Enmig de l’entrevista, Eduard Márquez (Barcelona, 1960) treu una llibreta vermella petita de la seva motxilla. L’obre i, mentre confessa que és la primera vegada que l’ensenya a un periodista, desplega un esquelet de pàgines i pàgines d’anotacions que recullen, fins al mil·límetre, l’estructura de 1969 (L’Altra Editorial). És la prova que rere la seva nova novel·la – si és que realment se’n pot dir així– Márquez hi ha concentrat un treball ingent, d’hores i hores de recerca entre testimonis, informes i documents de persones que van viure aquell any: l’any en que el franquisme es va començar a esquerdar. Evitant completament ficcionar una història o l’artifici d’una narració, 1969 és un recull de la memòria col·lectiva, i un intent d’explicar per què i com hem arribat fins al present.
1969 desafia amb una valentia admirable els cànons de la literatura, buscant-ne el mateix efecte però des dels marges de la convenció
Desafia amb una valentia admirable els cànons de la literatura, buscant-ne el mateix efecte però des dels marges de la convenció. Márquez no l’ha escrit, sinó que la seva tasca ha estat reescriure testimonis orals, compilar documents i ordenar-los per dotar-los de ritme i tensió narrativa. Entre les pàgines del llibre, hi plana, doncs, la lluita dels milers de persones que es van oposar al Règim i la digestió pesada de la Transició. Juntes, componen fresc viu i de grans dimensions, que és capaç de ressuscitar el passat. Parlem amb l’autor de la història recent del país i del seu procés creatiu, però també d’un període de reflexió en què diu que ha deixat de considerar-se escriptor professional. Parla de dificultats econòmiques i de frustració amb el sistema literari per haver hagut d’abandonar la seva vocació. “Durant anys vaig ser una persona insuportable”, afirma.
És 1969 un homenatge a una generació de lluitadors contra el franquisme?
És un acte de gratitud i compensació. Si això acaba sent un homenatge, ja no ho sé. És obvi que és una generació que hem bandejat i arraconat, perquè no interessava escoltar-la. I per mi era molt important fer aquest acte de recuperació, que penso que en el fons és un acte de justícia social. Es tracta de recuperar una memòria que ens hem permès el luxe de menystenir.
Es tracta de recuperar una memòria que ens hem permès el luxe de menystenir
Per què dius que no interessava recuperar aquestes veus?
Per una qüestió d’explicació històrica dels esdeveniments. La primera imatge que ens vam fer de la Transició era que es tractava d’un grup de gent generosa que ens va dur a la democràcia: quatre o cinc ments preclares. I que allò havia estat modèlic. Amb els anys, aquesta visió l’hem estat baixant gràcies als historiadors més joves, als moviments i organitzacions. S’ha reconegut que allò no es tractava de quatre o cinc ments, sinó que hi havia un gruix social molt important veïnal, d’organitzacions polítiques, etc. Paral·lelament a això, també hi va començar a haver una voluntat de recuperació d’aquesta memòria. Però ens queda fer el que per mi és l’últim pas: sortir d’allò que estava organitzat i anar a veure la vida del carrer. Això encara no ens interessa prou i cal anar ampliant el focus i recuperar la memòria veritablement popular.
Què et va fer centrar-te precisament en el 1969?
La idea inicial era un únic volum sobre tota la Transició fent ficció tradicional. En aquell moment, vam acordar amb els historiadors que m’ajudaven que el més raonable era començar el 69 i acabar el 80. Aquest era l’arc temporal del primer projecte de novel·la. Quan el llibre fa fallida per primera vegada, a meitat del 2019, plego. I quan el patró d’escriptura comença a canviar perquè busco una altra cosa, el material comença a créixer exponencialment i veig que no hi cabrà tot en un volum. És llavors que ho fragmento i començo amb el 69, quan el Franquisme comença a esquerdar-se i quan la gent comença a veure que allò flaqueja.
Ve de lluny, doncs, el projecte.
És una novel·la que fa 25 anys que em voltava pel cap, per motius personals i familiars. Jo sabia que tard o d’hora volia escriure un llibre sobre la Transició. El que passa és que durant tots aquests anys no em sentia preparat ni emocionalment ni com a escriptor i l’anava ajornant. Fins que va arribar un moment que decideixo aturar tot per mirar què vull fer com escriptor i veig que la Transició pot ser un bon tema per qüestionar-me moltes coses a nivell personal i literari.
Quina implicació personal hi tens amb la Transició, d’on surt la força de la connexió?
Jo vaig viure al carrer la Transició del 75 al 80, en un moment intens. No ho vaig fer des d’una perspectiva política, perquè no estava enquadrat, sinó cívica o artística. Volia trinxar-ho tot des de la perspectiva creativa, tot i que no em perdia cap manifestació. Era al carrer quan es protestava a favor de l’Amnistia o a favor de la llibertat d’expressió i rebíem de la policia. I hi ha també el rerefons familiar de gent que em va traslladar l’enorme decepció que va comportar per a moltes persons la frustració d’un somni de canvi molt més gran. Això ho vaig viure molt a la vora: gent que havia estat bregant amb un compromís molt gran i amb molt de perill perquè arribi un moment que un grapat de tios comencin a pactar i ens deixin arraconats. La idea que surt permanentment a la novel·la de voler canviar el món va deixar arraconada una sèrie de gent que abandonen la lluita un cop frustrada la il·lusió col·lectiva. Marxen fins i tot de Barcelona, es converteixen en neorurals, gent que vol fer la revolució a la menuda perquè a l’engròs ha fracassat. Sempre hi havia la decepció i la decepció com a eina literària és molt potent.
L’únic tio que està als dinars d’amics en un racó sense poder exercir el seu ofici sóc jo
Això em fa pensar en la cita de l’inici del llibre: el passat no mor mai, només s’allunya.
El problema és que cada vegada s’allunya més i en conseqüència cada vegada és més difícil, també per que cada vegada queda menys gent. En el procés d’edició del llibre he perdut al Pau Riba i a un dels anarquistes que hi surt. Si no correm, tot això ho perdrem, com ja vam perdre la generació de la Guerra Civil.
De quina forma aquesta recuperació de la memòria del llibre ens pot ajudar a afrontar el nostre present democràtic, sobre el paper, com a país?
Primer de tot, per entendre d’on venim. Aquest d’on venim no l’hem explicat bé i per tant és el primer punt. Allò no va ser modèlic i la repressió va ser molt violenta. Entendre els veritables mecanismes de la repressió, entendre l’enorme control social que jo crec que en algun moment hem frivolitzat... Jo que porto molts anys vivint en els arxius i et faries creus del que he arribat a trobar. Hi ha informes diaris del que passava a la universitat. No sé si en som conscients. Un informe diari de cada universitat dient: “normalidad en filosofia y letras” o “en arquitectura, asamblea donde se significan tal y tal”. Això extrapola-ho a les grans fàbriques o inclús a tallerets de Gràcia, perquè no només controlaven la SEAT. No et pots imaginar la quantitat de cartes de delació, la feina dels ‘serenos’, els vigilants nocturns... Això ens ajudaria molt entendre que sortir-ne va ser molt difícil. I si entenem d’on venim copsarem millor les mancances d’on hem arribat.
Et consideres d’esquerres?
Sí, el que passa que això no tenia cap importància perquè jo volia que la meva mirada fos neutra. I crec que ho és. A mi hi ha molta gent que em diu que per com he col·locat cert material i com he fet que dialogui se’m nota. Però a grans trets és una veu neutral. Vaig decidir que l’arc ideològic i social fos total. Hi havia gent de grupuscles d’extrema esquerra que em deien que si hi sortia gent de l’extrema dreta que no sabien si ells hi volien ser. I jo responia que hi havien de ser. En aquest sentit vaig fer un gran esforç. No volia que la meva mirada política mediatitzés el fons.
No poder desenvolupar la teva vocació és una de les coses més dures del món. I jo m’ho he hagut de menjar
És un llibre en què aparentment no hi ha narració, ni literatura. És una novel·la 1969?
Jo em vaig adonar, després de dos intents fallits, que l’única manera de tirar això endavant era prescindir de l’artefacte i la convenció literària, és a dir, la teoria clàssica que ensenyo cada dilluns a l’escola d’escriptura de l’Ateneu. El desenvolupament de personatges, plantejament, nus i desenllaç... tot això està molt bé i hi ha novel·les que ho necessiten. Però aquí no em servia. I és quan vaig decidir començar de zero per buscar una altra manera de narrar. Per què 1969 és una novel·la? Perquè té tensió narrativa i tensió emocional. I això una tesi doctoral no ho té. Aquí hi ha intensitat narrativa, la pròpia disposició del material fa que això passi. I està distribuït de manera que el lector va des del moment que fa angúnia al moment hilarant. Aquest balanceig és novel·lístic. Totes les peces estan mil·limètricament col·locades, mira (m’ensenya la llibreta amb l’esquelet narratiu de la novel·la). Aquí tens peça a peça la distribució de tots els materials, hi anava reflexionant. La novel·la és aquí.
Això vol dir que hi ha un treball ingent darrere el llibre, m’equivoco?
Són vuit anys de molts fronts: arxiu, gent i literatura, és a dir, llegir i aprendre. I la gran feina és la d’assemblatge, donar-li forma de novel·la. Jo volia que fos un mirall. Que fos com si estiguessis al mig d’una plaça i veiessis tota la vida al teu voltant. I que això fos el que impulsés al lector a continuar llegint, la pròpia força de la vida, no la de l’artefacte, la de la trampa.
La mimesi o el mirall funciona també a l’hora de reproduir el llenguatge de testimonis, informes, etc.
És clar! Havia de respectar el llenguatge de les veus escrites, la documentació, i, en conseqüència, respectar la llengua de cada veu. Per tant, si he gravat algú en castellà es manté i si parlen en català també. I les veus documentals s’han de deixar en la llengua en què es van escriure. No té cap sentit que jo tradueixi l’informe d’un policia o un discurs de Carrero Blanco. No acabo d’entendre que això s’hagi criticat des d’algun lloc dient que no era una novel·la catalana.
Seguiràs el projecte novel·lístic aplicant-lo a altres anys, tal i com et plantejaves al principi?
No ho tinc clar. D’entrada fins i tot vam decidir que no em parlaríem, per no acollonir al personal. La idea original de fer sis volums no sé si és viable, perquè no sé si ens podem permetre el luxe de fer volums de mil pàgines. També és una feinada cabassos. A 1969 he fet tots els papers de l’auca i arriba un moment en que la feina és ingent. És un tema que hem aparcat i quan arribi el moment ho decidirem.
El procés d’escriptura de la novel·la ha anat acompanyat d’una crisi personal teva i d’una decepció amb el món editorial català.
La part de mecanisme del món literari mai no em va interessar gaire durant la meva carrera. Però va arribar un moment que vaig adonar-me que ni posicionant-me als marges el meu projecte literari era viable. I quan t’adones que tot el que has fet ho tens tancat en caixes a casa perquè t’han descatalogat... A mi no em queden llibres pràcticament. Ara perquè amb l’Eugènia Broggi hem començat a reflotar i reeditar El silenci dels arbres però la resta de la meva obra està morta. Davant d’això et queden dues possibilitats: deixar que se’t mengi i convertir-te en un amargat, que ho vaig ser durant una època, o fer un canvi de xip. I és quan vaig prendre una de les grans decisions, que era acabar-me d’apartar. Volia ser un escriptor de professió en un país en què això és molt difícil, però pensava que seria possible, digue’m il·lús. I durant una època ho va ser. Tot això, però, es va enfonsar ja abans de la crisi del 2008. I això t’obliga a reposicionar-te. Es tracta de tornar a ser una persona que escriu, com quan tenia vint anys, i no un escriptor, malgrat que el propi sistema fa que ho semblis.
Vivim en un país en què hi ha més escriptors que lectors i això ens ho hauríem de qüestionar
No deixa de ser dur aquest procés, imagino.
És molt dolorós. Jo m’he hagut de desprofessionalitzar. Al meu entorn, tota la gent de la meva generació si eren metges són metges, si eren logopedes ho són, si van decidir ser fotògrafs també. L’únic tio que està als dinars d’amics en un racó sense poder exercir el seu ofici sóc jo, que sóc escriptor! I arriba un moment que dius: en quin collons de món vivim? Això durant una època em va aconseguir amargar. Durant anys vaig ser una persona insuportable, dolguda amb mi mateix i amb el món. Com deia Kafka, un escriptor que no escriu és un monstre festejant amb la bogeria. És exagerat, però no poder desenvolupar la teva vocació és una de les coses més dures del món. I jo m’ho he hagut de menjar.
Què explica que això passi en el sistema literari català? Massa circulació, estàndards literaris baixos, massa gent que vol escriure, el mercat és petit...?
Penso que és un aiguabarreig de coses. Vivim en un país en què hi ha més escriptors que lectors i això ens ho hauríem de qüestionar. També vivim en un país, que no és l’únic, en què es publica massa. I quan es publica massa la conseqüència immediata és que no es pot ser tan primmirat. Ara, a la que necessitem mantenir una bicicleta en marxa, arriba un moment en què tot val. Suposo que hauríem de reformular què volem fer literàriament com a país. Penso que és una literatura en què tot esta molt barrejat i en què tot val i no hauria de ser així. Hauríem de tenir un aparell crític molt més desenvolupat i que establís més cànon. En qualsevol cultura seriosa, hi han de conviure diferents maneres d’entendre la literatura, des de la més comercial a la més literària, valgui la redundància. Però hi hauria d’haver la capacitat de discernir entre l’una i l’altra. No hem de vendre llibres com una cosa que no són, hem de recol·locar les peces a lloc, si no sembla que tot val. Ens falta, ambició, risc i coneixement de la tradició. La quantitat de gent que sé positivament que escriu i no llegeix o no té cap consciència de la tradició a la qual pertany! Sembla que tothom pugui escriure novel·les, com si fos fàcil. La manca d’ofici és tremenda.