On deuen anar a parar totes les coses que es perden? Ha d'haver-hi un forat negre on es refugien els mitjons solitaris que desapareixen amb cada vogada? Un museu de fitxes de parxís perdudes en un racó de casa després d'una partida que ha acabat apressadament, amb una discussió sobre si després de matar hem de comptar 10 o 20? Una exposició de forquilles llançades accidentalment a la brossa? Una planta de reciclatge de bitllets caiguts furtivament de bosses i carteres? Una biblioteca de llibres oblidats?
D'existir hauria de portar l'exemplar d'Aloma de Mercè Rodoreda que ahir dimarts, al matí, em vaig trobar en un banc del carrer Vilamur del barri de les Corts de Barcelona.
El carrer Vilamur de Les Corts, un passatge de novel·la roderiana. Foto: Oriol Rodríguez
Molt abans que els maquinistes de Renfe jutgessin afegir una dosi extra d'emoció a les nostres vides, ja havia decidit que, sempre que pogués, faria servir l'autobús de línia per anar i venir cada dia de casa, a Gelida, a la feina, al carrer Numància, a Barcelona.
Viatjar en tren té alguna cosa de romàntica, però només si és per fer el trajecte del Transsiberià. Si és per recórrer la línia 4 de Rodalies: paisatges, per instants postapocalíptics -aquell tram que va de Molins de Rei al Papiol amb fàbriques a un costat i prostíbuls a l'altre-, trens atrotinats plens, en una imatge semblant als ferrocarrils de l'Índia, d'usuaris irats per l'última afectació en el servei que ha provocat endarreriments que poden arribar a ser de fins a 15 minuts (eufemisme amb què Renfe vol dir realment un mínim de mitja hora)... Tot el glamur es cola per l'aigüera.
El tren, cert, em deixa a cinc minuts del diari. L'autobús, a 10. Una estona que lluny de ser temps perdut gaudeixo fins i tot en dies com aquest dilluns en què plovia a bots i barrals i no duia paraigua. De fet, m'encanta caminar sota la pluja, sense paraigua ni impermeable, mullant-me el cap i els peus.
Passejant amb concòrdia
L'autobús em deixa a la Diagonal, davant de les Torres la Caixa, enfilo fins al Corte Inglés, tombo per Joan Güell, torno a tombar pel carrer Europa, un nou gir per Galileu, el Remei i desemboco a la plaça de la Concòrdia. Presidida per l'església de Santa Maria del Remei i la mesmeritzant casa modernista que ara alberga el centre cívic Can Déu, és un dels racons més bells de la ciutat. Alenteixo el pas i la intento creuar tan a poc a poc com m'és possible.
Des d'Islàndia al carrer Vilamur de Les Corts. Foto: Oriol Rodríguez
Podria anar a petar a Travessera de les Corts per trobar Numància per algun altre carrer. Culé patidor, el més normal seria agafar Joan Gamper, per ser el carrer que honora el president del Barça. I per ser el carrer que amaga La Javanesa, la cocteleria de David Carabén, el cantant de Mishima. Però hi ha alguna cosa del carrer Vilamur que em té fascinat.
Fruites bacallà i motos
Potser és la botiga de queviures Cal Pueyo. Diu el seu cartell que van obrir el 1948, i el cert és que la botiga conserva aquella essència i bellesa indesxifrable de local de postguerra. Una d'aquelles fruiteries on les pomes, les peres, les taronges i els préssecs no tenen sabor a fruit de l'ametller sinó a poma, pera, taronja o préssec.
Deu metres més a baix hi ha un negoci tan exòtic com enigmàtic: és una plata baixa que sempre està tancada presidida per un cartell que resa un genèric 'Bacallà d'Islàndia i salaons', sota un número de telèfon i un número de fax, alguna cosa així com el whatsapp en l'era abans d'Internet.
Entre Cal Pueyo i el negoci d'importació de bacallà, el Taller Vilamur. Sempre que hi passo, sigui l'hora que sigui, hi ha un mecànic tacat de greix fins a les celles intentant desxifrar l'avaria de la moto que té entre mans.
Davant del taller, just davant hi ha un banc. Un banc individual. Allà em vaig topar amb l'exemplar d'Aloma de Mercè Rodoreda. Una edició de la col·lecció Educaula del Grup 62. Forrat d'aironfix, sobre la portada llueix una etiqueta amb el nom del propietari: Bruno X. Una ics que li afegeix misteri a la troballa.
Aloma, un clàssic de la literatura catalana i tot un expedient (Bruno) X. Foto: Oriol Rodríguez
Curiosament, o potser no tant, aquell mateix dia, al vespre, passejant per Sant Andreu, em vaig trobar en un altre banc un exemplar del Mecanoscrit del segon origen, el clàssic de Manuel de Pedrolo. Era un exemplar de la mateixa editorial i de la mateixa col·lecció. Tot un expedient X. O no, Bruno?