Un dels concerts més atractius i suggerents de la programació de l’Alma Occident 2025 era el d’aquesta última nit: dues dones de generacions i cultures diferents en un programa doble irresistible. Era fàcil imaginar que hi hauria molta parròquia mexicana per veure Julieta Venegas, i també curiosos amb ganes de descobrir quin és el secret de l’èxit d’una Rita Payés que no para de créixer. De fet, ja fa un any de l’edició de De camino en el camino i ella no ha deixat de tocar, tant aquí com a fora (el seu últim gran repte ha estat actuar al prestigiós Festival de Jazz de Montreux). No hi ha escenari que se li resisteixi.
Sense perdre la perspectiva
Un dels factors que expliquen aquest magnetisme que té és la seva naturalitat i aquella sensació de pau i serenor, amb un gest impertorbable. És la mateixa que compartia pupitre a Sant Andreu amb Andrea Motis o Magalí Datzira, o que va cridar l’atenció de la superestrella Jon Batiste perquè participés en el seu disc. Per això, a la Rita se la pot veure a les xarxes socials recollint un Premi Alícia mesos després —per la seva agenda atapeïda—, com a espectadora en un concert d’Anna Andreu o formant part de la banda d’Horacio Fumero en homenatges a Gato Barbieri. Així que, per a ella, aquest és només un decorat més. Una altra oportunitat perquè qui encara no la conegui, es deixi seduir pel seu encant musical, per aquella veu de caramel i per aquest trombó que domina com ningú. Més que tocar-lo, el caricia.
Per a l’ocasió, dos al·licients especials: un quartet de corda i la presència del seu germà Eudald a la trompeta, a més dels sospitosos habituals: Horacio Fumero al contrabaix, Elisabeth Roma (la seva mare, a la guitarra) i la seva parella, Pol Batlle, a la guitarra elèctrica. D’entrada, veure la banda al complet impressiona: són molts elements. Potser, en un espai tan gran, es perden alguns detalls, però tant se val. A nivell escènic, la imatge impacta. I això també suma. La Rita es mostra còmoda i dona pas a les cançons i als músics, tots tenen el seu moment. Fa jazz, evidentment, però si hi encaixa també es deixa anar amb un bolero o un tango. Potser El cervatillo (gran cançó amb una lletra preciosa) arriba massa aviat; Tantas cosas la fa sola amb el quartet, i Nana per les mamas és aquell moment íntim entre mare i filla. Però la peça on tot quadra és Por qué será. Més enllà de la música, el missatge de la Rita és clar: “Som uns privilegiats d’estar aquí, veient què passa en altres llocs”. És a dir, no perdre mai la perspectiva.
La fórmula que sempre funciona
En canvi, Julieta Venegas ha passat per moltes fases mentre caminava entre disciplines com la música i el teatre (amb aquest activisme social com a rerefons). Lògicament, aquella artista tan radiant de Sí o Limón y sal ha evolucionat cap a alguna cosa més sòlida. Té una mà privilegiada per al pop i es mou dins dels sons llatins i fronterers. La Julieta d’ara és més sàvia. Sap quines tecles tocar i com s’ha d’acompanyar. Se sent còmoda al piano, que ara és el seu refugi plaent. Però no abandona ni la guitarra ni l’acordió (recurs per als moments més folklòrics). De fet, ha reconegut que encara escriu cançons perquè el panorama social és desolador: falta diàleg i col·laboració. Malgrat tot, el gran reclam de Venegas són les seves cançons. No cal buscar-li tres peus al gat. La fórmula és sobradament coneguda. I sobre l’escenari funciona com un metrònom.
Des del primer moment, la sensació és de seguretat (i glamur): els seus músics vesteixen de blanc i la dupla baix-bateria és espectacular. El concert és dinàmic i Julieta va variant: quan es posa dreta, dona moviment al seu vestit (elegància màxima); quan s’aferra a les tecles, dona força al so, i en els passatges més festius, mesura cada pas amb l’acordió. Ara bé, quan parla, tracta temes com el mestissatge, els passos que ens defineixen i pels quals ja no hi ha marxa enrere, assumir els errors com una part inevitable de la vida, i aquella nostàlgia que —inevitablement— ens fa créixer. Fins i tot el despit que es cura amb tequila. El concert passa en un sospir (una hora i quart), però no hi ha cap queixa possible. El públic ha vingut a cantar, ballar i passar una nit bonica d’estiu (estan de deu). I la Julieta (en un moment òptim de la seva carrera), amb aquesta banda tan espectacular que li dona escalf i l’eleva, els dona raons de sobres amb un repertori de somni: tant amb temes menys evidents com Ese camino, Mismo amor o Esperaba (amb picada d’ullet a Charly García), com amb els clàssics Andar conmigo, Lento i Me voy (existeix millor cançó per acomiadar-se?), i finalment El presente, aquella peça que va estrenar en un MTV Unplugged i que posa tothom a ballar com si fossin en una taverna mexicana (la seva baixista, Belén López, salta com si estigués en un concert d’ska). Julieta Venegas té aquest do: congrega gent de tot arreu. Ja ho diu ella: “Sense migrants no hi ha moviment ni creixement”. I se’n va somrient, com una guanyadora.