Al no avesat en la història del pugilisme celtibèric, el nom “Dum Dum” pot sonar-li a personatge de dibuixos d’Hanna-Barbera. Potser un fill molt bèstia de la Betty i en Pau Marbre, o bé un company de malifetes de l’Os Yogui en l’estrebada de cistelles al parc de Yellowstone. De fet, no aniria del tot errat. Als anys 60, José Luís “Dum Dum” Pacheco va formar part d’allò que a El Caso en deien “bandas infantiles”, d’una de les més violentes de Madrid, i amb només 16 anys va anar a parar a la presó de Carabanchel per fer estrebades de bosses de mà. L’editorial mallorquina Autsaider Cómics reedita Mear sangre, les seves memòries carceràries, alhora que un relat de redempció a través de la boxa com a campió espanyol de pes wèlter. I ho fa amb un disseny esplèndid i continguts extra a preu de riure, escoltin, ja que el llibre va publicar-se originalment l’any 1976 —quan Dum Dum comptava 27 anys i estava al punt àlgid de la seva carrera esportiva i mediàtica—, i des d'aleshores s’ha convertit en objecte de culte per col·leccionistes a preus desorbitats.
Pixar sang a cop sec d’impremta. Foto: Autsaider Cómics.
Mullet al vent suburbial, insalubres texans acampanats marcant paquet (‘Moose Knuckle’, li diuen al ‘Camel Toe’ masculí), botins de tacó cubà, sirlas i ferotges persecucions a bord d’un ‘quatre llaunes’ robat conformen l’imaginari de la delinqüència juvenil tardofranquista, acompanyat per l’aliatge de funk amb Los Chunguitos de banda sonora. Però la nostra història comença més d’una dècada abans, a mitjans dels anys 60, i més aviat porta de fons la veu de Camilo Sesto. José Luís Pacheco (1949), nascut a una xabola de Lavapiés, abans de convertir-se en el cèlebre boxejador Dum Dum Pacheco, va ser un actiu membre dels “Ojos Negros”, una de les moltes bandes que van proliferar als carrers de tot l’Estat arran de West Side Story (del 1961, però estrenada a Barcelona el 1962 i a Madrid el 1963). Els Ojos Negros —vestits amb jaquetes de cuir negre, cadenes i ulleres fosques— es dedicaven a fer estrebades de bosses de mà, robar cotxes i extorsionar als propietaris de discoteques. Malgrat els ulls blaus del famós cantant alcoià, els Ojos Negros van ser els protectors de Los Dayson, la seva banda en aquells temps, que amenaçaven als gerents dels clubs madrilenys perquè contractessin al grup de pop.
Un cop en llibertat, i entre les dotze cordes del quadrilàter, Pacheco s’imaginava que els seus rivals eren en Carrión, l’infame vigilant de les cel·les de càstig
L’any 1966, sent un adolescent, entra per primer cop a la massificada i insalubre presó de Carabanchel acusat de robar una farmàcia, i al llarg d’uns tres anys anirà entrant i sortint del reclusori. Allà serà víctima de les pallisses dels funcionaris, testimoni de brutals violacions i abusos entre presos, passarà mesos en inhumanes cel·les de càstig, i començarà a boxejar al gimnàs del centre penitenciari. Un cop en llibertat, i entre les dotze cordes del quadrilàter, Pacheco s’imaginava que els seus rivals eren en Carrión, l’infame vigilant de les cel·les de càstig, i així aconseguia sublimar el seu odi i violència interior en aquest esport de cavallers. La nit abans del seu debut a Barcelona, el púgil va perdre la seva virginitat amb una noia, motiu pel qual —segons ell— el seu rival va poder apallissar-lo fins a fer-li pixar sang. Aquesta dolorosa experiència va servir, si més no, per dotar al seu llibre d’un títol amb molt de ganxo. Arribats a aquest lloc (Barcelona) i punt del relat, permetin-me un parell de viatges enrere en el temps. És el moviment que en el món de la boxa es coneix com “pas enrere”: retrocedim per a colpejar més fort.
Gran Price, de temple de la boxa a meca hippy
La nit de Cap d’Any de 1934, al xamfrà entre els carrers Casanova i Floridablanca, en un solar anteriorment ocupat per la sala de ball La Bohemia Modernista, va obrir les portes el Gran Price, un teatre i sala de festes amb capacitat per a 5.000 ànimes que el temps convertiria en el temple de la boxa barcelonina. Durant la II República va acollir convulsos mítings i actes polítics, i uns anys després de l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes van passar a celebrar-se matinals de lluita lliure i combats de boxa amb els quals va adquirir fama internacional, arribant a ser conegut com “El Coliseo de las Rondas”. Al Price hi van hostiar-se de valent púgils com el melillenc Mimoun Ben Alí, Pedro Carrasco o, clar, Dum Dum Pacheco.
Però cap a finals dels 60s, anys abans de la mort d’en Paco, el Price va penjar els guants progressivament per convertir-se en una mena d’antecedent de la sala Zeleste, un punt de trobada per a hippies, fans de la nova cançó i l’Ona laietana, amb les actuacions de grups com Màquina! o Maria del Mar Bonet. L'11 d'abril de 1970, un emergent Pau Riba va presentar entre aquells murs el disc Diòptria. L'espectacle, presentat amb el nom “Elèctric Tòxic e Clàxon So”, incorporava una moto de 750 cc que travessava tota la platea fins a l'escenari. Uns dies després, el 25 d'abril del mateix any, s'hi va celebrar el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. La trobada va passar als anals com “El Price dels Poetes”, i va aplegar a les primeres espases de la rapsòdia local: Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover... En aquest antic temple de la boxa, mai s’havia pogut assistir a una pallissa tan colossal.
La història d’aquest mític local és, de fet, calcada a la del Saló Iris, l’altre temple de la boxa a Barcelona que als anys 70 va acollir el 1er Festival Permanent de la Música Progressiva. Els dos locals històrics, assetjats per l’especulació, van ser adquirits (com no!) per Núñez y Navarro (o ‘Trúñez y Cagarro’), per enderrocar-los sense pietat i construir els seus anodins blocs de pisos. Dècades abans d’aquesta tragèdia immobiliària i patrimonial, però, la nit del 12 d'abril del 1916, els púgils Frank Hoche i Harry Allack s'enfronten sobre el ring de l'Iris Park davant l'atenta mirada de Jack Johnson, el primer campió mundial afroamericà de pes pesat que lluitaria, uns dies després, amb l’Arthur Cravan, boxejador, poeta protodadaista i performer avant la lettre, a la plaça Monumental de Barcelona.
Cravan vs. Cravan
Al tram final del seu llibre, Dum Dum Pacheco escriu: “Ara mateix no sé si tot el que he escrit servirà per a alguna cosa. [...] jo no soc escriptor i no tinc ni puta idea del que pugui ser útil als altres i el que no. [...] Així que el que ho llegeixi que tregui les conseqüències que els surtin dels collons”. Sigui escriptor el púgil o no (això no té gens d’importància, perquè Mear sangre té un valor literari, com diu Mary Cuesta a l’epíleg, parafrasejant al seu torn a Jean Dubuffet, “químicament pur”) parlar de boxa i literatura, de boxejadors que escriuen de puño y letra (mai millor dit) ens porta irremeiablement a l’espigada figura de l’enigmàtic Arthur Cravan, el nebot d’Oscar Wilde.
Isaki Lacuesta va recuperar la figura del poeta boxejador al documental-ficció Cravan vs. Cravan (2002), seguint les seves passes perdudes. Nascut a Suïssa el 1887, però fill d’aristòcrates anglesos, Cravan va alternar, com dèiem, l’ocupació de boxejador amb la de poeta precursor del dadaisme i embrollador professional. Abans d’establir-se a Barcelona (fugint de la guerra i d’alguna amenaça de mort), per exemple, una vegada va anunciar que se suïcidaria en públic, la qual cosa va concentrar un gran nombre de curiosos als quals, després d'acusar-los de voyeurs, va oferir una conferència excepcionalment detallada sobre l'entropia. Després, va desafiar al campió del món Jack Johnson, sobrenomenat ‘El Gegant de Galveston’, a un publicitat combat a la Ciutat Comtal. L’americà va deixar-lo KO al sisè assalt, si bé ho podria haver fet des del primer cop de puny, però Johnson havia cobrat diners per la filmació del combat, estipulant una durada mínima d'aquest. Segons l’editor i assagista Bertrand Lacarelle, aquest combat és el primer «happening» de la història de l'art. Un temps després, va decidir marxar amb la seva dona, la poeta Mina Loy, cap a l’Argentina, i durant la travessia va desaparèixer misteriosament en algun lloc del Golf de Mèxic.
Es passejava per Madrid a bord d’un descapotable amb la bandera espanyola pintada al capó i la paraula “Dum” a cada porta
Arthur Cravan, a la seva revista Maintenant, va sentenciar: “Els imbècils només veuen la bellesa en les coses belles”. Dum Dum Pacheco, amb el seu aspecte híbrid entre Edward Bunker, Charles Bronson i el Fary, després de sortir de la presó va començar a recollir èxits dins i fora del quadrilàter, va allistar-se voluntari a Legió i després va aparèixer a pel·lícules quinquis com Juventud drogada (1977) o l’espanyolada Yo hice a Roque III (1980). Va fer-se popular per pujar al ring abillat amb el casquet de legionari, i declarava tenir tres ídols: Hernán Cortés, Elvis i Franco. El mateix Franco sota les lleis del qual i en les presons del qual van tancar, vexar i apallissar a en Pacheco. També va donar suport públicament a Fuerza Nueva, el partit feixista de la Transició a qui la immensa majoria dels funcionaris de presons estaven afiliats, i es passejava per Madrid a bord d’un descapotable amb la bandera espanyola pintada al capó i la paraula “Dum” a cada porta. Poden imaginar-se, doncs, que alguns dels passatges i opinions que el boxador regala a les seves memòries puguin ser de difícil deglució, i més a ulls d’avui. Mear sangre és un llibre als antípodes de la correcció política. Una veritat —la seva— escrita sense filtres, que el lector o lectora ha de gaudir sense prejudicis. De fet, a despit de l’autor, el llibre és, juntament amb Carne apaleada (1975), d’Inés Palou, una de les primeres denúncies escrites per presos comuns de les condicions de vida a les presons franquistes i de la Transició. Els imbècils no trobaran la bellesa a les pàgines de Mear sangre. El que els hi espera, com a tots, és un uppercut directe a la mandíbula.