Tens 16 anys i ets un/a adolescent amb certa tendència a sentir-se atret per allò que se surt de la norma, encara que els límits d’aquesta norma, per més que no ho sàpigues, només existeixen dins del teu cervell, que ara per ara està bastant enfeinat produint testosterona o estrògens. Aleshores, el teu professor de literatura et parla de David Foster Wallace –o de DFW, que dit així encara mola més–, escriptor, novel·lista, assagista, personatge depressiu però divertit, autor de La broma infinita (títol més nihilista de la història i recurs recurrent de periodistes poc originals amb ganes d'escriure titulars encara menys originals) i geni incomprès amb tendències suïcides. A més, et posa el vídeo del discurs de graduació que va recitar a la Universitat de Kenyon, This is Water; i, a més, t’explica que poc després es va penjar a casa seva, prova irrefutable que la fenelzina no és la cura de tots els mals mentals. Curtcircuit. Ja no hi ha marxa enrere. Et podria haver passat amb Ian Curtis o amb Kurt Cobain, però l’escollit és Foster Wallace: no ets especial, a partir d’ara t’obsessionaràs amb l’obra d’un romàntic punki. 

Si el 2008 no hagués decidit posar fi a la seva vida, aquest diumenge Foster Wallace hagués celebrat el seu 59è aniversari. L’autor californià ja no hi és, però la seva obra, encapçalada per La broma infinita, L’escombra del sistema –en català, publicada per Periscopi– o El rei pàl·lid i diversos assajos conegudíssims, segueix més viva que mai. Cínic, irònic, mordaç, divertit, talentós i imaginatiu; DFW es va endur centenars d’elogis i ara, després de rellegir-lo, convé preguntar-se si eren merescuts i, sobretot, si val la pena endinsar-se al seu univers. Per respondre aquesta pregunta, comptem amb l'opinió de Míriam Cano, escriptora i instructora del seminari sobre La broma infinita de l'Escola Bloom; Maria Rovira (Oye Sherman), guionista, humorista i alumna del curs; Toni Ferron propietari de la llibreria Foster & Wallace de Vic; i Joan Ferrús, guionista, escriptor i humorista.

Míriam Cano

"En primer lloc, cal llegir DFW perquè és un autor molt divertit. En contra d'aquesta mena fama de difícil, costerut o cantellut que té, és un escriptor que domina la ironia i el sarcasme com ningú. Porta l'experiment literari, tant en la forma com en el fons d'allò que explica, a uns nivells que havíem vist molt poques vegades, i que després tampoc hem vist gaire. També afegiria que té una visió del món molt particular. Moltes vegades s'acosta molt a les coses per acabar extraient-ne veritats universals, fet que em sembla interessantíssim. Però sobretot cal llegir DFW perquè, en contra del que la llegenda sobre el seu suïcidi pugui haver generat –escriptor desencantat i nihilista–, és un humanista d'arrel, un humanista que precisament el que fa és detectar els perills de la societat postmoderna i omplir les seves novel·les, contes i textos amb avisos d'incendi. Però sobretot, cal llegir-lo perquè té la convicció que l'ésser humà és capaç de pensar per ell mateix, de controlar la manera com pensa les coses. 

Captura de pantalla 2021 02 21 a les 20.33.26

DFW és algú que té una confiança absoluta en el pensament com a eina de poder personal. Ha advertit en moltes ocasions a través de la seva literatura dels perills del que és psicòtic i dels psicòpates de la societat actual. A través d'una pàtina ell va dibuixar, abans que no existissin, personatges com Donald Trump. És un escriptor que cal recuperar, que cal llegir i que caldria traduir més al català. Estaria molt bé que a banda dels contes, dels articles de L'aigua és això i de L'escombra del sistema –tots traduïts per en Ferran Ràfols– tinguéssim La broma infinita traduïda en català."

Oye Sherman

"Considero que cal llegir DFW per aprofitar la meravellosa coincidència que aquesta persona hagi existit, que hagi posat el seu prodigi al servei de la creació literària. Afiladíssim i tendre. Un arquitecte de catedrals amb passió desaforada pels detalls. La ingenuïtat com a opció conscient del geni".

Captura de pantalla 2021 02 21 a les 20.32.57

Toni Ferron

“DFW es fixava en moltes coses i creava lligams, feia treballar el lector. Si tens ganes de descobrir coses noves, llegir-lo és molt emocionant. Treballava la cultura popular i a la vegada era molt erudit, podia parlar de Fiódor Dostoievski i de Mickey Mouse. Ara ja hi estem acostumats, però fa 10 o 15 anys era quelcom superinnovador”.

Captura de pantalla 2021 02 21 a les 20.33.10

Joan Ferrús

"DFW és per mi un dels escriptors còmics definitius en el sentit que recull bona part de les manifestacions disperses de la tradició humorística, i les conjuga per fer palès que l’humor és un llenguatge en si mateix. I a més un llenguatge prou complex com per explicar i qüestionar el món i l’existència humana. DFW alaba la comicitat austera i tràgica dels relats humorístics de Kafka perquè no hi ha acudits de pets i rots, ni jocs de paraules, ni equívocs sexuals, ni crítiques a les institucions, ni qüestionament dels costums, ni observacions agudes del comportament humà, ni autohumilació, ni metajocs literaris postmoderns… Però la ironia és que tot això, i molt més, ho trobem precisament en l’obra de DFW, que disposa d’un coneixement enciclopèdic dels tipus, recursos i gèneres de comèdia (slapstick, sàtira, stand-up, koans zen, sit-coms, epigrames, etc.) Per ell tots són essencials i a tots els professa un amor incondicional. Perquè l’humor és transgredir tabús però també reafirmar tòpics. L’humor és escarni i és amor, és poder i és un joc, és enginy, és estúpid i és absurd. I és gràcies a entendre’l de forma omnicomprensiva, que DFW pot articular l’humor com un llenguatge tan ric.

Captura de pantalla 2021 02 21 a les 20.33.39

DFW va criticar durament la ironia, encara que la ironia és, irònicament, la figura humorística més determinant a la seva obra. Perquè allò que ell rebutja és la ironia entesa com una actitud cínica, elitista i mancada d’empatia amb què ridiculitzar algú, que ell veia en les entrevistes de David Letterman o els reality shows de l’MTV. Això el va portar a concebre la nova sentimentalitat, un corrent artístic i cultural que propugnava el retorn de l’empatia i l’emocionalitat. Però la ironia de DFW no és la del cinisme, sinó la de la paradoxa. O sigui, la figura retòrica que suggereix la negació d’allò mateix que està declarant. Que és i que no és a la vegada. Que se’n riu i, per tant, qüestiona les premisses que ella mateixa enuncia. I és per tant la ironia allò que permet a l’escriptura de DFW d’afirmar-se, moralment i epistemològicament, en un moviment de contradicció perpetu que sobrevola el nihilisme consubstancial a la postmodernitat. Mentre d’altres autors s’enfanguen en aquesta buidor, o fan veure que l’ignoren entretenint-se amb artificis formals purament estètics, DFW l’assumeix plenament i a més s’atreveix a escriure amb passió d’emocions i veritats, interpel·lades i ablanides per la ironia, però emocions i veritats a fi de comptes."

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat