Diuen que "una ciutat com Barcelona no te l'acabes mai". I la demostració palpable d'això és el llibre de Xavier Theros Diumenges a Barcelona (editorial Comanegra), on es recullen unes cent cròniques seves sobre la ciutat de Barcelona, un passeig ben complet per la Barcelona més desconeguda.
Xavier Theros. Foto: Sergi Alcàzar.
L'univers de Theros
La Barcelona de Xavier Theros és la suma de totes les Barcelones que han existit, perquè aquest antropòleg és un gran aficionat a la història. La seva Barcelona és la dels pagesos neolítics enterrats a Sant Pau del Camp, la dels artesans de l'Edat Mitjana, la dels setges i atacs a la ciutat als segles XVII, XVIII i XIX, la dels anarquistes de la Rosa de Foc (pels que l'autor sembla tenir una certa debilitat), la de la misèria alimentària i sexual del franquisme, la dels punks de la transició... Theros recorre sovint a la documentació d'internet i d'arxiu, i fa exhibició d'una erudició abassegadora (i en algun punt excessiva). Però no és un cronista de llibre. Diumenges a Barcelona ha estat escrit, sobretot, amb els peus, a base de passejades i més passejades per la ciutat, creuant places, endintsan-se a passatges, revisant façanes, mirant aparadors... I també amb moltes converses amb un reguitzell de personatges curiosos que passen per les pàgines del llibre i que esdevenen coprotagonistes d'aquesta història.
Plaça Sant Felip Neri.
La Barcelona més popular
A vegades, les cròniques històriques d'una ciutat es basen en el pas de grans personatges pels seus palaus o per les seves institucions. En aquests casos, sembla que el principal valor d'una ciutat no radiqui en els seus habitants, sinó en l'excel·lència dels seus visitants. En canvi, les cròniques de Theros reflecteixen, sobretot, la vida dels barcelonins. I no només dels barcelonins il·lustres, sinó de la gent del carrer que ha viscut a Barcelona al llarg de la seva història. Theros ens transporta a un món d'agullers, traginers, pelleters, estibadors, cambreres, taverners, nens discapacitats, músics underground... Però no són simples individus marginals explotats, sinó gent que estima, que sent, que lluita, que s'aixeca en armes, que inventa, que es diverteix... Gent, en definitiva, amb la que resulta molt fàcil d'identificar-se.
Barcelona durant la Setmana Tràgica.
Barcelona és gran
Les cròniques de Xavier Theros estan arrapades al territori. El més freqüent és que els seus textos no prenguin Barcelona com a objecte, sinó que se centrin en un petit racó de la ciutat: un carrer, una plaça, o fins i tot un establiment, una planta o un element arquitectònic. Són cròniques que sovint s'escapen de Ciutat Vella i del centre de la ciutat i arriben a Sant Andreu, a Nou Barris, a Horta, a Can Tunis... Exploren barris que, normalment, no reben visitants i que la majoria de barcelonins, si no hi viuen, no coneixen. Aquesta exploració dels racons més recòndits de la ciutat permet una visió molt completa de la Barcelona popular, i també de la Barcelona més moderna, la dels segles XX i XXI. Al cronista ni tan sols se li escapen els cementiris. Sembla haver estat a tot arreu.
Vista de Barcelona el 1850. Gravat de Alfred Guesdon (1808-1876).
Crida a obrir els ulls
El millor de Diumenges a Barcelona no és que ens ensenyi racons desconeguts (un element molt positiu), sinó que ens mostra les limitacions dels nostres passejos per la ciutat, la incapacitat de veure certes coses que es troben al davant dels nostres nassos. Theros ens parla de cartells, de senyals, de botigues i de personatges amb els que ens haurem creuat milers de vegades, però que ens hauran passat desapercebuts. En alguns casos són detalls que cal verificar a arxius o a documents de difícil accés. Però en d'altres ocasions són coses que requereixen una mirada atenta i, també, moltes xerrades amb barcelonins. Com els llevafang: les peces de ferro clavades al terra que s'usaven per treure el fang de les sabates quan la ciutat no estava asfaltada. N'hi ha alguns, encara, a certs edificis de Barcelona. Segur que algun dia hem passat per davant d'algun d'aquests llevafangs, que ens remeten a aquells temps, no tan llunyans, en què Barcelona no era la capital del turisme, sinó "la capital del fang". I, probablement, hi hem passat pel davant sense veure'l.
Cant d'amor als barcelonins
Les fotografies, obra del taxista Jordi Nebot i Alsina, ajuden a visualitzar la Barcelona popular d'avui, que es sobreposa a la Barcelona popular d'altres èpoques. Les cròniques, d'una en una, suposen petites radiografies de racons, anècdotes o períodes de la ciutat. Algunes històries són gracioses, altres doloroses, algunes iròniques... Però llegides de forma conjunta, prenen una altra dimensió. Constitueixen tot un homenatge a la ciutat i, sobretot, als seus habitants... Aquest és un llibre que ens induirà a sortir de casa els diumenges i a visitar de nou la ciutat, amb una nova mirada, i a reconciliar-nos amb els barcelonins.