Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956). Advocat. Farmacèutic. Format a les universitats de Barcelona, Grenoble i Harvard. Ha treballat a l’administració pública i en diverses empreses multinacionals. És el creador i director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, actualment dipositada al Museu de Lleida, i formada per més de 1.000 gravats i llibres d’art que reuneix part de l’obra d’autors com Durer, Rembrandt, Goya, Picasso, Dalí, Miró, Lichtenstein o Chillida. És acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi; president dels cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès. És autor de diverses obres. Recentment ha publicat Napoleó, la revolució i els catalans (Viena Edicions, 2021). 

Sr. Gelonch... per què un llibre sobre Napoleó i els catalans?
És la segona part d’una trilogia que inicio amb Luter, que passa per Napoleó, i que culminarà amb Camus i Sartre. Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia. 

I això per què?
Doncs perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”. La publicació del meu llibre la fem coincidir amb el 200 aniversari de la mort de Napoleó. A França, aquesta fita no passa desapercebuda. En canvi, a Catalunya, tinc els meus dubtes. 

Napoleó és una figura cabdal en la història de França. Però té el mateix grau d’importància en la història de Catalunya?
Napoleó impulsa el tercer intent francès de solucionar la qüestió catalana. El primer havia estat el 1640, en plena Revolta dels Segadors, quan el cardenal Richelieu i el president Pau Claris van pactar la constitució d’una República catalana independent com un estat-tap entre les monarquies francesa i espanyola. I el segon va ser el 1793, en plena Revolució Francesa, quan Robespierre va recuperar el projecte de Richelieu, i va proposar la creació d’una República catalana independent, que seria una germana petita de la República Francesa. 

I quina era la proposta de Napoleó per a Catalunya?
Els espies de Napoleó a Catalunya havien informat a París que Catalunya, principalment pel seu paisatge econòmic, era l’únic territori de la corona espanyola que estava més o menys adobat per a iniciar un procés revolucionari i modernitzador. En aquest punt, Napoleó es va proposar “civilitzar” la societat catalana; és a dir, incorporar els catalans en les dinàmiques revolucionàries i en els valors republicans. En definitiva, transportar-los cap a la modernitat. 

A canvi de res?
És clar que no! L’any 1808, Catalunya era una potència industrial emergent. I Napoleó tenia molt interès a controlar les mines de ferro i la indústria de la forja catalanes; que, en aquella època, equivalia a dir indústria de la guerra. Per aquest motiu, Napoleó —a diferència de Richelieu o de Robespierre— no es va plantejar crear un estat-tap o una república germana; sinó que va projectar incorporar Catalunya directament a l’Imperi francès, com una regió més, i com així seria, de facto, entre 1812 i 1814. 

Abans de prendre aquesta decisió... va sondejar la societat catalana?
No. Ni tan sols les elits del país. I, fins i tot, ho va ocultar al seu germà Josep, que des del 1808 era el nou rei d’Espanya. Napoleó, amb els catalans, el que va fer va ser seguir una estratègia de repressió-atracció. Quan els catalans li complicaven la vida, ordenava operacions repressives. I quan els catalans estaven calmats, desenvolupava maniobres d’atracció. 

Ens podem imaginar les operacions repressives. Però quines maniobres d’atracció va desenvolupar?
Napoleó era molt conscient que Catalunya era una realitat històrica i cultural diferenciada d’Espanya. Tenia un coneixement de la història dels catalans, motivat pel seu interès per Catalunya. I, entre altres coses, va restaurar l'oficialitat de la llengua catalana —que havia estat proscrita amb l’ocupació borbònica de 1714—, i va ordenar que la senyera catalana onegés al costat de la tricolor francesa. Napoleó estava convençut que atrauria els catalans a la seva causa normalitzant la vida catalana. Però, hem de tenir en compte que les circumstàncies bèl·liques i l’estratègia napoleònica repressió-atracció van fer que aquestes mesures s’apliquessin de forma oscil·lant, amb la qual cosa la seva efectivitat va restar molt limitada. 

Antoni Gelonch - Sergi Alcazar
Antoni Gelonch Viladegut és l'autor del llibre Napoleó, la revolució i els catalans. Foto: Sergi Alcàzar

Amb aquesta voluntat, si més no la que manifesta el règim napoleònic en les etapes d’atracció, resulta difícil entendre l’existència d’una resistència antibonapartista. 
No ho és quan es coneix la realitat sociològica i ideològica de la Catalunya de 1808. En aquell moment la societat catalana estava dominada per un fort sentiment antifrancès, que era el resultat de la memòria col·lectiva de 1659 —la usurpació del Rosselló—, i de 1714 —l'ocupació borbònica del país i la destrucció del règim foral català—. A més, la majoria de la societat havia comprat el discurs antirevolucionari que predicaven l’Església i la noblesa locals, que veien en el règim bonapartista una continuació del règim de Robespierre; i, per tant, una autèntica amenaça als seus privilegis seculars.  

Aleshores, l’antibonapartista català era, ideològicament, reaccionari?
Era la suma de diverses coses: era antifrancès, era antirevolucionari, era defensor dels costums, de la tradició, de la religió i de la terra. No era, de cap manera, un “patriota” espanyol. La idea de “pàtria espanyola” es forja poc després, a les files dels diputats liberals de les Corts de Cadis, el 1812. I la difusió d’aquest ideari, sota el principi clònic “libres e iguales” que no reconeix la pluralitat cultural espanyola, no es produirà fins un quart de segle després, quan aquests liberals assoleixen el govern d’Espanya. Els sometents catalans que es van armar contra l'ocupació napoleònica no lluitaven en nom d’una idea que encara s’havia de fabricar, sinó en defensa de la pervivència del seu micromon. 

I els bonapartistes catalans, qui eren?
En aquest punt, cal insistir que a Catalunya el bonapartisme sempre va ser molt minoritari. Però entre aquest col·lectiu n’hi havia de dos tipus: els que ho eren per convicció, principalment gent del món de la cultura; i els que ho eren per interès, generalment gent del món dels negocis. No obstant això, la línia que separava aquests grups no era tan diàfana. Coneixem el cas d’Erasme Gòmina, un exitós negociant d’origen humil que s’havia convertit en, probablement, l’home més ric de Catalunya i que tenia molta capacitat de convicció entre els seus col·legues de la Junta de Comerç de Catalunya: ell va ser un entusiasta del règim napoleònic. I també tenim diversos casos,  durant les etapes repressives, de confiscacions de patrimoni a diversos comerciants importants del país que s’havien negat a jurar fidelitat al règim bonapartista, bé a Josep I a l’inici o a Napoleó posteriorment. 

El 1814, després de la derrota de Napoleó als camps de batalla, torna Ferran VII. Quines són les conseqüències d’aquella etapa napoleònica per a Catalunya? 
Per a Catalunya i per Espanya, la retirada dels exèrcits i de l’administració napoleònica va tenir un efecte bumerang. Amb el retorn de Ferran VII, una part important dels militars espanyols van imposar la restauració de l’absolutisme, amb tot el que això comportava: per exemple, la recuperació de la Inquisició. La societat espanyola va ser l’única societat europea que, amb la derrota de Napoleó, va patir un retrocés. 

Napoleó estava errat o anava encertat, amb relació als catalans?
Si una cosa ens mostra la història, és que no hi ha hagut cap poble al món que hagi acceptat les llums i la llibertat a punta de baioneta. Els catalans de 1808 no en van ser una excepció.