"M'han dit que és un dia meravellós. Una cosa única en tot el món. Tinc ganes de viure-ho en primera persona". Som a les portes de la diada de Sant Jordi d'enguany i David Nicholls (Eastleigh, Anglaterra, 1966) ha aterrat a Barcelona per presentar entre el seu molt extens contingent de lectors la seva darrera novel·la, Sou aquí (Empúries, 2025, traducció de Laia Font Mateu). L'autor d'Un dia, una de les novel·les més populars de la literatura del segle XXI: milions d'exemplars venuts, traduccions a tots els idiomes imaginables, adaptacions al cinema i, molt recentment, feta sèrie per Netflix, frisa per viure entre nosaltres el dia més bonic de l'any, signant exemplars d'aquesta novel·la sobre la solitud arribats als 50 i l'enamorament arribats a la meitat del recorregut vital. Un relat modelat amb l'estil curull d'humor, de tendresa i humanitat característics de l'estil de Nicholls, per acostar-nos a dos personatges que han perdut el camí i es retroben tot fent una ruta a peu per Anglaterra de costa a costa. Ell és en Michael, un professor de Geografia enfonsat després que l'hagi abandonat la dona. Ella, la Marnie, una correctora editorial, encallada lluitant contra les llargues tardes de solitud i una vida que sovint fa la sensació que se li’n va.
Quina relació tens amb la teva correctora?
Força bona. La veritat és que, quan ens vam endinsar en el procés de correcció, em vaig posar una mica nerviós, no volia que se sentís interpel·lada, però va ser molt comprensiva. Amb tot, la meva relació més estreta és amb en Fede, el meu editor. És brillant i em dona moltes notes i suggeriments. El procés de reescriptura és lent, passa per tres, quatre o cinc esborranys abans d’arribar al corrector. Però m’agrada cada cop més. Al principi pensava que escrivies una novel·la, la lliuraves i la publicaven. Ara l'entenc com un procés col·laboratiu que sempre millora el resultat final i soc més curós amb l’edició que quan vaig començar. Sempre pots millorar una pàgina, fins i tot després de publicar-la. Així que edito tant com puc fins que m’ho treuen.
Perfeccionista.
Ara més que abans, sí. Un cop publicat, ja està. Si hi ha dubtes o es pot millorar, cal fer-ho. Els últims mesos abans de publicar són intensos: sempre penso que puc revisar aquell paràgraf un cop més. Així i tot, sempre hi haurà errors.
També és una qüestió de tenir temps: si pots dedicar-te professionalment a escriure, pots ser més perfeccionista.
Quan vaig començar, havia de compaginar-ho amb altres feines. Tot i que la idea inicial era publicar un llibre per any.
Quines feines feies?
Era guionista.
Això també és escriure.
Però és un procés molt diferent, molt més col·laboratiu. Els canvis sovint venen del director, actors, muntador... Com a guionista tens menys control. Tot i que haver fet aquesta feina ha influenciat la meva manera d'escriure novel·les: mai no invento les històries mentre escric, sé quines escenes hi haurà i per què, penso molt en els personatges, el seu passat, la seva imatge… Abans de posar-m'hi, acostumo a fer servir un document Word molt llarg, de 40.000-50.000 paraules, que em serveix de guia, i sempre conec el final el de la novel·la, tot i que pot canviar, perquè les novel·les et permeten explorar molt més l’interior dels personatges, cosa que no permet tant el guió.
T’agraden les adaptacions de cinema i sèries, que s'han fet de les teves novel·les?
Sí, molt. Sobretot la de One Day. I també la del meu primer llibre, Starter for Ten.
Aquesta la va produir Toms Hanks.
Va ser una experiència brutal. Vaig poder conviure moltes estones amb ell, perquè es va implicar moltíssim en la pel·lícula. Per a un escriptor novell, va ser emocionant i aclaparador treballar amb una estrella d'aquesta magnitud. En l'altre extrem, era inexpert, estava molt nerviós i vaig cometre errors.
Vas publicar una novel·la que va ser un èxit i Tom Hanks va produir la seva adaptació al cinema: no cal flagel·lar-se pels possibles errors que vas cometre aleshores.
La veritat és que no torno a llegir coses d’ara fa 20-25 anys. Intento mirar cap endavant. Tot el que escrius, reflecteix el moment en què ho vas escriure. Sense ser una autobiografia, d'alguna manera, és com un diari, i sempre hi trobaràs coses que canviaries. Però l’important és seguir millorant i guanyant confiança.
Fins a quin punt et filtres en les teves novel·les?
Els llibres no són mai directament autobiogràfics, i soc curós amb això. Però sí que reflecteixen qui era jo en aquell moment. Les dues primeres novel·les, per exemple: la primera tracta sobre ser estudiant. Tot i que no és exactament la meva experiència, vaig recórrer als sentiments de confusió, dificultat, moments divertits i tristos d’aquella etapa. La segona tracta sobre fracassar com a actor. Aquesta és probablement la més propera a la meva pròpia experiència. Però a mesura que he anat envellint, he intentat allunyar-me del que conec i habitar altres personatges.
Els llibres no són mai directament autobiogràfics, i soc curós amb això. Però sí que reflecteixen qui era jo en aquell moment
Té a veure amb sentir-se més segur com a escriptor?
Sí, i et sents capaç d’escriure coses més serioses, més emocionals; personatges més allunyats de tu, del teu punt de vista.
Suposo que això és el més divertit d’escriure novel·les.
Exactament. I per a mi, de nou, hi ha paral·lelismes amb la interpretació. Quan vaig començar, tirava d’un pou d’experiències molt petit. Encara hi ha coses que sé que no puc escriure amb autoritat, però en general ara em sento més capaç d’allunyar-me de mi mateix.
Històries normals, de gent normal... Aquest podria ser el tret definitori de les teves novel·les?
M’encanta quan la gent diu es veuen reflectits en les meves novel·les, o els seus amics, o les seves parelles. M’agradaria conservar això. També hi ha qui ho critica per ser massa comuns. Lectors que busquen altres coses quan llegeixen ficció. Però jo escric les històries que em preocupen, que m’obsessionen, que m’interessen. I m’interessen els petits dilemes de la vida quotidiana, de les vides domèstiques i personals.
Qui et critica, ho fa incloent-hi dins del calaix de les comèdies romàntiques.
Com tots els gèneres, les comèdies romàntiques també poden abusar dels tòpics, els clixés i les trames previsibles... Però això també pot ser part del plaer, alhora que com a autor hi ha maneres de jugar amb aquests espais comuns, incorporant material més seriós o sent emocionalment més honest. Algunes de les novel·les en anglès més aclamades, són novel·les romàntiques clàssiques, com Orgull i prejudici, de Jane Austen, o Molt soroll per no res, de Shakespeare.
A Shakespeare està tot, diuen.
De jove m’encantava Dickens. Em vaig identificar molt amb els personatges de Grans esperances i David Copperfield. Tot i que el seu món és exagerat, melodramàtic, i amb personatges extrems, escrivia sobre totes les capes de la societat. Em feien riure i em commovien. Dickens va ser molt important per a mi. No sé si és molt conegut fora del Regne Unit, però també vaig estar molt obsessionat amb l'obra de Thomas Hardy. De petit, llegia Tove Jansson i els llibres dels Mumin. M’agradava la tristesa i la melancolia d’aquells llibres, em van marcar molt. A la vintena vaig llegir molta ficció americana: Scott Fitzgerald, Salinger, Philip Roth… I més recentment, moltes escriptores americanes com Lorrie Moore. També m’agrada molt Zadie Smith, és una escriptora fantàstica.
Què en penses del fenomen Sally Rooney. A ella també li podríem aplicar això d'escriure històries normals de... gent normal.
Ara mateix estic llegint Intermezzo. És una escriptora absolutament magnífica. Soc molt fan.
En alguns punts, les teves novel·les també m'han connectat amb Nick Hornby.
En Nick, definitivament, va ser una influència. El conec una mica i va ser molt solidari amb els meus primers llibres. Sempre ha estat molt generós amb altres escriptors. Recordo llegir Alta fidelitat i pensar: “Algú està escrivint sobre relacions des d'una perspectiva totalment nova i contemporània”. Tots dos compartim una gran passió pel cinema i la música. La música és molt important per a mi. M’hi aferro a mesura que em faig gran, intentant recordar com d’important va ser a la meva joventut. De vegades és fàcil perdre la curiositat amb l’edat.
Escric les històries que em preocupen, que m’obsessionen, que m’interessen. I m’interessen els petits dilemes de la vida quotidiana, de les vides domèstiques i personals
Quina mena de música escoltaves quan eres jove?
Quan era adolescent, al Regne Unit era molt difícil escapar dels Beatles. Van ser molt importants per a mi. Més endavant, em vaig obsessionar amb Kate Bush. Era un gran fan. I després, sí, quan vaig anar a la universitat —vaig estudiar a Bristol— hi havia bandes fantàstiques com Portishead i Massive Attack. Va ser una època molt rica musicalment. Als anys noranta la música britànica es va fer molt eclèctica. Hi havia grups de guitarres, d'electrònica... Jo no era un gran fan del Britpop, ni d’Oasis, però m’agradava Pulp i The La’s. Tot això va ser molt important per a mi.
Escoltes música mentre escrius?
Ho feia abans, però ara ja no puc. Necessito concentració. Alguna vegada escolto música instrumental, clàssica o molt suau, només per crear ambient. La música vocal em distreu massa.
La gènesi de Sou aquí era escriure una gran novel·la sobre Londres i has acabat publicant una gran fugida al camp.
Sempre havia volgut escriure una gran novel·la sobre Londres, sí, perquè havia escrit molt sobre el passat —els anys 80 i 90— i volia escriure sobre el present. Però just quan m’hi vaig posar va esclatar la pandèmia. No volia escriure sobre la Covid, però sí sobre la solitud i la sensació de tancament. En lloc d’una gran novel·la coral, volia fer un estudi de personatges, alguna cosa molt més íntima. Després del confinament em va costar molt veure gent, sortir, socialitzar. Justament començàvem a treballar en l’adaptació televisiva de One Day, que és tot el contrari: grups d’amics, festes, eufòria per conèixer gent nova... I jo sentia que havia perdut una mica d’això.
Et trobaves en una mena de crisi vital, potser?
No ben bé. Potser aquesta crisi va arribar una mica abans. Però crec que era més la convivència intensa amb la meva família durant la pandèmia. I això va desplaçar una mica les amistats. Amb Sou aquí vaig recordar el plaer de conèixer algú nou, compartir històries, obrir-se a algú altre a poc a poc. Volia escriure una novel·la basada en el diàleg. Al principi, era una història de dues persones soles que es coneixien al cinema. Vaig escriure moltes notes sobre això. També tenia una altra idea: una família en crisi que viatjava pel camp anglès. Cap de les dues idees acabava de funcionar. Escriure sobre cinema pot ser molt difícil, no es trasllada bé a la prosa. Així que vaig treure els personatges del cinema i els vaig posar al mig del camp... i va funcionar. Va ser un procés de molt esbós, proves, errors... abans de trobar el to i el viatge que funcionaven. Volia fugir de la ciutat. Durant el confinament, Londres em semblava claustrofòbic. Tenia moltes ganes de veure arbres, camps... d’experimentar el cansament físic a la natura.
T’agrada fer senderisme?
M’encanta. Mai he fet senderisme a Europa continental, però he recorregut molts indrets del Regne Unit. M’apassiona. Volia transmetre com de meravellós i també solitari pot ser. És part del plaer per a mi. M’agrada el vent, la pluja... tot això.
Ho dius en un moment de la novel·la: no és el mateix la solitud que estar sol.
A mi m’agrada estar sol, especialment quan camino llargues distàncies. Em serveix per pensar, per escriure mentalment. Però també era molt conscient de com de dur va ser el confinament per als meus amics que estaven sols. No és el mateix estar sol que sentir-se sol. La solitud imposada pot ser molt dura. Cap dels dos personatges principals del llibre està completament sol, però com diu la Marnie a la novel·la, la solitud no volguda és una cosa que tots experimentarem tard o d’hora. I pot ser molt difícil.
Un dels encerts és l'estructura que dones al llibre, cada capítol narrat des del punt de vista del Michael o la Marnie, els dos protagonistes. Cada capítol, una jornada d'aquest viatge a peu travessant Anglaterra de costa a costa. Cada capítol...
Volia que Sou aquí fos com una mena d’epopeia, però íntima. Cada dia és com una petita escena que mostra una etapa d’una relació: un dia es fan riure, un altre es molesten, un altre s’atrauen... Volia que cada capítol tingués el seu to, com si fos una miniatura emocional. I això també reflecteix el camí real: vaig fer la caminada de 200 milles, i cada dia tenia la seva pròpia energia i estat d’ànim.
Va ser difícil escapar-me de l'èxit d'Un dia, i em va bloquejar una mica. Però també em va donar seguretat, suport de l’editorial i interès per les noves obres. No em van forçar a repetir la fórmula, però sí que em vaig tornar més conscient de mi mateix
La teva tercera novel·la, Un dia, publicada ara fa més de 15 anys, va ser un èxit global aclaparador: s'han venut milions d'exemplars, s'ha traduït a infinitat d'idiomes, s'han fet adaptacions de cine i de sèrie... Això et va afegir pressió a l'hora de posar-te a escriure els teus llibres posteriors o et va donar seguretat com a escriptor?
Les dues coses. Va ser difícil escapar-me de l'èxit d'Un dia, i em va bloquejar una mica. Però també em va donar seguretat, suport de l’editorial i interès per les noves obres. No em van forçar a repetir la fórmula, però sí que em vaig tornar més conscient de mi mateix. Tot i això, no em queixaré mai. És un regal tenir una novel·la que connecta tant amb la gent.
En l'extrem contrari, si ningú hagués llegit els teus llibres, t'hauries sentit escriptor?
Potser no. El meu pla principal era ser professor d’anglès. Quan era més jove volia ser actor, però no va funcionar. Llavors, volia ensenyar literatura anglesa. Molts dels meus personatges són professors: l’Emma a Un dia, en Douglas a Nosaltres, en Michael en aquesta última... Crec que m’hauria agradat ser mestre.