Principat de Catalunya, 29 de maig de 1610. Fa 408 anys. Entrava en vigor l'edicte general d'expulsió de la minoria morisca, signat pel rei hispànic Felip III a Valladolid (Castella) el 17 d'abril de 1609. Aquella mesura afectava a Catalunya un col·lectiu de 6.000 persones, quasi el 2% de la població del país, concentrades bàsicament a les valls baixes dels rius Segre i Ebre —la Catalunya Nova—, sobre el territori de les actuals comarques del Segrià, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. L'expulsió dels moriscos, que en els països de la Corona d'Aragó va afectar 190.000 persones (el 20% de la població) i en els de la Corona de Castella, unes altres 100.000 (el 4% de la població), es convertiria en una tragèdia humana, cultural i econòmica només comparable a l'expulsió dels jueus (1492) i a l'intent d'extermini del poble gitano (1751); fenòmens que expliquen, en bona mesura, la ideologia constructiva del projecte polític hispànic.

D'on procedien els moriscos catalans?

Abans d'entrar en matèria cal desfer un fals mite que associa la minoria morisca amb la població d'origen àrab i magrebí que va arribar a la Península els segles de dominació islàmica. Els tagarins —els moriscos catalans— eren descendents de la població iberoromana que, durant els primers segles de dominació àrab, entre les centúries del 700 i el 1000, s'havia convertit a l'islam. Al-Idrisi, un viatger i cartògraf andalusí que va viure a la centúria del 1000 i que va dibuixar un dels primers mapamundis de la història, deixaria constància documental que la població de Turtuxa (Tortosa) i de Lareda (Lleida), llavors sota domini islàmic, era gairebé tota de religió musulmana; però, a diferència del que passava a Balansiya (València) o a Granata (Granada) era, també gairebé tota, d'origen autòcton, és a dir, iberoromà. Eren els tagarins, els iberoromans musulmans, els de la tagri (‘frontera’, en àrab).

Per què s'havien islamitzat, els tagarins?

Aquesta qüestió ha generat una forta controvèrsia. Sabem que el cristianisme era, a principis del 700, la religió oficial de l'estat visigòtic, hereu polític de les províncies romanes d'Hispània, i era, també, la confessió majoritària de les seves societats urbanes. En canvi, al món rural persistien amb força les religions ancestrals. Quan es va produir la invasió àrab (al principi de la centúria del 700), les oligarquies militars i latifundistes de les valls del Segre i de l'Ebre, d'arrel iberoromana i de religió cristiana, es van convertir, de forma entusiàstica, a l'islam amb l'únic propòsit de mantenir el seu estatus. Destaca, per exemple, el cas de la família saragossana Cassius o el de la lleidatana Llop, oportunament convertits en Banu Qasi i Ibn-llop, respectivament. I sabem que la presència d’àrabs i de berbers a la frontera superior d'Al-Andalus va ser mínima i limitada a responsabilitats de govern. Per tant, només amb aquests elements, no s'explica el paisatge que ens dibuixa Al-Idrisi.

Representació coetània de l'embarcament dels tagarins (1610) / Blog Quina la fem

Per què es va produir una islamització massiva?

En aquest punt sabem que l'islam va arribar a la Península quan l’Església ja s'havia convertit en un puntal del poder, social, polític i econòmic. Exercia el poder terrenal en la mateixa mesura que ho feien els altres puntals del règim senyorial. L’Església, a través de les fundacions monàstiques, per exemple, s'havia convertit en una veritable força patrimonial que exercia el domini sobre importants masses de població agrària empobrida. Un nou corrent historiogràfic, que té molta acceptació en el món acadèmic, postula que l'islam es va presentar com una força social, política i religiosa innovadora, igualitària i, sobretot, alliberadora; la qual cosa diu ben poc de l’Església —dels seus dirigents, no de la institució— en aquells primers segles d'evangelització i que explicaria per què l'islam va triomfar en els territoris més poblats de la Península, que era, també, on les desigualtats es trobaven més marcades: les valls de l'Ebre i del Segre. 

La primera expulsió

Turtuxa i Lareda (Tortosa i Lleida) eren les dues grans ciutats de la zona oriental de la frontera superior del poder islàmic. Ho van ser fins als anys 1148-1149, quan Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d'Aragó, les va incorporar definitivament a l'edifici polític, social, cultural i econòmic català. Algunes investigacions estimen que concentraven una població de 8.000 a 10.000 habitants, el doble del cens de Barcelona o de Girona. Una dada que no ens ha de semblar estranya, atès que el model de poblament àrab es basava en la concentració urbana —allò que l'historiador Pierre Vilar anomenava “model oasi”. En canvi, és un detall molt revelador que explica l'evolució futura d'aquella comunitat. Les fonts ens revelen que la majoria dels pobladors musulmans d'aquella Catalunya Nova van emprendre el camí de l'exili. Bàsicament cap als dominis islàmics del País Valencià i del baix Aragó, i en menys mesura cap a Granada.

Representació coetània de l'embarcament dels tagarins al port de Vinaròs / Wikimedia Commons

Minorització i dispersió

Però una minoria, difícil de quantificar, va quedar fixada en els nous dominis comtals de Barcelona, en mans de la noblesa feudal o dels ordes religiosos, actors que havien tingut un paper rellevant en aquella campanya militar. La minorització i la dispersió obeïa a un pla més orientat a l'explotació que a l'assimilació. Durant segles, fins als bateigs massius de 1530, els tagarins van ser obligats a pagar la pràctica de la seva fe amb unes condicions socials i jurídiques que els situava al límit de l’esclavitud i que, curiosament, els equiparava amb els pagesos de remença cristians de la Catalunya Vella. El règim polític i el model econòmic catalans de la baixa Edat Mitjana, que van impulsar la Corona d'Aragó —la confederació catalanoaragonesa— a ser l'estat més poderós del sud d'Europa, descansaven en bona part sobre la brutal explotació econòmica i jurídica de la pagesia de remença de la Catalunya Vella i de la pagesia de moreria de la Catalunya Nova.

Mestissatge

Un estudi de la professora Núria Sales, de la Universitat Pompeu Fabra, revela que el 1610 el 50% de la comunitat tagarina es concentrava a quatre poblacions: Ascó i Benissanet (Ribera d'Ebre), i Seròs i Aitona (Segrià). El cens de 6.000 persones subjectes a l'ordre d'expulsió estava, però, notablement reduït en relació amb els segles anteriors a causa del mestissatge que s'havia produït amb la població cristiana vella. I un altre estudi de la professora Dolors Bramon, de la Universitat de Barcelona, explica que el fet diferencial entre els moriscos catalans i els moriscos hispànics era especialment rellevant en l'assimilació que s'havia produït per efecte d'aquest mestissatge. L'enquesta feta per la Inquisició amb el propòsit de crear un cens d'expulsables revela que el grau de mestissatge era del 100% a Flix, del 82% a Tivissa i del 79% a Móra d'Ebre. Serien precisament aquestes poblacions les que patirien menys els efectes de l'expulsió.

Representació coetània. Pràctica de la lluita lliure a la platja de Vinaròs, esperant l'embarcament / Blog Quina la fem

El fet diferencial dels tagarins

Els tagarins no havien parlat mai l'àrab ni l’amazic. Al-Idrisi, a la centúria del 1000, documentava que a Turtuxa i a Lareda, a diferència del que passava a Balansiya (València) o a Saraqusta (Saragossa), no havia sentit ningú parlar en àrab. Possiblement, els tagarins d'Al-Idrisi parlaven una evolució del llatí vulgar local que, si va existir —no n’hi ha cap testimoni documental—, va desaparèixer totalment amb la incorporació de Tortosa i Lleida i els seus territoris al món català. L'origen cultural, la minorització, la dispersió i el mestissatge, els fets diferencials dels moriscos catalans respectes als hispànics, serien definitius. Les fonts historiogràfiques —l’enquesta de la Inquisició prèvia a l'expulsió del 1610— confirmen que el català era la llengua dels tagarins. I, a diferència dels moriscos valencians, castellans o granadins, es vestien, menjaven i bevien com els cristians vells, i celebraven, si més no socialment, la litúrgia i els sagraments cristians.

La segona expulsió

Però la Inquisició, l'autèntica policia política del règim hispànic, va traçar el “tall de gràcia” entre els mestissats i els no mestissats. Els tagarins que van poder certificar un ascendent masculí cristià vell en algun graó del seu arbre genealògic es van poder salvar. Però els que no van poder fer-ho van ser víctimes d'una brutal i espantosa expulsió perpetrada pels Tercios de Castilla. Se'ls va desnonar de les seves cases i de les seves terres. Agrupats i custodiats com a delinqüents, van ser conduïts, en unes condicions infrahumanes, al port dels Alfacs, a l'hemidelta sud, i embarcats amb destinació a la possessió militar hispànica d'Orà (Algèria).  No hi ha xifres concretes, però totes les investigacions estimen que una part molt important no va sobreviure al viatge. Les fonts també revelen que els militars hispànics que tripulaven les naus en molts casos els van robar, els van assassinar, els van llançar al mar o els van abandonar a la deriva un cop els havien saquejat.

Desembarcament dels tagarins a Orà / Wikimedia Commons

“La pitjor barbaritat de la història de l'home”

Els tagarins que van sobreviure al viatge i als bandolers berbers que els van assaltar i assassinar a les platges d'Orà acabarien refent la vida al nord d'Àfrica i es convertirien en un referent social i cultural que revolucionaria les tècniques agrícoles i constructives de la regió. La història dels tagarins en particular i dels moriscos en general posa de manifest el que un dia el cardenal Richelieu, home d’Església i ministre plenipotenciari de França, va definir com “la pitjor barbaritat de la història de l'home”. Els tagarins van ser les víctimes propiciatòries, el boc expiatori, d'una gran operació de depuració de la pretesa diferència orquestrada per una monarquia i unes oligarquies hispàniques immerses en una crisi econòmica colossal. I van ser perseguits com la pitjor amenaça a l'ordre establert, que vol dir al poder instituït, i a la cohesió social, que vol dir a les polítiques d'enquadrament i d'unificació de la societat.

 

Imatge principal: Representació moderna de l'expulsió. Gabriel Puig (1894) / Museu de Belles Arts de Castelló

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat