Aquests dies faig entrevistes amb famílies d’alumnes que tindré aquest curs. Les faig en català, és clar, perquè soc professora de català, perquè treballo en un institut públic de Catalunya i perquè se suposa que l’escola és un dels espais on la nostra llengua s’ha de poder mantenir amb una certa normalitat. Faig passar les famílies, ens asseiem i començo amb un "bon dia, em dic Valentina i seré la tutora del vostre fill". Al cap de trenta segons ja sé si aquella entrevista serà en català o no.
N’hi ha que m’entenen perfectament, n’hi ha que em segueixen si parlo a poc a poc i n’hi ha que em miren amb aquella cara universal que no necessita traducció. Aleshores repeteixo la frase més lentament, com si la diferència entre entendre una llengua i no entendre-la fos simplement posar una mica més d’espai entre les paraules. De vegades no funciona. Simplifico el vocabulari, faig algun gest amb les mans i, en algun moment, el fill intervé per explicar als seus pares en castellà què els acabo de dir. És una situació una mica absurda i, de vegades, incòmoda.
És en aquesta situació en què tota la teoria sobre el manteniment del català es torna una mica més complicada. Utòpica, irreal. Perquè jo vull mantenir-lo. De debò. Sé perfectament què passa quan davant d’algú que no parla català canviem automàticament de llengua, sé que així li traiem una oportunitat d’aprendre’l i sé que l’escola té una responsabilitat enorme a l’hora de garantir que qualsevol adolescent que arriba a Catalunya pugui incorporar-lo. Si a fora el català és cada vegada menys necessari per anar a comprar, demanar un cafè, trobar feina, mirar una sèrie o fer amics, encara és més important que a dins de l’escola aquest continuï sent necessari.
Sobre el paper, tot és bastant més fàcil. Hem de mantenir el català, no hem de canviar de llengua innecessàriament, hem de ser referents lingüístics i hem de generar espais on els alumnes el facin servir. I jo hi estic completament d’acord, són afirmacions que em podria tatuar. Però quan em trobo aquest panorama… Repeteixo la paraula en català o la tradueixo perquè m’entengui? Ho torno a explicar o avanço? Si la mare no m’entén, hi insisteixo? Quant hi insisteixo? Fins que ho entengui, fins que faci veure que ho entén o fins que tots dos vulguem marxar?
Haig de mantenir el català, però l’alumne m’ha d’entendre. L’haig de mantenir, però la família ha de saber què li explico. L’haig de mantenir, però haig d’aconseguir que un noi que fa tres mesos que viu aquí aprengui matemàtiques, història o tecnologia mentre, simultàniament, aprèn la llengua amb què li estan ensenyant matemàtiques, història o tecnologia.
Haig de mantenir el català, però l’alumne m’ha d’entendre. L’haig de mantenir, però la família ha de saber què li explico
I mentrestant, fora de l’escola, el català va perdent precisament allò que nosaltres intentem fabricar artificialment a dins: la necessitat. Un alumne pot passar sis hores en un institut on li diem que el català és la llengua vehicular i sortir per la porta sabent que pot viure les divuit hores restants sense necessitar-lo pràcticament per a res.
No sé si som prou conscients de l’esforç que implica demanar a l’escola que compensi tota sola una realitat lingüística que va exactament en la direcció contrària. Per això em posa una mica nerviosa quan el debat sobre l’ús del català a les aules acaba convertint-se en una discussió sobre si els professors el mantenim prou. És evident que tenim una responsabilitat i també és evident que canviem de llengua massa fàcilment en moltes situacions. Però potser hauríem d’acceptar que hi ha una diferència considerable entre escriure que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu i crear les condicions perquè realment pugui ser-ho.
Perquè una llengua vehicular no és la que consta al projecte lingüístic del centre, sinó la que et permet arribar al final d’una explicació sense haver de triar constantment entre mantenir-la o assegurar-te que la persona que tens al davant t’ha entès. I això no s’aconsegueix només demanant més compromís lingüístic als docents. Necessitem recursos, aules d’acollida, temps, grups assumibles i eines per atendre una diversitat lingüística que no desapareixerà perquè escriguem que “el català serà la llengua d’ús habitual” en un document oficial.
Demà tornaré a fer entrevistes. Faré passar una família, els diré bon dia i començaré a parlar-los en català. Si no m’entenen, parlaré més lentament, reformularé les frases, buscaré paraules més senzilles i provaré de mantenir la llengua tant com pugui. I si arriba un moment en què he de triar entre preservar escrupolosament el model lingüístic o aconseguir que uns pares entenguin què està passant amb el seu fill, possiblement pronunciaré alguna paraula en algun altre idioma i després ja faré penitència i em sentiré traïdora dels meus propis principis.
En català, sí. Sempre en català… Bé, sí… en català, si pot ser.