“Dolent per Amèrica, bo per Carl” (Bad for America, good for Carl), acostuma a dir Carl Hulse, cap dels corresponsals parlamentaris de The New York Times, sempre que hi ha algun marro al Congrés dels EUA. És una dita clàssica de periodistes que va agafar volada no fa gaire perquè Leslie Moonves, el CEO de la CBS, la va fer servir per a explicar els beneficis de Donald Trump per al ràting de la seva tele.

El diari El País, en canvi, no ho veu així. Al seu editorial sobre l’elecció de Trump adverteix amb severitat a tots els seus lectors en general i al món sencer en particular, que ara convé aixecar “un mur de democràcia” al voltant del president electe.

L’objectiu és “que els principis bàsics de la democràcia nord-americana, entre ells, la separació de poders i la seva submissió a la llei, estiguin fora de l'abast d'un perillós demagog com Trump”. Per això exhorta “les persones de bé, dels EUA i de fora” a “llançar un missatge de rotund rebuig i fermesa sense fissures davant qualsevol intent de Trump de [...] passar per sobre dels drets fonamentals dels nord-americans”.

El diari global en espanyol venia preocupat des de la seva edició especial de les 6:30 de la matinada, on la presidència de Trump no és fruit d'una elecció democràtica neta i polida sinó que "cau a les mans de Trump", llenguatge que fa aparèixer Trump com un usurpador i als seus votants com uns insensats.

Sigui com sigui, a l'editorial deixa clar que “no confiem en Trump”, encara que “sí creiem en la fortalesa de la democràcia americana i en la creença que l'únic imperi possible és el de la llei”. Més endavant ordena: “pel que fa a la resta del món, l'actitud haurà de ser la mateixa”.

Què preocupa al diari? En primer lloc, que “els EUA girin cap al nacionalisme econòmic, usin els seus propis interessos com a mesura i desmantellin tot el teixit d'acords que garanteixen la nostra pau i seguretat compartida”.

Els diners, de moment, no tenen la mateixa percepció que El País, com explica el cronista econòmic d’El Nacional. Els índexs borsaris Dow Jones i Nasdaq pugen. Passa igual amb la resta de grans selectius europeus (CAC, DAX, FTSE) i amb l’Ibex-35. El Nikkei va caure, cert, però aquest dijous ja s’havia recuperat. Es coneix que, per la diferència d’horaris, la sessió de la borsa de Tòquio coincidia amb els moments que no se sabia si Clinton anava o venia i li va tocar el rebre als inversors japonesos. Res greu. Menys encara si es compara amb la tremolor financera del Brèxit, que encara dura.

En aquest punt també val la pena assenyalar que, en general, tots els països actuen amb els propis interessos com a mesura, especialment els anglosaxons, sempre fidels al “no tenim amics permanents sinó interessos permanents” del primer ministre britànic entre 1855 i 1865 Henry John Temple, tercer Vescomte de Palmerston.

Sobre el “desmantellament del teixit d’acords” etcètera, cal recordar, per posar un cas, que si els EUA abandonen l’Organització Mundial del Comerç, els productes Made in USA coberts per aquests acords haurien de suportar aranzels del 10% així d’entrada. Un empresari com Trump ha de ser sensible a aquesta penalitat i no perquè el seu patriotisme acabi on comença la seva cartera, sinó perquè, en general, això mateix li passa a gairebé tothom que té una bona cartera. Fa de mal dir, però, si els EUA deixen l’OTAN, què passarà amb el seus fabricants d’armes? A qui li vendran? Agafi el sector econòmic que vulgui. El “desmantellament” és complicat.

El País està també inquiet perquè Trump, no content amb guanyar les eleccions amb 59.704.886 vots populars (233.404 menys que Clinton) i 279 vots electorals (51 més), disposarà de majoria republicana (la seva) a les dues cambres del Congrés —Senat i Cambra de Representants—, cosa de la que l’editorial en dedueix que li permetrà fer i desfer a voluntat. “Una autèntica prova d'estrès per a la democràcia nord-americana”, rebla.

Bé. Aquí és possible assuaujar l’angoixa del diari amb algunes dades. Els EUA ja han passat aquesta “prova d’estrès” molts cops i, encara millor, sempre amb èxit. En concret, això ha passat en 37 dels 81 congressos (cada congrés són dos anys) que van del març del 1855 al gener del 2017. És a dir, hi tenen la mà trencada.

Modernament, entre els congressos 107é (gener 2001-gener 2003) i el 114é (l’actual, que conclou al gener del 2017), el president ha disposat de majories del seu partit a ambdues cambres en tres ocasions. Sis anys. Aviam, aquesta prova no sembla gaire d'estrès. És fàcil preveure que la democràcia nord-americana la superarà com ja ha fet en les altres 37 que ha hagut de patir des del 1855 per culpa, val a dir, del vot dels ciutadans.

Aquestes arcanes anotacions històriques també permeten recordar les dificultats que, en general, tenen els presidents dels EUA per a fer aprovar les seves iniciatives legislatives al Congrés, sense que majories del mateix color hi ajudin tant com sembla. Un cas que ve molt a mà és del mai prou venerat Abraham Lincoln, el primer president republicà. Per a passar l’abolició de l’esclavatge va haver de suar tinta xina i pintura a l’oli (i pagar alguns suborns). Lincoln també tenia les dues cambres amb majoria republicana des del 1863, circumstància que no li va estalviar la Guerra de Secessió (1861-1865). És un cas molt conegut. Fins i tot Spielberg n'ha fet una pel·lícula.

Potser Lincoln és un cas extrem. N’hi ha altres més moderns. John F. Kennedy no s’animava a portar al Congrés la seva llei de Drets Civils i també tenia majoria demòcrata (la seva) a les dues cambres. Ho va fer el seu successor, Lyndon B. Johnson, però el van haver d’arrossegar amb uns ternals, justament perquè no volia morir per foc amic al Congrés.

El sever editorial d’El País acaba amb un advertiment amb ressò català. Es dirigeix “als líders populistes del món”, als que suposa “aplaudint la victòria de Trump com a pròpia” perquè “els permet amplificar a casa les seves reivindicacions nacionalistes i sobiranistes [...]”.

Trump ha parlat en favor del dret d’autodeterminació, cert. El Nacional ho ha explicat i l’Agustí Colomines n’ha fet el comentari. A continuació, però, el diari conclou: “els EUA són la clau de volta de l'ordre internacional: si es retira aquesta peça, aquest ordre es convertirà ipso facto en [...] una jungla en la qual imperi la llei del més fort”. Bé. De moment no es veu que n’imperi una altra de diferent. També a Catalunya.

Bonus

El País no ha estat l'únic en angoixar-se i/o donar consell als EUA, als seus líders i ciutadans i al món sencer. El Periódico, a la seva edició especial, també ha volgut deixar les coses clares, fent una conya amb la frase amb què s'acaben el 95% dels discursos als EUA: God Bless America (Que Déu beneeixi Amèrica):

És una portada que recorda vagament una altra del tabloide sensacionalista britànic Daily Mirror del 2004, quan els nord-americans van reelegir president Bush Jr. "Com poden ser tan IDIOTES 59.054.087 persones?", diu el títol principal.