliquis, si li dius que tenim oients a Madrid o Salamanca no et creurà, però jo recordo amb molta estima concerts a tot l’Estat espanyol i fins i tot hem fet tres gires a Alemanya. A més, el punk rock sempre ens ha obert portes i es consumeix molt més a escala europea. Quan vam començar a tocar pensàvem que si fèiem aquest tipus de música en català, hi hauria més grups començarien, però no ha estat així. I això ens beneficia, és clar.

La pandèmia i el disc us han agafat en un moment de reestructuració de la banda, amb la sortida de dos components i l’entrada de dues dones músics en un equip completament format per homes. Ha estat difícil encaixar les noves peces amb el confinament pel mig?

Les hem encaixat. Hem tingut la sort de trobar dues persones que ens han sorprès gratament a tots els nivells. Tant l’Alba, la flautista, com la Laia, la bateria, han aportat una energia nova i no tenim cap dubte que quan puguem tornar a fer concerts i a recórrer el país s’intensificarà encara més aquest compromís d’equip.

Heu explicat que la decisió de prioritzar l’entrada de dones al grup sorgeix d’un procés intern que va començar el 2018. Seria molt fàcil no haver fet aquest treball de reflexió, més en un món tan masculinitzat com la música on els grups no mixts estan molt acceptats. 

Però cada cop ho està menys. Estem en un moment on a tots els sectors ens han posat un mirall davant pel que fa a la bretxa de gènere, també en el món de la música. Roba Estesa ha fet moltíssima feina en aquest sentit i són un referent per a nosaltres. No ens volem posar una medalla, però volem ser sensibles a la realitat del nostre entorn i considerem que la ideologia del nostre projecte ens obliga a emprendre accions que permetin caminar cap a un món més just.  Per això teníem clar que en el moment que un dels espais de la banda ocupat per un home quedés lliure l’havíem de cedir a una dona. Així ho hem fet i hem trobat a dues persones que han encaixat moltíssim i han expandit la nostra perspectiva musical.

Està molt bé fer els escenaris més diversos, però també tenim un problema amb els espais de festa on hi ha moltes agressions masclistes. I això també passa en espais que ens són presentats com “d’esquerres” i segurs.

Ara que som un equip mixt, és important que dels temes relacionats amb el gènere en parlin cada cop més l'Alba i la Laia, però és evident que això passa. La pandèmia ens ha donat una hora del pati per revisar les nostres relacions socials, econòmiques, hàbits de consum… que sovint s’accentuen en els espais de festa. Nosaltres fa temps que posem l’accent en el consum de drogues, per exemple. 

Aleshores?

Jo crec que hem de ser cada cop menys passius a l'hora de conviure amb aquests episodis. De la mateixa manera que és molt important que fem un consum crític i conscient de totes les substàncies que tenim al nostre abast, també ho hem de fer amb les relacions que tenim al nostre voltant, sobretot dins dels cercles propers, que és on es legitimen. Si una persona que no coneixes de res et fa una crítica, pot tenir rellevància, però no tanta com si ho fa un amic. Especialment en els grups d'homes.

I des dels escenaris com ho hem de fer?

L'escena musical és un mitjà per donar missatges i donar exemple. Per nosaltres només el fet d'haver cedit espais a dues dones músics ajudarà a tenir més referents a les persones que les segueixen. És un pas, i tots els que puguem fer com a banda cap a unes relacions més sanes, haurien d'ajudar que la gent que és fan d’Ebri a fer el mateix camí.

Sou un d’aquells grups que formen part de la primera línia de politització de molts joves, però porteu tocant junts des de 2005. Podreu seguir saltant la distància generacional amb els primers oients?

No ho sé, la veritat. Hem tingut la sort de fer la música que ens agradava des del principi i tenir cada cop més públic. És una sort. Si traiem un disc i veiem que ens segueix menys gent, potser haurem de fer un pensament. O no, si seguim podent viure de tocar. Més que omplir un Sant Jordi, aquest és el somni de qualsevol banda. Queda molt bé dir que fas el que t’agrada i fas concerts massius, però tots busquem un equilibri entre la nostra essència i allò que és comercial. Nosaltres intentem ser coherents i esperem que ens segueixi prou gent per sentir-nos acompanyats i viure de la música, encara que sigui amb salaris discrets.

És un moment complicat per la protesta. Les úniques grans manifestacions que hem vist en els darrers mesos han estat per l'empresonament de Pablo Hasel.

Hem començat el disc amb una cançó que vam escriure al principi de les protestes per la sentència dels presos polítics i que vol combatre el relat de la violència. La resistència ideològica i política es criminalitza des de la majoria de mitjans i institucions i no s'ataca l'arrel del conflicte, el fet que hi ha unes generacions al límit del col·lapse i amb un futur molt fosc. Les protestes posen de manifest que hi ha gent que perd la por i per nosaltres aquesta és una actitud que s'ha de normalitzar.

Volíeu crear un himne?

No som pretensiosos en aquest aspecte, però sí que hem volgut acompanyar. Gràcies que hi ha col·lectius, assemblees, una pila de gent que organitza espais de festa alternatius, nosaltres hem pogut tocar per tots els Països Catalans, però també conèixer lluites compartides i formar-nos políticament.

Veieu propera la possibilitat de tornar a fer concerts?

Hem fet un plantejament molt honest i hem preparat un directe molt explosiu i elèctric que és el que creiem que defensa millor la nostra música. No sabem que passarà, però hem fet una aposta per donar continuïtat a la nostra música passi el que passi i tenim moltes ganes de tocar i de cantar les nostres cançons amb el públic. Per nosaltres els concerts són benzina i ens injecten energia i confiança.