Daniel Venteo publica, a Enciclopèdia Catalana, Símbols del catalanisme, un volum de gran format, de gairebé 400 pàgines, que combina una recerca històrica sobre aquests símbols, amb una abundant documentació gràfica sobre diversos elements que han estat emblemàtics de l’imaginari català... El Nacional ha parlat sobre l’obra amb Venteo i amb Joan Ricart, director editorial de l’obra.
Daniel Venteo i Joan Ricart. Foto: Chordà Comunicació.
Què és aquest llibre? Com en sorgeix la idea?
J.R. Aquest llibre forma part de la col·lecció de grans obres d’història de Catalunya que impulsa Enciclopèdia. Crèiem que calia una obra sobre el simbolisme catalanista, que té tanta importància avui en dia, que fos rigorosa. I per això li vam encarregar a Venteo l’estudi d’aquests símbols, els seus orígens, la seva vigència... Juntament amb ell, vam voler reclutar alguns historiadors capdavanters perquè ajudessin a l’anàlisi, ja que volíem fer un estudi molt rigorós. I front a aquests historiadors, vam encarregar la introducció a l’antropòleg Joan Francesc Mira, que posa de manifest la importància dels símbols per a les identitats. Pensàvem que calia una mirada antropològica per arrodonir el llibre.
Però aquest també és un llibre per mirar, amb moltes imatges.
J.R. Daniel Venteo també ha incorporat una part bàsica del llibre: l’arxiu documental. Fins i tot compta amb documents inèdits. En la part documental s’hi combinen documents d’arxiu, amb documents de col·leccions i peces de vida quotidiana. El valor afegit de Símbols del catalanisme és l’aportació documental que fa, en la línia del que és aquesta col·lecció.
A la mateixa tribuna del Barça on s’hi seuen Sunyol i Companys el 1936, el 1941 hi veiem una esvàstica
Símbols del catalanisme incorpora imatges sorprenents...
D.V. Volem que sigui un llibre amb un relat visual clar, per gaudir del patrimoni documental... Per això intentem buscar fotografies relacionades entre sí. A la mateixa tribuna del Barça on s’hi seuen Sunyol i Companys el 1936, el 1941 hi veiem una esvàstica. I al mateix capítol hi constatem com les senyeres, desaparegudes del Camp Nou durant el franquisme, al desembre de 1975 ja hi tornen a estar presents... Hi ha hagut un esforç dels editors per posar a l’abast dels lectors fotografies històriques que són part del nostre patrimoni.
Moltes de les fotografies són de la col·lecció particular de Daniel Venteo. Com és la seva col·lecció?
D.V. Jo, des que vaig rebre l’encàrrec, vaig passar per subhastes, pels Encants, pels col·leccionistes... Hi anava a furgar i a buscar documents que enriquissin l’obra. M’interessava molt trobar coses que no surten habitualment als llibres d’història. Perquè hi ha petits documents de la vida quotidiana que il·lustren les coses millor que els documents oficials.
J.R. Venteo ha recollit, en persona, molts materials referents als darrers temps, a Catalunya, però també a d’altres bandes, com a la Casa de la República de Waterloo. Però en aquesta obra també hi ha una feina de dos anys amb documentalistes que han treballat arxius locals i estrangers, i també col·leccions particulars.
Els símbols que han sobreviscut, han sobreviscut reescrivint-se
Francesc Macià en el moment de la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Josep Maria Sagarra i Plana.
Com elabora aquest treball?
D.V. Identifico una cinquantena de símbols, i els classifico en un ordre cronològic, perquè aquesta és una obra fonamentalment historiogràfica... A cada capítol expliquem l’origen d’una sèrie de símbols: alguns d’ells han desaparegut i d’altres han sobreviscut, però si han sobreviscut ha estat reescrivint-se. No hi ha hagut cap obra que s’hagi centrat en el patrimoni simbòlic del catalanisme que s’hagi fet amb tanta profunditat.
Aquesta obra és una obra reivindicativa?
D.V. No. Estem parlant d’un llibre d’història. Que aquesta sigui una obra historiogràfica i no reivindicativa ho demostra que un símbol com el llaç groc estigui absolutament desvinculat de les cintes grogues que usaven els austriacistes el 1705, perquè quan va sorgir el llaç groc, els seus creadors no van relacionar-lo amb les cintes austriacistes. Amb aquesta obra el que volem és declinar la relació històrica dels símbols i veure quins són vigents i quins poden formar part de la història. No hem volgut defugir el repte d’arribar fins a la contemporaneïtat, però això no és una feina periodística, sinó històrica.
La selecció de la cinquantena de símbols pot ser discutible...
D.V. No hi ha cap tria que no sigui discutible. Com és el cas del mateix Jordi Pujol, un símbol de la Catalunya contemporània. Pujol té una trajectòria molt clara als anys 60, quan neix el mite, i que més tard es complica. Pujol és el militant antifranquista dels anys seixanta, però també el polític dels anys vuitanta. Nosaltres portem el mite fins al present, incorporant-hi els fets més actuals...
Qui són els historiadors que participen en el volum?
J.R. Hem buscat historiadors que són grans autoritats en els períodes tractats, com el medievalista J.M. Salrach... Hi ha gent com l’Agustí Alcoberro, un historiador reconegut que pot parlar com ningú de la Guerra de Successió i de la Guerra dels Segadors. El republicanisme del segle XIX el treballa perfectament el Josep Pich... I Joan B. Culla ha gaudit molt amb un text molt complicat sobre les batalles simbòliques del franquisme... Des de l’editorial ens hem sentit molt còmodes amb un equip que ja havia treballat en molts casos amb Enciclopèdia i que tenen una trajectòria professional molt sòlida.
Otger Cataló, de Claudio Lorenzale.
Els historiadors i els creadors de símbols no sempre es posen d’acord. Hi ha conflicte entre història i creació de simbologia? Josep M. Salrach parla del “procés de mitificació de l’abat Oliva” i afirma que Otger Cataló és un personatge imaginari...
D.V. Sí... Quan el Claudi Lorenzale, un pintor de la Barcelona del segle XIX, crea un retrat d’Otger Cataló, ja se sap que és un mite, però a pesar de tot, és utilitzat i pren força. Com Guifré el Pelós: que forma part de les llegendes de Catalunya, però el seu valor simbòlic és tan fort que continua en valor fins a finals del segle XX.
Els símbols són contradictoris, i a vegades perillosos. Perquè pels símbols s’arriba a morir...
Embarcament de voluntaris catalans cap a la guerra de Cuba, el 1869, atribuït a Eduard Llorens, al Palacio de Sobrellano.
Hi ha símbols que semblen contradictoris: Macià i Tarradellas, per exemple...
D.V. Els símbols són contradictoris, i a vegades perillosos. Perquè pels símbols s’arriba a morir... Els soldats moren per la bandera. El timbaler del Bruc és alhora un símbol pel catalanisme i per l’espanyolisme, i no ens n’adonem fins que l’analitzem. El mateix passa amb la senyera, que passa de ser perseguida pel franquisme a ser reivindicada per la ultradreta del CEDADE...
La majoria d’aquests símbols apareixen al segle XIX?
D.V. En contra d’allò que generalment es creu, el segle XIX és sorprenentment pobre en la creació de simbologia nova: en la Renaixença, bàsicament, el que es fa és recrear símbols antics...
Qui crea aquests símbols?
D.V. El principal origen de creació de simbologia són les institucions, i sobretot la Generalitat, que esdevé tot un símbol en ella mateixa, com es denota en la dissolució de la Generalitat pel franquisme, o durant la transició amb la seva restitució. La Generalitat crea simbologia perquè ja al segle XV potencia Sant Jordi, i més tard impulsa tots els símbols oficials...
Verdaguer és un dels grans creadors de simbologia catalanista
El Pi de les Tres Branques el 1919. Foto: Torra / Centre Excursionista de Catalunya.
Va ser Verdaguer va ser un altre dels principals responsables de crear la simbologia catalanista?
D.V. De la Renaixença, sens dubte, Verdaguer n’és l’element més fort en aquest camp (com ho ha estudiat Magí Sunyer): sense ell no existiria el Pi de les Tres Branques, i el Canigó no tindria tota la simbologia que té. Pensem que als anys 1920 fins i tot es van fer fulles d’afaitar amb la marca Canigó, amb senyera gravada a les que es venien a Catalunya i sense per a les de la resta del mercat espanyol.
Quan apareixen més símbols catalanistes?
D.V. El període més ric és el de principis del segle XX. És aleshores quan es crea l’estelada, i també s’inventa el Cant del Poble, un intent d’himne que acabarà desapareixent. En canvi, és molt més difícil de seguir el franquisme. Com a període repressiu, el franquisme fomentarà l’aparició de símbols, però de forma clandestina... Malgrat tot, hi apareixeran nous símbols, com L’estaca, que és un dels més interessants, perquè té una dimensió internacional. El 1976 es difon per Alemanya un àlbum gravat del concert del Palau d’Esports, i d’allà L’estaca salta al món. Arriba a Polònia, amb Solidarność, i d’allà es difondrà per molts indrets.
Trio dos símbols que ja veurem quin recorregut tindran: el referèndum de l’1 d’octubre i el llaç groc
I la transició?
D.V. La transició és el període més difícil de treballar, potser perquè encara no sabem què es consolidarà. Nosaltres en destaquem tres símbols: la careta de la llibertat d’expressió del judici a La Torna, i dos símbols més que ja veurem quin recorregut tindran: el referèndum de l’1 d’octubre i el llaç groc...
Hi ha símbols que poden canviar de significat. Montserrat passa de ser el símbol del carlisme més espanyolista durant la guerra civil a identificar-se amb l’independentisme darrerament...
D.V. Montserrat és un dels símbols més agraïts gràficament. No ha tingut una simbologia clara: havia estat vinculat al catalanisme, però també al regionalisme (amb una possible relectura en clau espanyolista). Pot haver-hi una apropiació espanyolista, catalanista o independentista del mateix símbol. Als anys 30 es demana a la Verge de Montserrat la salvació de la República... I a les mateixes festes de l’entronització, el 1947, Montserrat té lectures molt diverses: franquistes i antifranquistes... També passa amb Sant Jordi: el 1714 els Borbons rebutgen la bandera de Sant Jordi perquè la consideren la dels enemics, però més tard Sant Jordi, reconvertit en San Jorge, es torna a incorporar al calendari festiu i se’n continua celebrant la festa. I el 20-N, a la mort de Franco, a la capella de Sant Jordi del Palau es fa una “capella ardent al·legòrica” del dictador.
Hi ha oposició als símbols del catalanisme?
D.V. I tant! El més evident és el llaç groc... Si no fos per la persecució de la justícia espanyola, probablement aquest llaç groc no hauria tingut la mateixa projecció. No és el mateix cas de l’estelada. L’estelada va ser perseguida des d’un primer moment a l’Estat espanyol i fa recorregut als casals catalans a Amèrica. I L’estaca: és un símbol perseguit des que surt, i per això també és un element molt cobejat.
Alguns símbols que tenien una dimensió regional, com la sardana o els castells, acaben convertint-se en símbols de país, com és això?
D.V. És la transició la que provoca el boom de les dues pràctiques, que estaven més circumscrites localment i que no estaven tan esteses (la documentació que treballo no permet dir que es prohibeixi la sardana com a tal: durant el franquisme s’autoritzen ballades de sardanes, fins i tot el 1939).
El Barça no hi podia faltar...
D.V. Aquest és un símbol innegable del catalanisme. A partir de la presidència de Josep Sunyol, en el Barça, política i esport es donen la mà, i no han deixat de donar-se la mà fins ara... I és un dels símbols amb els que jo, personalment, he gaudit més, perquè ens ha permès de publicar, per primera vegada, l’únic testimoni documental conservat de la xiulada a l’himne espanyol al camp de les Corts el 1925, que va propiciar el tancament oficial del camp del Barça. Ho tenim perquè l’Orfeó Català hi havia participat i al seu arxiu se’n conservava una foto d’aquell moment.
Se n’encarrega, personalment, del darrer capítol. Què hi explica?
D.V. És un capítol molt arriscat, que intenta estar a mig camí entre allò historiogràfic i allò periodístic. És cert que durant els primers anys de la transició, les batalles simbòliques estaven més restringides a la batalla institucional (amb els himnes i la bandera espanyola com a nucli de polèmica). I a mesura que avança el temps, sobretot a partir de que comença el procés, el debat es canalitza entre senyera i estelada. El període democràtic ha estat molt pobre en la creació de simbologia política.