"Los gitanos y los payos en Gràcia se dan la mano. Con alegría y buen cante nos queremos como hermanos". Com que el seu pare era molt alt, li deien "El Pescadilla", un sobrenom que ell va heretar involuntàriament, a més del talent per tocar la guitarra. Nascut a Barcelona el 3 de març de 1925, ahir la capital catalana va celebrar el centenari d'Antonio González Batista amb un concert d'homenatge a l'avinguda de la Catedral al creador de la rumba catalana. 

La banda sonora de Barcelona

Gitano català de soca-rel, va viure la Barcelona del carrer d'Escudellers i els voltants; aquella que, tot i les estretors de l'època, emanava sons i ritmes a tota hora. D'aquella coctelera polifònica, mesclant el flamenc amb l'havanera, sorgiria un dels sons més nostrats, la rumba catalana, estil entusiasta de què El Pescadilla va ser un dels seus indiscutibles pares fundadors. Paternitat que amb el pas del temps quedaria soterrada, en part per la força eclipsadora de Peret; en part perquè El Pescadilla acabaria marxant a Madrid. Allà va conèixer l'huracà Lola Flores, amb qui s'acabaria casant. Va ser així com Barcelona va anar oblidant que la patent de la rumba catalana no era completa sense al document oficial hi aparegués el nom d'Antonio González Batista. Ell, però, mai va oblidar que era català gitano de Barcelona, pare d'aquella forma de tocar la guitarra flamenca que emulava el moviment del ventilador. La nit d'ahir el greuge va quedar esmenat amb el concert d'homenatge que la capital catalana li va dedicar dins del programa de les festes de la Mercè 2025. Va ser, aquells capricis del destí, poques hores després que al Festival de Cinema de Sant Sebastià es presentés Flores para Antonio, el documental dirigit pel cineasta gironí Isaki Lacuesta sobre la figura d'Antonio Flores, fill del Pescadilla, una d'aquelles icones musicals d'ànima sensible que marxen massa aviat. 

Barcelona va recordar la nit d'ahir que la rumba catalana no és només un gènere musical, sinó una manera de viure, de compartir i d’entendre la ciutat

Barcelona va recordar la nit d'ahir que la rumba catalana no és només un gènere musical, sinó una manera de viure, de compartir i d’entendre la ciutat. El Pescadilla, que va començar a fer sonar les seves guitarres als barris més populars de la ciutat, va veure reconegut que la seva música segueix viva. I la Mercè, fidel a la seva essència, va tornar a demostrar que la festa és també memòria, comunitat i alegria. Sobre l'escenari de l'Avinguda de la Catedral, figures veteranes i veus emergents de la rumba, familiars i músics que havien compartit camí van tornar a fer sonar cançons que ja formen part d'una banda sonora indissociable a Barcelona com La niña de fuego o El gitano Antón, repertori que, com tothom esperava, va tenir els seus últims compassos amb el ressonar festiu de Sarandonga, himne d’un home que va fer de la rumba en llenguatge universal. Perquè, com canten els Estopa: "Li deien El Pescaílla. Era molt bona persona. Però el que més li agradava. La ciutat de Barcelona".