De totes les catorze eleccions que s'han celebrat a Catalunya des del 1980, les del dia 12 vinent són, sens dubte, les més estranyes. Les que són més difícils de fer-ne prediccions, ja que és impossible saber, malgrat que només falten deu dies, el grau d'espanyolització d'uns comicis que a totes les eleccions nacionals anteriors han quedat encapsulades en un paquet tancat que tenia com a únic destinatari Catalunya. Això ha propiciat, com enlloc més, anàlisis i multitud de llibres polítics sobre la dualitat del vot que s'hi produeix: en clau molt més espanyola quan es tracta d'elegir els representants al Congrés dels Diputats i al Senat, i amb una mirada molt més catalanista quan els comicis són al Parlament de Catalunya. Per això, els resultats són sempre diferents, encara que l'interval de temps entre unes i altres eleccions de vegades no ha estat gaire gran.

El terratrèmol Sánchez, del qual ningú no dubta, ja que respon a una operació magníficament ben dissenyada, en la qual els electors catalans hem estat utilitzats col·lectivament com uns conillets d'índies i a la qual hem acabat picant com uns beneits, ha alterat el debat de la campanya electoral sense que hagi aconseguit aterrar en les tres úniques coses importants del 12-M: quin partit guanya les eleccions, quines aliances de govern són possibles i quines majories parlamentàries es produeixen a les urnes entre el bloc espanyolista/independentista i en la suma de les esquerres. Veient aquests dies Pedro Sánchez, perfectament recuperat de la seva catarsi personal sobre el seu futur polític, potser caldria anar dient que no es presenta a les eleccions, per molt que al mig del catàleg dels jocs de màgia i d'il·lusions òptiques que ens mostra, algú pugui arribar a pensar el contrari.

El terratrèmol Sánchez ha alterat el debat de la campanya electoral sense que hagi aconseguit aterrar a les tres úniques coses importants del 12-M

A l'equador de la campanya, ja ens ha dit que val la pena quedar-se, que cal desemmascarar la dreta (Feijóo i Abascal) i que està en deute etern amb el PSC, que el va rebre amb un bany de masses. Ni un mot de per què Rodalies funciona tan malament a Catalunya, ni d'una reforma del finançament autonòmic, ni molt menys del dèficit fiscal. Per no parlar del dèficit crònic de compliment de les inversions en infraestructures que figuren als pressupostos generals de l'Estat. De tot això res, i no és perquè les carpetes hagin sorgit aquests últims mesos i no hi hagi hagut temps de poder concretar una proposta que satisfés Catalunya. La revisió del sistema de finançament autonòmic, que és responsabilitat exclusivament seva i del seu govern, va complir l'1 de gener passat deu anys caducat. Posats a fer comparacions, el Consell General del Poder Judicial, del qual tant es parla —i no dic que sigui sense raó—, a finals d'enguany farà sis anys que està caducat, una mica més de la meitat del que fa que està caducat el finançament autonòmic.

Per què del primer tothom en parla i el segon sembla que no interessa ningú més que als catalans? Per què Pedro Sánchez no ha fet una proposta per sortir d'aquesta situació injusta que asfixia les arques de la Generalitat i que, a la fi, acaben sent menys hospitals, escoles, biblioteques, ambulatoris, habitatge oficial per a joves i tantes altres coses? I si ens remuntem al que és el deute històric de l'Estat amb Catalunya, el novembre passat el Parlament el va xifrar en l'esborronadora quantitat de 456.000 milions, l'equivalent a uns pressupostos generals de l'Estat. Entenc que, de tot això, a Madrid ningú no en vulgui parlar i que Pedro Sánchez prefereixi passejar-se per aquesta campanya catalana parlant de Feijóo i Abascal, que, per cert, tampoc no es presenten. Però des d'aquí aquestes explicacions sí que se li han d'exigir.