El dubte ahir, revetlla de Sant Joan a Barcelona, era quin Bob Dylan apareixeria aquesta vegada, tenint en compte que la carrera del Bard de Duluth és una fugida constant cap al costat oposat a les expectatives dels altres.

La carrera del Bard de Duluth és una fugida constant cap al costat oposat a les expectatives dels altres

L'única cosa sabuda –i la més polèmica d'aquesta gira europea amb motiu del seu darrer disc, Rough and Rowdy Ways (2020)-, era que a tots els assistents al concert, el primer dels dos al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, els seria retirat el mòbil. Per a alguns, l’últim caprici d’un músic arbitrari. Per a altres, condició indispensable per connectar amb la música i aïllar-se de tota la resta. Precisament per això, el concert va tenir aire d’un ritual immers en penombra, amb un octogenari Dylan ocupant el centre però parcialment cobert pel piano –del qual no se'n va separar en cap moment– i completament envoltat dels seus cinc músics. I al voltant res, cap mòbil, cap il·luminació o distracció supèrflua, l'imprescindible silenci i foscor.

Un fals profeta

Dylan va començar amb repertori antic, Watching the river flow, un blues rock dels 70 que va arrencar una mica fluix, amb la veu de Dylan fent soroll del motor d'un vell cotxe atrotinat a Minnesota. Just després va arribar I contain multitudes, la cançó homenatge al poeta nord-americà Walt Whitman o, millor dit, la cançó homenatge de Dylan per a Dylan, al Dylan que conté molts Dylans, tant el crooner de les versions de Frank Sinatra dels últims anys, el dels d'himnes socials que van marcar tota una generació als 60, el judes del rock and roll... "Sóc un home de contradiccions, sóc un home de molts estats d'ànim", va cantar, per justificar que també és un home de molts girs de guió.

Sóc un home de contradiccions, sóc un home de molts estats d'ànim, va cantar, per justificar que també és un home de molts girs de guió

Aquí Dylan es va aixecar enèrgic per primera vegada, o va semblar aferrar-se al piano, o en plena contradicció, totes dues coses alhora. Amb la segona de les cançons de l'últim disc, el blues canalla False Prophet, es va reafirmar en la idea que no s'ha d'esperar mai res d'ell - «No sóc un fals profeta, només sé el que sé» - per després, amb una bella versió de When I paint my Masterpiece – contradir-se de nou i fer-li un regal als més nostàlgics al desenfundar...i treure l'harmònica.

Si els mòbils van estar paradoxalment immobilitzats, les cançons van circular per l'escenari una rere l'altra

Si els mòbils van estar paradoxalment immobilitzats, les cançons van circular per l'escenari una rere l'altra, sense aturar-se, amb prou feines separades pels entusiastes crits i aplaudiments, que Dylan aprofitava per beure i per tornar al públic –rarament, discretament– algun curt, sec i tímid “thank you ”.

Un Dylan darrere de Dylan

Però com sempre, hi ha més d’un Dylan darrere Dylan, qui al cap d'una estona va aprofitar una pausa per presentar els seus cinc músics acompanyants –a destacar el gran baixista Tony Garnier i el bateria Jerry Pentecost–, va tornar als temps de pare de família amb un I'll be your baby tonight que va animar el personal, i va acabar traient el seu costat tendre –hauries volgut abraçar-lo- amb el vals basat en la melodia de Jacques Offenbach, I've made up my mind to give my self to you.

Quan el concert va acabar Dylan es va separar per primera vegada del piano, va anar cap al públic, va clavar les botes al mig de l’escenari i va fer un gest que no se sabia si era una reverència o un esforç per no caure

També un cop més, durant tota la nit va sobrevolar el dubte: i si el vell bard no dona treva a la música – a la seva vida, als concerts – amb l’objectiu de no trencar la màgia, el truc, per tal que no pensem en l'ésser humà darrere de l'artista, del personatge, del mite? Un pensament semblant a quan el concert va acabar i Dylan es va separar per primera vegada del piano, va anar cap al públic, va clavar les botes al mig de l’escenari i va fer un gest que no se sabia si era una reverència o un esforç per no caure. Allà hi havia Dylan, el senyor vell, sí, però també el músic incansable. La persona conscient d'haver creuat el Rubicó, però incapaç de renunciar a les Muses. El reinventor constant de si mateix. Una icona d’una època, però aliè al temps. Sempre donat per mort, però sempre de gira. El clàssic acusat de postmodern. El portaveu d'una banda d'un. L’enèsim Bob Dylan. I un Dylan, tot s’ha de dir, en plena forma.