El masclisme que impera en la nostra societat també s'expressa a les pantalles. Des de ben petits ens hem exposat a dibuixos animats que perpetuen grans estereotips de gènere i hem construït referents que actuaven sota valors patriarcals que, inevitablement, hem acabat normalitzant i traslladant al nostre imaginari. Segons un estudi de la Universitat de Granada, només un 33,6% dels personatges en les sèries infantils dels últims vint anys són noies i el seu paper queda relegat gairebé sempre a ser la xicota, l’acompanyant d’aventures o la mare del protagonista.
Centrem-nos en aquest últim cas. Si fem una mirada enrere i revisem els nostres referents de la infantesa, veurem com la figura de la mare pateix una gran estigmatització. Majoritàriament, eren representades com a dones sense aspiracions professionals, sense espai propi ni poder de decisió, que concebien la maternitat com a única realització vital. Així doncs, en bona part dels dibuixos, les mares solen quedar limitades a l’espai privat, sent, alhora, el pilar fonamental d’un model familiar tradicional i reproduint l’estereotip de dona mestressa de casa amb fills. Mentre en elles es perpetua el rol afectiu, sentimental i de cures, els pares ocupen els espais socials i professionals.
@elnacionalcat 🟣🟡 Els dramàtics rols de criança en els dibuixos animats: quan les mares només són mares 📺 El masclisme que impera en la nostra societat també s'expressa a les pantalles. Des de ben petits ens hem exposat a dibuixos animats que perpetuen grans estereotips de gènere i hem construït referents que actuaven sota valors patriarcals que, inevitablement, hem acabat normalitzant i traslladant al nostre imaginari. ▶️ No et perdis aquest nou vídeo on la @gambineando i l'@albadomingo___ revisen la cultura pop que hem consumit els millennials als anys 90' i 00's #elnacionalcat #revers #retrovisorpop #90s #00s #masclisme #tiktokcatala #estiktokat #contingutencatalà ♬ original sound - El Nacional.cat
Shin-Chan i Doraemon són dues sèries on es veuen clarament les desigualtats en els rols que tenen els pares i les mares. En el primer cas, la Misae, la mare del protagonista, s'encarrega de totes les tasques de la llar i de la criança, mentre en Hiroshi, marit i pare, treballa i fa vida social. I el mateix passa a Doaemon. El pare d’en Nobita no hi és mai present i sobre ella recauen totes les obligacions domèstiques. Però aquestes dues mares encara comparteixen més coses en comú: són personatges carregats de clixés. Se les caricaturitza com a dones consumistes, obsessives, geloses, absolutament superficials i histèriques. Uns estereotipis negatius que es repeteixen en gairebé tots els personatges femenins a les sèries i que són els únics atributs que les defineixen.
🟠 Quan una ja és multitud: la Síndrome de la Barrufeta als dibuixos animats
Un altre cas curiós és el passa a Detectiu Conan. En Kogoro Mouri és un personatge alcohòlic i ludòpata a qui se li va morir la dona. I què passa quan no hi ha “una mare”? Doncs que el rol l’adopta una altra dona. En aquest cas, la seva filla, la Ran, una noia de 16 anys que quan torna de l’institut s’ha de responsabilitzar tant de la llar com del seu propi pare.
En aquesta mateixa línia, també hi ha molts dibuixos on els pares fan directament el paper d’idiotes. Homes bàsics, immadurs i amb la inconsciència d’un infant de cinc anys que no són capaços de valdre's per ells mateixos sense una dona al seu costat que assumeixi totes les responsabilitats. Així passa a la Peppa Pig, als Simpson, a American Dad, a Padre de Familia o als Picapedra, entre d’altres. Tot i que pugui semblar que en aquestes sèries la dona hagi deixat de patir la dominació d’una figura patriarcal tòxica, la realitat és que encara es perpetua més la seva subordinació. El pare passa a convertir-se en un fill més de la família que necessita atenció i cures i això provoca que la dona reforci més el seu rol maternal.
En definitiva, aquesta estigmatització que pateixen les mares en les sèries de dibuixos animats consoliden els estereotips de gènere. Encara som lluny del tractament igualitari entre sexes a la pantalla i oferir aquesta visió del món des de petits fa que assimilem aquesta realitat com normativa.
Ja ho veus: potser els teus referents no són tan bonics com els recordaves. De tota aquesta toxicitat neix Retrovisor pop, la secció audiovisual fast-food d'ElNacional.cat que revisa la cultura pop que hem consumit els millennials als anys 90' i 00's. Aquí trobaràs tots els vídeos.