L'editorial Ara ha publicat La dictadura de pedra, de la periodista Sílvia Marimon i la historiadora Queralt Solé. Un llibre en què es pretén presentar, de forma divulgativa, la història del Valle de los Caídos, el monument feixista de Cuelgamuros, però també els interrogants que s'obren de cara al futur, que no s'han tancat, ni molt menys, amb l'exhumació de Franco. De fet, les autores deixen clar que, en l'actualitat, el mausoleu comença a ser una gran runa, amb moltes parts tancades per manca de manteniment.

Muntanyes d'ossos

Molta gent va veure per la televisió l'enterrament de Franco. Pràcticament tothom sap que va ser embalsamat, que va ser enterrat en una posició privilegiada, que tenia una pesada llosa al damunt... Però la majoria de la gent sap molt menys sobre la resta dels morts que són a sota la muntanya de Cuelgamuros. De fet, fins i tot  hi ha gent que no sap que el Valle de los Caídos és una gegantina fossa comuna amb desenes de milers de cadàvers al seu interior. Segons les fonts n'hi hauria entre 33.000 i 70.000 (entre els quals entre 6.000 i 7.000 catalans). Tan sols Franco i Primo de Rivera tenen tombes individuals. La resta dels morts no van ser enterrats amb cerimònia. Els seus cadàvers van ser desenterrats i ficats en grans caixes de pi. Les caixes van ser apilades, sense cap ordre, a les diferents criptes. Amb les filtracions d'aigua les caixes s'han deteriorat i els qui han entrat a les criptes darrerament afirmen que el que hi ha ara és una muntanya d'ossos, literalment, en què s'han barrejat tots els enterrats. La dictadura de pedra treu a la llum històries com aquestes, les menys conegudes de la monumental tomba.

Un monument canviant

La dictadura de pedra és un llibre construït en contra de silencis i ocultacions. Les autores reconeixen que no saben el cost total de l'obra, perquè no han tingut accés a tota la documentació, i perquè les contradiccions entre els estudis existents és colpidor. En qualsevol cas, allò que constaten és el que ja és evident, que el cost de l'obra va ser astronòmic, especialment en un moment en què Espanya vivia la duríssima crisi de postguerra. Mentre els espanyols havien de barallar-se amb la cartilla de racionament per comprar ous o llet, l'Estat dedicava grans quantitats a una obra d'exaltació de la dictadura. Perquè el que també demostra clarament el llibre, contra el discurs oficial, és que el Valle va ser dissenyat, el 1940, com a exaltació dels vencedors de la guerra, i que només molt més tard, fins el 1958, un any abans de ser acabat, no es va plantejar la possibilitat d'enterrar-hi també republicans i vendre'l com un monument a la reconciliació.

Els morts segrestats

Queralt Solé i Sílvia Marimon segueixen la història del desplaçament dels cadàvers, de les seves tombes originals al Valle de los Caídos, i posen de manifest que molts d'ells van ser traslladats en contra de la voluntat de les seves famílies (o fins i tot sense que aquestes en fossin informades). De fet, van haver-hi resistències de famílies de morts republicans, però també de combatents del bàndol franquista. Els carlins catalans no volien ser enterrats al Valle de los Caídos, i per això els seus cossos són al polèmic mausoleu de Montserrat. A Lleida també va haver-hi resistències per traslladar els morts per la repressió republicana i a la fi es van quedar a la tomba col·lectiva que tenien a la ciutat.

Treballs forçats al Valle de los Caídos

En l'obra es fa ben evident que el treball dels republicans empresonats va ser essencial en la construcció del mausoleu, especialment en els primers moments. L'anomenada "Redempció de Penes pel Treball" va oferir una mà d'obra barata i abundant als constructors. No hi ha dubte, tampoc, de la precarietat amb què van viure els presos republicans allà destinats, desposseïts de qualsevol dret. L'altra cara de la moneda és l'enriquiment dels propietaris de les empreses constructores que van intervenir en aquesta gran obra. La desgràcia dels uns era la font de prosperitat dels altres.

La democràcia titubejant

Una de les dades més sorprenents que aporten les autores és que el darrer enterrament al Valle de los Caídos data del 1983, després fins i tot del 23-F. El 1981 hi van ser enterrades més de 300 persones. El darrer inhumat va ser Juan Álvarez de Sisternes, ex alcalde de Vilafranca del Penedès, que havia estat executat extrajudicialment el 20 d'agost de 1936. La seva família va demanar el trasllat al Valle de los Caídos, i el trasllat es va permetre. El govern socialista continuava tolerant els enterraments honorífics a un monument feixista. Ara s'ha aconseguit, amb molta feina i amb un procés sovint vergonyós, l'exhumació de Franco. Però allà hi continuen manant uns monjos absolutament autoritaris i nostàlgics de la dictadura. I el Patrimonio Nacional continua finançant amb 340.000 euros anuals l'abadia benedictina i té unes pèrdues de 425.000 euros per costos de manteniment del complex.

De cara al futur

Les autores tenen molt clar que el "pacte d'oblit" de la transició va tenir un paper clau en el manteniment d'un monument que és, clarament, una anomalia democràtica. El llibre es pregunta què fer amb el monument, i el que està clar és que no hi ha una solució clara. És molt difícil resignificar el Valle de los Caídos i convertir-lo en un espai democràtic. Va ser concebut com un monument de glorificació del totalitarisme, amb un alt impacte paisatgístic, i és gairebé impossible desvincular-lo de la glorificació del nacional-catolicisme i de la dictadura. Però el que tenen clar Marimon i Solé és que aquest monument no pot mantindre's tal com està, encara que s'hagi desenterrat Franco, perquè continua essent una obra de glorificació de la dictadura. El llibre acaba exigint que el Valle de los Caídos no pugui servir mai més per una intolerable justificació de la dictadura.

Aclaridor

La dictadura de pedra no és un llibre que descobreixi grans secrets que els especialistes no coneguessin. Bona part de la feina de Marimon i Solé és sintetitzar i fer atractives investigacions ja realitzades sobre el Valle de los Caídos. Però fan molt bé la feina i aconsegueixen un llibret, de petites dimensions, que ajuda a arribar al públic, de forma amena, les qüestions més candents relatives a aquesta gegantina fossa. I ajuden a obrir un debat en aquests moments més necessari que mai, ara que s'ha desenterrat Franco. Cal mantenir aquest monument al feixisme?