El festival de Canes va viure amb emoció, llàgrimes i una ovació històrica de vint minuts la presentació en competició de La bola negra, la pel·lícula de Javier Ambrossi i Javier Calvo, els Javis, inspirada en Federico García Lorca que opta a la Palma d’Or del certamen cinematogràfic més famós del món. L’acollida després de la projecció de la pel·lícula al Gran Théâtre Lumière va superar les expectatives d’uns eufòrics i agraïts Javis, emocionats per la reacció del públic, igual que una Penélope Cruz que ho va petar a les xarxes plorant com una magdalena després de la projecció i l’ovació de vint minuts que va rebre la pel·lícula, la segona més llarga de la història del festival (el rècord el té des del 2006 un altre film espanyol, El Laberinto del Fauno, de Guillermo del Toro), i els moments de felicitat compartida de la resta de l’equip: els petons i les abraçades dels Javis amb Cruz, els aplaudiments vigorosos de Miguel Bernardeau, Milo Quifes i Lola Dueñas, el gest teatral de sacsejar la cabellera cap enrere de Carlos González i els passis de toreig de Guiterricadelafuente entre els olés dels seus companys.
L’homosexualitat i l’homofòbia des de Lorca
La bola negra, que arribarà als cinemes el 2 d’octubre, gira entorn d'una de les obres inacabades de García Lorca del mateix nom i de la qual només va arribar a escriure quatre pàgines abans de ser afusellat. En aquesta obra, el poeta i dramaturg volia adoptar un to realista i biogràfic per abordar l’homosexualitat i l’homofòbia. La història havia de girar al voltant d’un jove granadí rebutjat com a membre de la germandat del casino de la ciutat pels rumors sobre la seva orientació sexual. La decisió dels socis es representava amb una votació simbòlica: cada membre dipositava una bola blanca si hi estava a favor o una bola negra si s’hi oposava. Finalment, les boles negres eren majoria. Els Javis prenen l’obra de Lorca per construir una història sobre tres homes homosexuals en tres èpoques diferents: Carlos (Milo Quesada), el 1932; Esteban (Guitarricadelafuente), el 1935, i Alberto (Carlos González), el 2017. Lola Dueñas també formen part del repartiment d’aquesta pel·lícula, que inclou dues col·laboracions destacades: Penélope Cruz i Glenn Close. El cor de la pel·lícula és l’obra teatral La piedra oscura, d’Alberto Conejero, en què l’autor imagina Rafael Rodríguez Rapún —membre de La Barraca i parella intermitent de Lorca, interpretat per Miguel Bernardeau— explicant la seva vida a un soldat fictici, Sebastián, a qui dona vida Guitarricadelafuente. Les cartes reals entre Rodríguez Rapún i Lorca, conservades i citades al film, inclouen versos d’una gran intensitat emocional: “Tu mai no entendràs fins a quin punt t’estimo, perquè dorms dins meu i estàs adormit”.
“Fa 90 anys, Federico García Lorca va ser assassinat pel feixisme perquè era gai. A tots aquells que pensen que farem marxa enrere en la nostra lluita pels drets LGTBIQ+, els tinc males notícies: som aquí aquesta nit amb aquest repartiment i aquest equip increïbles”, va dir Javier Ambrossi. Javier Calvo va afegir que La bola negra és una “pel·lícula queer, gran i ambiciosa, feta per dos directors queer, maricons, i amb tres protagonistes gais”. “Cap de nosaltres no havia somiat mai que acabaria protagonitzant una pel·lícula, tenint veu pròpia i, encara menys, estrenant al Festival de Canes. I aquí som”, va reivindicar. El director també va voler citar una frase de Lorca: “Cal recordar cap al demà”. “Volem parlar per tots aquells que no van poder parlar, ni viure ni estimar; per aquells que van ser assassinats, perquè no torni a passar”, va concloure.
Crítiques entusiastes i alguns excessos
Els aplaudiments no són fàcils d’aconseguir a Canes a causa de l’exigència de la crítica i el públic, i els 20 minuts d’ovació ja van pronosticar que La bola negra és una ferma candidata a emportar-se la Palma d’Or i, fins i tot, podria acabar sent una candidata als Oscars. Pel que fa a les crítiques dels mitjans internacionals, segons recull l’agència EFE, la crítica ha valorat l’ambició de la pel·lícula, la frescor de la proposta i les interpretacions de Penélope Cruz i Lola Dueñas, tot i que també assenyala alguns excessos: un metratge llarg —de més de dues hores i mitja— i una posada en escena de to grandiloqüent.
La lectura més entusiasta arriba de The Hollywood Reporter, que destaca “la captivadora barreja de sensibilitat pop contemporània i cinema clàssic”, una combinació que, segons el mitjà, té “una força embriagadora” i condueix l’espectador per un viatge èpic, emotiu i sovint divertit, ple de memòria i fantasia. La revista també celebra que finalment hi hagi “una epopeia bèl·lica gai d’aquesta magnitud, profunditat i inventiva”, i subratlla que “el maximalisme no ha de ser necessàriament patrimoni exclusiu de les grans superproduccions de Hollywood”. D’altra banda, un dels columnistes de The New York Times assegura que la competició de Canes ha rebut “una injecció d’adrenalina” amb La bola negra, que defineix com “un tríptic gai, èpic i emocionant” dels Javis. “Amor! Guerra! Cameos de Penélope Cruz i Glenn Close!”, exclama el crític, que la situa ja com una possible aspirant als Oscars en diverses categories i afirma que espera que aviat rebi una nominació important.
La revista Screen assenyala que La bola negra funciona millor quan s’endinsa en els plecs de la música popular, el teatre i la dansa espanyola, com passa en el vibrant episodi protagonitzat per Penélope Cruz. També destaca el desenvolupament de personatges secundaris, com Teresa, la mare sarcàstica d’Alberto, interpretada amb energia per Lola Dueñas, actriu habitual del cinema d’Almodóvar. Tot i això, la publicació considera que l’estructura grandiloqüent del film se sosté sobre unes premisses narratives mínimes i que, en alguns moments, transmet la sensació d’haver estat concebuda sobretot per defensar “un missatge bo i admirable”.
Per la seva banda, Variety defineix la pel·lícula dels Javis com una obra “a mig camí entre el misteri literari i l’elegia queer”, lírica en alguns passatges i ampul·losa en d’altres. Malgrat aquestes reserves, el mitjà reconeix que hi ha prou material cinematogràfic sòlid i convincent per generar interès sobre els pròxims passos dels cineastes.