Aquesta setmana hem estat esperant que la Lluna es posés davant del Sol. I m’ha semblat una notícia extraordinària. No tant per l’eclipsi —que també—, sinó perquè durant uns dies hem tingut una cosa per esperar. Una de petita, inútil, meravellosa i efímera. No ens hi anava res. No ens canviaria la vida. L’endemà hauríem de continuar anant a treballar, engegant rentadores i pensant què coi fem per sopar, però arribaria un moment concret del dia que miraríem cap amunt i passaria una cosa que ens faria il·lusió.
Hem buscat ulleres, hem consultat horaris, hem mirat des d’on es veuria millor i hem patit pels núvols. Ens hem enviat missatges per recordar-nos que no miréssim directament el sol, com si de cop tots fóssim una mica astrònoms i una mica mares. I durant unes hores hi havia gent preguntant "ja ha començat?" i sortint al balcó, al carrer o al jardí a comprovar-ho. Però el millor de tot és que no hi havia absolutament res que poguéssim fer perquè passés abans.
L’eclipsi seria a l’hora que havia de ser. I això, a ple 2026, ja és totalment revolucionari. Perquè ens hem desacostumat molt a esperar. Si volem una pel·lícula, la posem. Si volem una cançó, la busquem. Si volem comprar una cosa, demà la rebem a casa. Si un àudio dura quatre minuts, el posem a velocitat 2x perquè, pel que sembla, ja ni tan sols tenim quatre minuts per escoltar quatre minuts.
Hem perfeccionat tant la manera de no esperar que gairebé hem eliminat l’espera de la nostra vida
Hem perfeccionat tant la manera de no esperar que gairebé hem eliminat l’espera de la nostra vida. I amb ella potser també ens hem carregat una part de la il·lusió. I la il·lusió necessita temps, necessita aquell espai una mica absurd entre saber que una cosa passarà i que finalment passi. Necessita imaginar. Fer plans. Mirar el calendari. Tornar-ho a preguntar...
Quan érem petits ho fèiem constantment. Esperàvem Nadal des d’un mes abans. L’aniversari, dos mesos. Les vacances d’estiu des de Setmana Santa. Esperàvem una excursió de l’escola, que arribessin els cosins, que fessin una pel·lícula concreta per televisió o que els pares complissin aquell "diumenge ja hi anirem".
I no crec que abans visquéssim millor, però sí que crec que hem confós una mica la comoditat amb la felicitat. Tenir-ho tot immediatament és còmode. Esperar alguna cosa amb ganes és una altra cosa. Potser per això m’ha agradat tant veure gent il·lusionada per un eclipsi. Perquè no era un gran viatge, ni una compra, ni una experiència de dos-cents euros que després penjarem a Instagram. Era mirar el cel durant una estona i prou.
I penso que potser ens en falten, d’aquestes coses. No necessàriament eclipsis, perquè tampoc podem anar demanant alineacions astronòmiques cada vegada que estiguem una mica avorrits, però sí petites coses que quedin una mica més endavant.
Un concert per al qual tens les entrades des de fa mesos. La primera nit de festa major. Una pluja d’estels a l’agost. Aquell viatge que vas reservar quan encara feia fred. La revetlla de Sant Joan. El dia que obren la piscina. La primera nevada que fa dies que anuncien. Coses que potser duren una nit, una tarda o fins i tot només uns minuts, però que tenen la virtut de començar molt abans que arribin.
I potser això és el que ens ha ensenyat l’eclipsi. Que, malgrat les entregues en vint-i-quatre hores, els missatges instantanis i la dèria de voler-ho tot ara, encara sabem esperar. Només ens cal alguna cosa per la qual encara valgui la pena esperar. Abans-d’ahir va ser un eclipsi, demà pot ser qualsevol altra cosa.