Barcelona, 5 de gener del 1387. Fa 638 anys. El rei Pere III de Barcelona i IV d’Aragó moria a l’edat de 67 anys i després de més de mig segle de regnat (1336-1387). Pere III, en morir, posava fi al segon regnat més llarg de la història del tron de Barcelona —cinquanta-un anys—, només superat pel seu rebesavi Jaume I, que havia ostentat la corona durant seixanta-tres anys (1213-1276). Pere III havia reunit, de nou, el patrimoni del Casal de Barcelona, fragmentat amb el testament de Jaume I (1276), i durant el seu regnat la Corona catalanoaragonesa assoliria la seva plenitud territorial, militar, econòmica i demogràfica.
Posteriorment, durant els darrers anys del regnat d’Alfons el Magnànim (1435-1458), es restauraria efímerament el poder català a la Mediterrània (conquesta de Nàpols). Però mai no es recuperaria la plenitud del regnat de Pere III. La seva mort (1387), en un escenari de profunda crisi provocada pels estralls i les conseqüències de la pesta negra (1348-1351), obriria una etapa d’incerteses que assoliria el seu punt culminant amb les estranyes i determinants morts dels seus fills i successors Joan I (1397) i Martí I (1410). Com van morir Joan i Martí? I a qui van beneficiar les seves morts? I, sobretot, qui hi havia darrere d’aquestes estranyes morts?
El regnat de Pere III
El regnat de Pere III escenifica un canvi colossal de rumb en la política exterior de la cancelleria de Barcelona. Les guerres de la Unió (1347-1348) —de la corona contra els estaments nobiliaris aragonès i valencià— (prèvies a la crisi de la pesta negra!!!), revelen un nou estil autoritari que apunta, clarament, cap a la transformació del règim feudal cap a una monarquia preabsolutista. I els matrimonis de l’hereu Joan amb les súbdites franceses Mata d’Armanyac (1373-1378) i Violant de Bar (1380-1397) revelen un apropament inèdit entre les cancelleries de Barcelona i París, tradicionalment enfrontades pel domini de la Mediterrània occidental.
La mort de Pere III i la coronació de Joan I
La mort de Pere III va conduir al tron el seu primogènit supervivent Joan, que en aquell moment ja era vidu del primer matrimoni i ja havia estat, de nou, casat amb la seva segona esposa. Joan I, anomenat (o mal anomenat!!!) el Caçador i l’Amant de la gentilesa, seria un monarca amb un perfil molt avançat al seu temps. No era un rei guerrer, que basés els seus actes en els ideals cavallerescs que ja havien entrat en crisi, sinó que era un rei intrigant, que desplegava el seu poder des de les sales del palau i des de les taules de la cancelleria. I en aquesta tasca, comptaria amb la col·laboració de la seva segona esposa, Violant de Bar, criada i educada a la refinada cort de París.
Qui eren els aliats interns de Joan I?
Les fonts documentals revelen que els reis Joan I i Violant de Bar van dotar la cort de Barcelona d’un luxe i d’un refinament com mai s’havia vist. I que van relaxar les polítiques autoritàries de Pere III, amb el propòsit de recuperar les tradicionals sinergies —si més no, la cordialitat— amb l’estament aristocràtic català del moment, és a dir, amb els grans propietaris feudals i, alhora, els comandaments militars del país. Naturalment, aquell cop de volant va decebre les classes mercantils urbanes, que havien vist amb Pere III la possibilitat real de desplaçar i substituir en el poder els grans barons feudals i les jerarquies eclesiàstiques.
Quins altres aliats interns tenia Joan I?
El luxe i refinament que Joan I i Violant de Bar van instal·lar a la cort de Barcelona generaria una despesa descomunal, difícil de justificar en un escenari de crisi econòmica molt profunda. I, sobretot, quan va córrer la informació que alguns cancellers de la cort molt influents —com el conegudíssim escriptor Bernat Metge—, emparats en el caos que hauria generat la manipulació d’aquella descomunal despesa, haurien creat un gegantí entramat de corrupció per al seu benefici personal. Durant els anys que Joan I va regnar (1387-1396), aquest corpus de poderosos alts funcionaris de la corona va ser un dels principals puntals polítics de la parella reial.
I els aliats externs?
La política exterior de Joan I, sobretot després del seu casament amb Violant (1380), es va orientar, decididament, cap a França. No debades, quan el rei Pere III ha de negociar un nou matrimoni per al seu hereu, el futur Joan I (1380), el fet que Violant sigui neta i neboda de reis de França té un pes decisiu. El matrimoni entre Joan —fill i hereu del rei Pere III— i Violant —neboda de Carles V de França— es va negociar i celebrar amb un objectiu clarament polític: l’apropament de les cancelleries de Barcelona i de París. I, en aquest punt, es pot dir que Violant mai no va decebre les expectatives creades. Sempre va treballar en benefici de l’aliança catalanofrancesa.
L’estranya mort de Joan I
Joan I va morir en estranyíssimes circumstàncies. Oficialment, en una cacera als boscos del seu cunyat i subordinat, el comte Joan I d’Empúries. L’ombra de la sospita que planaria sobre aquell estrany accident (el rei era un experimentadíssim cavaller) va assenyalar diversos sospitosos. El seu cunyat empordanès, el seu gendre Mateu de Foix, alguns cancellers corruptes que haurien estat desemmascarats o una trama ordida per les classes mercantils o pels jueus que havien patit els pogroms. Qui i per què podia haver assassinat el rei Joan? Quina relació tindria aquella mort amb el posterior decés de Martí I, el successor de Joan? Qui volia exterminar la nissaga Bel·lònida i per què?
