La jugada que els estrategs que controlen l’Ada Colau i el seu equip preparen per Catalunya va més enllà d’empènyer l’alcaldessa a abraçar la Diada com si fos un boxejador desesperat. Un cop el federalisme ha perdut el prestigi que tenia, tothom pot veure que els discursos a favor d’una confederació de repúbliques hispàniques són pinso folklòric per distreure la parròquia.

Colau no es limitarà a fer de Duran i Lleida. Primer, perquè té Barcelona per negociar i, segon, perquè la seva ideologia va molt bé per explotar les febleses de l’independentisme. Durant anys, el líder d’Unió va servir a Pujol de boc expiatori quan la frustració dels seus votants amenaçava de girar-se en contra seva. L’alcaldessa ha descobert els beneficis que reporta aquest paper, però no crec que sigui conscient del rol juga en el pla geopolític.

Des de la Guerra dels Segadors, els grans episodis d’inestabilitat que ha patit Espanya han vingut de la força i el neguit de Barcelona. El que trontolla quan Barcelona creix no és Catalunya -ni Nou Barris-, és l’Estat espanyol tal com està pensat. Si Barcelona creix massa genera un problema geopolític perquè deixes de poder dissimular que el Principat és una xarxa de ciutats compacta, potencialment més eficaç que Londres o París, i que Catalunya arriba fins a València, Perpinyà i Mallorca.

Una Barcelona forta, empresonada dins l’Estat, és perillosa perquè disputa el poder a Madrid i desencadena enfrontaments tumultuosos pels recursos que genera Espanya. Colau és una figura ideal per estrafer l’esperit de la ciutat i per reduir la seva mentalitat a uns límits autonòmics que en permetin una explotació pacífica i tranquil·la. Com que no té suports més enllà de l’àrea metropolitana, és una palanca eficaç per separar Barcelona de la resta del país.

L'alcaldessa té el perfil perfecte per desencadenar una cursa amb l’independentisme kumbaià aviam qui fa millor les coses i qui guanya abans el cel. Jo, cada vegada que penso en la Colau i en el president Mas, penso en aquell lema que hi havia a l’entrada d’Auschwitz: “El treball us farà lliures”. No vull ser macabra, però la manera d’evitar que Catalunya sigui independent sense recórrer a la violència –cosa que avui és inviable- és embrancar la gent en discussions estèrils o posar-la a treballar en solucions impossibles d’implementar. Aixecar molt el llistó també pot ser una estratègia per reprimir i dominar. 

Les polèmiques amb l’independentisme amaguen que Colau no té un programa pensat per posar Barcelona entre les primeres grans ciutats del món. A l’alcaldessa només li preocupen els pobres i justament per això pot acabar deixant una ciutat pasteuritzada, de gent grassa i adormida, ideal perquè la controlin les grans corporacions. El programa de progrés de la Colau ofereix una coartada magnífica per americanitzar Barcelona i per destruir l’esperit urbà que tenia l’independentisme original de les consultes.

Va ser un error molt oportú que Xavier Trias evités centrar la campanya electoral en els avantatges que tindria una Barcelona capital d’Estat. Tampoc és casualitat que l'honesta alcaldessa governi com si el seu rival no hagués perdut per 13.000 vots escassos, després d’una guerra bruta ignominiosa en la qual ella va col·laborar. A Convergència ja li va bé haver perdut l’alcaldia i la prova és la indigència amb què fa oposició. Ara que el partit diu que cal ampliar la base social de l'independentisme, un discurs potent a Barcelona faria molt servei.

Per evitar que l'independentisme es desbordi cal folkloritzar les ambicions de la capital de Catalunya. Això és el que ni Pasqual Maragall ni Xavier Trias (tots dos fills de l’elit d'abans de la guerra) no van tenir cor d'aplicar mai severament. Si Trias hagués guanyat les eleccions, l'eix esquerra-dreta hauria quedat ajornat per quan tinguéssim un Estat i el xoc de trens amb Madrid hauria sigut gairebé inevitable. Colau és ideal per l’Estat espanyol perquè el seu equip de consellers viu en el segle XX i està intoxicat pels discursos que la Unió Soviètica va fer per debilitar Europa.

En el millor dels casos, Colau vol situar Barcelona al capdavant dels anti-tot, és a dir de les escorrialles de la globalització. En una època que premia la creativitat i el talent, l’alcaldessa escampa el pessimisme necessari perquè els catalanets es refugiïn en la moral del kumbaià. Colau vol una Barcelona loser, que es preocupi per tots els mals del món menys pels del seu país, que són els que més pot ajudar a solucionar. Encara sort que Madrid es troba en mans d’una velleta encantadora, nostàlgica de la Transició, i d’una hedonista de centre comercial com Cifuentes, que només pensa a fotografiar-se amb gossets.

Ara que les elits urbanes estan prenent el lideratge de les velles burocràcies, un Madrid amb les idees clares podria guanyar molt terreny a aquesta Barcelona dirigida amb mentalitat de foc de camp.