Fernando Trueba
Madrid, 18.01.1955
Apòstol wilderià
Clarinetista frustrat

Fernando Trueba Director Cine Sergi Alcazar 03

Foto: Sergi Alcàzar

—Vaig guardar totes les crítiques de la meva primera pel·lícula en un àlbum. Amb la segona, ja no hi cabien. Amb la tercera ja no hi havia àlbum. Si algú les vol llegir, ja les trobarà a l'hemeroteca.

—No he estat mai gaire autoreflexiu. Tampoc soc d'anar al psicoanalista ni al psicòleg. Entenc que pot ser necessari per a algunes persones, però a mi no m'agrada explicar-li a ningú els meus problemes. El meu objectiu és ser moderadament feliç.

A casa no anàvem gaire al cinema. Érem molts i no ens ho podíem permetre. El pare ens hi portava una vegada a l'any. Sempre era una pel·lícula en format cinerama, perquè era un fet excepcional, com La conquista del OesteEl mundo está loco, loco, loco.

—No entenc la paraula feliç. No sé què vol dir. Sí que sé que he viscut molt bé. Soc un privilegiat.

—Amb 14 o 15 anys em vaig comprar un llibre que es deia Lecciones de cine. Estava escrit per dos o tres capellans i t'explicava nocions bàsiques de cinema. Temps després vaig saber que existia una escola de cinema a Madrid. Hi vaig anar per preguntar què s'havia de fer per poder-hi estudiar. Em van donar un llibret on s'explicaven les condicions per accedir-hi. Per a mi, allò era més valuós que un Playboy.

Cada matí, quan em llevo, el primer que penso és: "ets un imbècil". A partir d'aquest moment em relaxo i tot és molt més fàcil.

—M'és igual tot. M'és igual com vaig vestit. M'és igual com vaig pentinat. M'és igual com tinc l'ull.

Fernando Trueba Director Cine Sergi Alcazar 05 1

Foto: Sergi Alcàzar

​—No miro les meves pel·lícules, les faig. Si n'he de veure alguna, aprofitaré el temps perquè sigui una de Renoir, Buster Keaton o Wes Anderson.

—M'entristeix pensar que moriré sense haver llegit tot el que m'agradaria llegir. Necessitaria una altra vida només per llegir. Això i per aprendre a tocar un instrument.

—No m'havia cridat mai l'atenció el clarinet fins que me'n van regalar un. Va ser en un programa de Canal Sur on feien entrevistes de dues hores. Una bogeria. Imagino que me'l van regalar per la relació de Woody Allen amb el clarinet. Va estar tancat uns mesos a un armari, fins que el vaig recuperar i em vaig apuntar a classes amb una professora. Quan en fas sonar un, pel tacte amb la fusta, la sensació és molt forta. És un instrument molt orgànic.

—Mai vaig dir que Billy Wilder fos Déu. El que vaig dir és que jo no creia en Déu sinó en Billy Wilder. Continuo creient en ell.

A Woody Allen no l'admiro com a clarinetista. Sí com a cineasta. Va ser una figura fonamental en els meus inicis. Ningú té un rècord de tantes pel·lícules genials seguides com el que va establir ell des d'Annie Hall fins a Celebrity. Després ha estat irregular, però fins i tot en la seva pitjor pel·lícula hi ha moments brillants.

—No m'obsessiona fer pel·lícules dolentes. Buñuel, que en els seus anys a Mèxic va haver de rodar moltes pel·lícules per necessitat econòmica, va dir que l'únic que l'obsessionava era fer coses que l'avergonyissin. Aquesta ha estat sempre una de les meves motivacions vitals: no fer res que pugui avergonyir el meu fill.

—Quan era petit, si una pel·lícula era molt llarga, en lloc de passar-ne dues, com era habitual, completaven el programa amb una de curta muda. En recordo especialment una, Juanito pastelero.

Morir-se és una vulgaritat. Em fa més por ser immortal.

Fernando Trueba Director Cine Sergi Alcazar 02

Foto: Sergi Alcàzar