N’hi ha prou d’haver-lo llegit una sola vegada per a reconèixer-li la prosa amb els ulls tancats. Amb Coses vistes, la primera obra de Josep Pla (1925) recuperada per Destino tal com es va editar aleshores, aquesta sensació de coneixença es fa encara més acusada. Coses vistes són els mots encara amb aire virginal d’un Pla jove que és a la vintena, però on ja s'intueixen totes les seves virtuts. Té l’energia de l’edat i la mirada de qui ja se sap ostentador d’un cert talent. Escriu com els qui ara tenim l’edat que ell tenia aleshores voldríem escriure. De fet, ja el 1925 escriu tal com molts dels qui han dedicat la seva vida als mots haurien volgut escriure i no hi han arribat. Si hi ha una manera ideal d’escriure en llengua catalana, si “escriure bé” existeix, el Pla jove, intens, deixondit i poc calculador del Coses vistes s’hi acosta molt. 

La gràcia i el mèrit de Pla és que ell fa el que fa ja al Coses vistes sense haver-se pogut servir del seu propi referent

Josep Pla, escriptura elevada i casolana  

Em sembla que tots els catalans que vam començar a escriure de joves, i que vam descobrir Pla mentre apreníem a escriure, vam arrencar procurant imitar-ne alguna cosa: la cantarella, l’adjectivació, l’habilitat d’escriure sobre coses aparentment poc importants i aconseguir que ho siguin, la consciència que el lloc d’on s’és afaiçona el cap i afaiçona l’ànima. Descobrir Pla és descobrir que hi ha una altra manera d’explicar les coses: una que és més elevada i, alhora, casolana. Que és nostra perquè és catalana i que mai podrà ser nostra del tot, perquè només pot ser de Pla. És en aquesta identificació primera i en aquesta persecució de l’inabastable de Pla que un s’adona que, si ho vol, també pot armar una mirada sobre el món que li sigui pròpia. La gràcia i el mèrit de Pla és que ell fa el que fa ja al Coses vistes sense haver-se pogut servir del seu propi referent.

Es diu que els planians som pesats. Es diu, de fet, que Josep Pla és una mica pesat

El Pla del Coses vistes és el jove que en té prou amb la seva autenticitat i frescor per arribar allà on molts no arribaran mai. On molts no arribarem mai, vaja, malgrat escriure i escriure i trencar-nos el cap per arribar a un enteniment de la realitat que ens permeti escriure projectant, com a mínim, una aparença de novetat. El Pla jove –i diria que el gran també– fa ballar el text amb una lleugeresa singular, amb una ironia soterrada extraordinària. Amb un domini de què se’n pot aprendre, però que en el seu cas és inherent. Només Pla pot escriure “tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom”. Només Pla pot escriure “mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i és com si us mengéssiu una orella d’angelet de les que aguanten la cadira de la Mare de Déu”. Només Pla pot escriure que Girona és “rural i plena de suc una vegada a la setmana i històrica i una mica carquinyoli els altres dies”. Només Pla pot escriure “el mar era tot blanc, immòbil, ensabonat”. 

Escriptor d'escriptors

Tot el que esdevindrà Pla ja es veu al Coses vistes, perquè fa el que qualsevol escriptor voldria aconseguir fer la primera vegada que publica

El Pla del Coses vistes només pot ser Pla. I només és el Pla d’un moment concret de la seva vida i de la seva carrera literària, però ja és fèrtil. Es diu que els planians som pesats. Es diu, de fet, que Josep Pla és una mica pesat. Que de vegades aquesta irreverència burleta seva el fa una mica estúpid, repel·lent. A mi em sembla que els planians som pesats perquè un cop emmirallats no podem desemmirallar-nos, i que Pla pot arribar a fer-se pesat perquè carrega amb tots els nostres emmirallaments i amb una obra vastíssima que, a part de magnificar-li les virtuts, també li exposa els defectes. Si és que ho són, de defectes, més enllà de qui els projecta. Que és fàcil emmirallar-s’hi i que la seva prosa és genuïna ja es veu a Coses vistes. De fet, tot el que esdevindrà Pla ja es veu al Coses vistes, perquè fa el que qualsevol escriptor voldria aconseguir fer la primera vegada que publica: que el llibre en qüestió esdevingui preludi del seu potencial. Hi ha escriptors que es fan i escriptors que neixen: Pla va néixer escriptor, i la seva prosa ha contribuït a fer escriptors. A qualsevol jove que estigués mínimament interessat en el món de les lletres –o en el món–, encara ara li entregaria Coses vistes i li diria: llegeix-te això i fes el que vulguis.