No sé per què potser encara no m'ha arribat el moment, però a certa edat i amb segons quin estatus, el que ve de gust és ser a llocs en els quals premia la bellesa i la comoditat. I per a aquesta gira, Elvis Costello s'ha ocupat de triar els llocs en els quals vol tocar. Amb tot el respecte per a les sales de tota la vida, a ell actualment li preocupa més l'entorn. A hores d'ara, el músic britànic entén que s'ha guanyat capricis com aquest. Costello mai no va ser un malgastador, els diners que va guanyar els va invertir en la seva pròpia carrera; cuidar i donar-li a cada disc el tractament que mereix sense reparar en despeses. Per tant, en aquesta gira al costat del seu inseparable pianista Steve Nieve s'ha permès tocar en llocs singulars que són patrimoni de la humanitat com La Alhambra de Granada (encara que hagués d'interrompre el concert per culpa del temporal), plaça reservada per a mites com ell o Bob Dylan.
Una nit a batzegades
A Barcelona l'espai pel qual ha optat és un temple com el Palau de la Música. Un escenari des del qual, als músics els brillen els ulls. En el cas d'aquesta gira, ha anat confeccionant els repertoris en funció del que li inspira cada recinte. I allà ell té on elegir, amb material per donar i vendre, portant el concert per una via o per una altra. Al contrari de, per exemple, un cas recent que hem vist per aquí, el de Chris Isaak, molt cenyit a un patró determinat, el londinenc pot fer aturada a molts motels i en cada un d'ells mostra una cara. Després estan les seves col·laboracions amb altres músics, un exercici més d'aprenentatge que el de demostrar amb qui es fa. Amb Burt Barcharach va fer un curs accelerat amb els arranjaments, amb Allen Toussiant va aprendre a valorar quines coses es couen al sud i, com a conseller i escrivent, va modelar Diana Krall perquè no es quedés ancorada en un paper concret com a intèrpret d'estàndards de jazz. En qualsevol cas, té innata aquesta capacitat per mutar, reciclar-se o viatjar cautelosament fins al passat.
En la seva nova cita amb Barcelona, Costello ha sortit amb ganes de parlar. De primeres, una sorpresa, uns sons pregravats i un to de paper de vidre que li compraria Tom Waits en persona. Una fórmula que funciona a When I Was Cruel núm. 2, però no en la resta d'intents. Després de l'experiment, Elvis Costello ha deixat el barret sobre el piano recordant com el 1977 va crear una gran revolució amb The Attractions. Ho fa amb poca veu (la va recuperant durant el concert), mentre fa parada amb anècdota en el seu concert de la nit anterior a Madrid. Amb Accidents Will Happen recupera el seu vessant elèctric i es disculpa per no poder parlar català o castellà. Moment que aprofita per explicar que el seu pare sí que parlava un castellà fluid i que hi va haver un dia que un amic d'Almeria li va preguntar: "On vas aprendre a parlar tan bé espanyol?". I ell va contestar: "Al llit". És l'avantsala a l'execució de l'esplèndida Tart.
Amb el format que utilitza en aquesta gira, les cançons que millor funcionen són les que el connecten amb Burt Bacharach, però és amb She (aquesta sí que la clava), amb un final en clau crooner o cantant d'òpera, quan Elvis Costello obre els braços pregant amor i comprensió. Just després d'aquest passi, hi ha part del públic que desfila; pel que sembla alguns només han anat a escoltar aquest clàssic. O pot ser que el que veuen no els satisfaci. És un concert irregular i confús que va molt a batzegades, fins i tot en escometre I Want You (l'allarga massa) no saps amb quina intenció la toca: si com a premi o com a justificació a l'aparent barrabassada. En aquest instant, ja n'hi ha més d'un que ha llançat la tovallola. La nit s'ha fet llarga. I en un principi, aquest no era el propòsit. Per a molts era la tornada a l'escola.