Crònica definitiva sobre els fets de l'1 d'octubre, La Villarroel acull fins aquest pròxim diumenge 27 de juny l'obra Alguns dies d'ahir. Llibret firmat pel dramaturg Jordi Casanovas i direcció de Ferran Utzet; Abel Folk, Míriam Iscla, Marta Ossó i Francesc Cuéllar conformen una família que ens mostra una visió polièdrica, interessant reflexió, d'uns dels moments més fonamentals en la història del nostre país. Parlem sobre aquells dies d'ahir amb l'actor Abel Folk, un dels molt grans de les nostres arts interpretatives.
Pensis el que pensis és impossible no sentir-se interpel·lat per Alguns dies d'ahir.
La funció connecta molt bé amb l'experiència viscuda dels espectadors. M'està passant una cosa fantàstica amb aquesta obra.
Què?
Als meus fills i als seus amics els ha encantat.
Jordi Casanovas ha tingut la intel·ligència de posar el punt de vista en un lloc en què tots els espectadors es poden veure reflectits
No els havia passat mai abans?
Sí, amb La valla, una sèrie que ha funcionat molt bé entre el jovent, però no amb teatre. Son nanos que han vist molt teatre i els agrada el format, però aquesta vegada ha estat especial. Com dius, s'han sentit interpel·lats per la història. Ells van viure els fets del 2017 i recorden aquells dies amb molta intensitat emotiva. Una experiència que reconeixen en la funció. Jordi Casanovas ha tingut la intel·ligència de posar el punt de vista en un lloc en què tots els espectadors es poden veure reflectits.
L'obra no és de part. No és dogmàtica.
Mai es pot ser objectiu però sí que fa una lectura gens apassionada.
Tothom es pot sentir identificat amb la història i amb la família que la protagonitza.
Molt probablement, per als membres de la família, el conflicte més important no és el de l'1 d'octubre sinó el conflicte intern. La seva convivència. El matrimoni que formem amb la Mireia (Isela) se'n va a la merda i no pel conflicte polític sinó per altres coses.
Francesc Cuéllar, Míriam Iscla, Abel Folk i Marta Ossó son els protagonistes d'Alguns dies d'ahir. (Foto: David Ruano)
La visió que els membres de la família mantenen sobre l'1-O també va mutant al llarg de la funció: son figures de pensament polièdric.
Molta gent se m'ha apropat per dir-me que el personatge que interpreto és idèntic al seu pare. N'hi ha que fins i tot es pensen que m'he entrevistat amb ells per obtindre'n detalls. Un cosí meu se'm va apropar per dir-me que l'havia copiat per donar vida al personatge.
Ho vas fer?
El personatge que faig té una cosa molt xula que és que, més enllà de l'ideari polític, per la seva forma de reaccionar davant de la vida, està molt lluny de mi. De fet, és un dels personatges que he fet que està més lluny de mi.
És un dels personatges que he fet que està més lluny de mi
Per què?
És un paio irreflexiu que es mou per dogmes de fe, el que el porta a perdre el seu sentit crític i a tenir reaccions una mica hiperventilades que li fan cometre molts errors. També té una cosa molt envejable, i és que és un personatge molt vital i energètic. Això i que, quan la realitat li fot una garrotada és capaç de passar al sector crític i qüestionar la seva fe. Conec gent que encara no ho ha fet.
Ho deies, ideològicament és un personatge molt allunyat de tu.
Jordi Casanovas, l'autor de la dramatúrgia, em va trucar quan el projecte tan sols era una idea per dir-me que li agradaria molt que jo en formés part. Un projecte que explorava tot el que va passar l'1-O. Jooooooder... (riures).
Et va fer por?
No, por mai. Penso que les coses s'han d'explorar com més aviat millor. Envejo els anglosaxons perquè tenen la capacitat de convertir en ficció en qüestió de mesos qualsevol fet històric important. Aquí ens costa. Ens fa una mica de por la confrontació. Som un país amb dèficit de persones disposades a expressar lliurement la seva opinió en públic, per por a la represàlia. Hi ha certa covardia en els nostres creadors intel·lectuals. Hi ha autocensura, a Catalunya però també a Espanya. Hem de parlar, analitzar, debatre, equivocar-nos sense por a dir el que pensem encara que estiguem equivocats. Hem de poder criticar els déus de les nostres estructures polítiques i socials.
No ho fem?
Crec que no, que som un país en què hi ha líders polítics, reis, papes... intocables. Hauríem de poder-los tocar a tots i veure si així fem trontollar les arrels. Moure l'arbre també està bé. I aquesta també és la nostra obligació.
La de la gent de la cultura?
Hem de servir de mirall de la societat. Setmanes enrere vaig dirigir #Puertasabiertas, espectacle que fèiem al Romea amb Cayetana Guillén Cuervo i Ayoub El Hilali sobre el drama dels immigrants. Una funció també de caire social de temàtica molt actual. Un problema, l'enfrontament entre civilitzacions, que encara no tenim resolt. Si el que fem serveix perquè només un espectador li doni voltes quan surti del teatre, haurà pagat la pena.
Estàvem en el dia que Jordi Casanovas et va explicar el projecte.
Em va explicar que volia que fes un indepe recalcitrant (riures). Em va confessar que li feia molta gràcia que fes aquest paper. Ens coneixem de fa molt de temps. Tots dos sabem el que pensem i em va semblar interessant el punt de vista. Estic content d'haver acceptat. M'ha brindat l'oportunitat d'interpretar un personatge que ha estat un repte interpretatiu.
Per què?
El repte és fer creïble el personatge. Això, una. L'altra és que estem parlant, dialogant i informant d'un conflicte que encara tenim sobre la taula.
Com has crescut tu a través del personatge?
Si hi ha alguna que m'ha ensenyat aquest personatge és que cada vegada que tinc tendències radicals estic equivocat. Si mai passo els fets pel filtre d'un únic color, molt probablement m'equivocaré. Per general sóc poc radical, però a vegades encara tendeixo a ser impulsiu. Aquest personatge m'ha ensenyat que fins i tot en qüestions que hi ha una creença cega és important prendre distància i qüestionar-se les coses. Ell ho acaba aprenent a hòsties. Hi ha moments subtils del personatge que m'encanten, especialment quan se n'adona que la seva manera de pensar i actuar està provocant coses en la seva família que no hi ha res que les justifiqui.
Barcelona ha anat perdent energia per acabar convertint-se en una ciutat de províncies
Com vas viure aquells dies d'ahir?
Per a mi amb els tripartits ja van passar coses molt desagradables. Va començar una deriva cap a posicions enfrontades. Jo he viscut tot aquest trànsit malament. No crec que sigui interessant dir què penso o què opino, però com a persona que forma part d'aquesta societat, he viscut amb molta preocupació i tristesa com dues formes de pensar han anat arrossegant la nostra societat cap a una tensió que ha derivat en conflicte. Una tensió i conflicte que ha empobrit la societat catalana aquestes dues últimes dècades. Barcelona era la capital del sud d'Europa però ja no ho és. Barcelona ha anat perdent energia per acabar convertint-se en una ciutat de províncies.
Així de contundent?
No som competitius en res. No som competitius culturalment. No som competitius en ciència i investigació. No tenim cap capacitat de producció audiovisual. És a Madrid on s'està produint tot. Som competitius en turisme, però en un turisme de creuer que ens visita durant 8 hores i no enriqueix en res la ciutat.
Per què hem acabat així?
Tinc la impressió que hem esgotat totes les energies en l'únic conflicte que semblava que existia mentre la resta de problemes no importaven per a res. Això ens ha empobrit. Hi ha hagut una diàspora de gent amb talent espectacular.
Alguns dies d'ahir estarà en cartellera a La Villarroel fins al 27 de juny. (Foto: David Ruano)
Hi ha marxa enrere?
Segur, però ens hem de posar a treballar. Hem de ser conscients que tenim un problema que no es resoldrà a favor ni de l'un ni de l'altre en molt de temps. I que mentre no trobem la solució no ens podem oblidar de seguir pencant. La primera vegada que he escoltat un discurs semblant a aquest va ser la carta que va publicar la setmana passada Oriol Junqueras i algunes de les declaracions de Pere Aragonès. Jo no tinc cap inconvenient amb una opció o l'altra, sí que m'importa que el país s'ensorri.
La cultura quin paper ha de tenir en aquesta renaixença?
Hem de recuperar pressupostos, perquè una cultura sense diners és impossible de fer. Fer teatre i cinema és molt car, fer òpera és caríssim, per publicar llibres es necessita molts diners... Hi ha qui, des de la dreta, considera que no cal una cultura potent. Però si arribem a la conclusió que sí, que és necessària, hem de destinar-hi recursos i llibertat creativa, que no sempre l'hem tinguda.
En aquest país hi ha qui treballa o no treballa depenent de què opina
T'has sentit mai censurat?
No. M'he sentit no triat. Això sí.
Per pensar diferent.
M'he sentit no triat pel motiu que sigui. De la mateixa manera que em sento un privilegiat perquè sempre he treballat molt i amb tothom. No vull protestar contra res, però en aquest país hi ha qui treballa o no treballa depenent de què opina.
Això és gruixut.
Això passa, aquí. I sé que hi haurà que diran que això és mentida. Però jo ho he vist. Això passa i ha de deixar de passar. S'ha de premiar el talent.
Vas anar a votar l'1 d'octubre?
No, l'1 d'octubre no vaig anar a votar.