Cala Vento debuten amb deu càpsules d’indie rock revigoritzant 

Van irrompre en escena a inicis del passat 2015 i des d’aleshores, guanyadors del concurs Converse Make Noise, finalistes del Proyecto Demo, inclosos en el cartell de l’última edició del festival SXSW d’Austin, integrants de la programació del pròxim Primavera Sound…, han arrasat la nostra escena independent com les tropes de l’exèrcit d’Àtila. Cala Vento, reduïda cèl·lula conformada pel cantant i guitarrista Aleix Turon i el també cantant i bateria Joan Delgado, són una vitalista bomba de neutrons que, conjugant la tensió del post-hardcore de Nueva Vulcano i la pulsió melòdica de Los Planetas, ha acabat per esclatar en els deu temes que conformen el seu esperat homònim àlbum de debut.       

Això de preguntar pel nom del grup és odiable, però Cala Vento remet a l’Empordà, la vostra petita pàtria.

I tant! Volíem un nom relacionat amb d’on venim. Primer vam buscar el nom d’una cala de la Costa Brava, però com que no en vam trobar cap que ens agradés prou, ens en vam inventar una, la Vento. Allà hi toca la tramuntana i hi ha deesses despullades.

Sou molt joves, però abans de Cala Vento ja havíeu format part d’altres aventures.  

Sí, però ara tots dos estàvem sense grup i amb unes ganes terribles de tocar i fer concerts. Ens vam trucar, vam fer una birra, vam fer un duet i al cap de cinc dies paríem tres temes: Rossija, Tus cosas i La estrella de ballet.

El cert és que la vostra ha estat una trajectòria propulsada a un ritme frenètic. En cinc dies ja teníeu mig repertori fet, al cap de pocs mesos vau guanyar el Converse Make Noise 2015, vau ser semifinalistes del Proyecto Demo 2015… 

Això del Converse Make Noise va ser el nostre punt d’inflexió. Ens va situar al mapa d’artistes emergents estatals i ens va obrir moltes portes. 

Tantes que ara no només heu publicat el vostre primer disc, sinó que acabeu de tornar d’Estats Units on heu participat al festival SXSW d’Austin i, ben aviat, també ho fareu al Primavera Sound. Com ho porteu, tot plegat? 

Quan hagi passat el Primavera Sound haurem complert tres dels nostres somnis en menys d’un any. Anar als Estats Units ha sigut una passada, la veritat. Quan vas a un festival com el SXSW t’adones que el rock encara és viu i que és patètic que a Barcelona, fins fa menys d’una setmana, no es poguessin fer concerts en directe als bars. Destacaríem mil coses, mil bandes, mil amics i mil experiències. Ja estem pensant en com fer-ho per tornar-hi l’any vinent.

El disc l’ha publicat BCore, segurament la discogràfica independent més rellevant a casa nostra.

Publicar el teu primer disc amb qualsevol segell fa molta il·lusió, si és amb un segell amb més de 25 anys de trajectòria i un catàleg de gairebé 300 referències, alguna de les quals ens ha marcat de valent, encara més! Tota la creació del disc, però, va ser anterior al fitxatge de BCore i només hi han intervingut l’Eric Fuentes (The Unifished Sympathy, It’s Not Not) i l’Iban Rodríguez (Rosa-Luxemburg), que van el van produir, els germans Santi i Víctor Garcia, que el van mesclar i masteritzar, en Josep Peris d’Opatov, que toca la trompeta i la Inés Martínez de La Celula Durmiente, que hi fa cors… Va ser curt i intens. Amb el segon ens agradaria poder allargar-ho una mica més i no haver de córrer tant.

Isabella Cantó, Rossija, Tus Cosas… la veritat és que heu parit uns quants temes d’aquells que se’t claven al cervell com xinxetes.  

A nosaltres ens agraden molt i és genial que hi hagi altra gent que també els gaudeixi.  A vegades acabes un tema i penses que és un hitarro, però quatre dies després ja no t’agrada tant, i al revés. Però sí, hi ha dies que quan acabem de fer un tema al local ens mirem, se’ns escapa el riure i això vol dir que l’hem feta ben grossa. Però que per nosaltres sigui un hitarro no vol dir que per l’altra gent també ho hagi de ser.

Potser perquè sou dos, quan es parla de vosaltres se sol citar bandes com Japandroids o No Age, però, tot i que sí que hi ha coses vostres que remeten a ells, per a mi la vostra proposta és com la mescla perfecta entre Nueva Vulcano i Los Planetas. 

Segurament és mescla de més coses, però Nueva i Planetas ens flipen. És curiós, perquè quan vam començar a compondre i vam decidir cantar en castellà eren dues bandes desconegudes per nosaltres. En els nostres respectius primers grups només versionàvem temes d’Arctic Monkeys (Aleix) i Red Hot Chili Pepper (Joan). Hem crescut amb l’indie del 2000.

En les lletres també sou un grup força “nuevavulcanianos” i “planetarios”, molta relació i quotidianitat…

Segurament a l’hora d’escriure ens ha influït descobrir aquestes dues grans bandes i haver quedat enganxats a la seva lírica. D’altra banda, tampoc sabríem de quines altres coses parlar.

Opatov, Mourn, Núria Graham, L’Hereu Escampa, Da Souza… i, entre molts altres, també vosaltres. L’escena independent catalana està passant per un moment molt dolç amb la irrupció de moltes bandes joves, oi? 

Tots aquests grups ens agraden molt. Potser sí que és un moment dolç per l’indie a casa nostra.

I ara què? 

Sortir a presentar el disc al màxim de llocs que puguem. Després, gravar el segon, i el tercer i el quart… i així anar fent.

Estic completament i totalment enganxat al vostre tema Isabella Cantó. Qui és ella?

La veïna que tothom voldria tenir.   

Cala Vento. Cala Vento. BCore. Indie rock 

 

BONUS TRACKS

Miles Davis

Miles Ahead [Original Motion Picture Soundtrack]

Sony

JAZZ. Era d’esperar que un moment o altre la vida del geni del jazz Miles Davis acabés traduïda en un biopic cinematogràfic. Escrita, dirigida i protagonitzada per Don Cheadle, actor que molt probablement recordareu pel seu rol al film Hotel Rwanda (2004), Miles Ahead es va estrenar als Estats Units divendres passat dia 1 d’abril. Mentre esperem que arribi als nostres cinemes, ja podem començar a gaudir de la seva banda sonora. Per com va ser d’extensa i en constant estat de transformació; resumir la trajectòria del príncep de les tenebres en un sol disc no és una tasca difícil sinó impossible. Intranscendent per als seguidors del trompetista, si sou aliens a la seva herència, Miles Ahead (que a més conté quatre peces escrites per Robert Glasper, una de les figures més interessants del gènere actualment) pot ser una bona porta introductòria a la seva obra.  

The Last Shadow Puppets

Everything You've Come to Expect

Domino

INDIE ROCK. Alex Turner, motor creatiu d’Arctic Monkeys, reactiva The Last Shadow Puppets, el projecte paral·lel que comparteix amb Miles Kane, en el passat membre de The Little Flames i The Rascals, des de fa un lustre (a més de compartir aventura amb Turner), construint una sòlida trajectòria en solitari. Vuit anys després de l’aparició de la seva carta de presentació, The Last Shadow Puppets publiquen la seva segona referència d’estudi, Everything You've Come to Expect. Àlbum que insisteix amb aquell pop d’arranjaments preciosistes que remetia als treballs de la dècada dels setanta de noms com David Bowie o Scott Walker, però aquesta vegada amb una càrrega extra d’energia i nervi. Aneu aprenent-vos els nous temes, que a inicis del mes de juny el presentaran al Primavera Sound. 

Black Mountain

IV

Jagjaguwar

NEO PSICODÈLIA. Els canadencs tornen a endinsar-nos en el seu lisèrgic univers sonor. En la seva quarta entrega d’estudi, Black Mountain emprenen un nou viatge pels confins de la psicodèlia, el rock progressiu, el hard rock i el folk més narcòtic. Deu temes que resonen a herois dels seixanta i setanta com Black Sabbath, Hawkwind, Led Zeppelin, Pink Floyd o Blue Cheer però sense evidenciar-se naftalínics. Una banda que troba els seus referents en trobadors ultrasensorials de mitjans del segle XX per acabar creant una de les pocions més al·lucinògenes del segle XXI.