8 de març del 1973. El cinema municipal d'Amsterdam acull l'estrena de Número 14, un documental dedicat a la figura de Johan Cruyff, l'heroi d'un Ajax totpoderós que ha aixecat dues Copes d'Europa –a Londres contra el Panathinaikos i a Rotterdam davant de l'Inter de Milà– i que va camí d'endur-se la tercera consecutiva. A la gespa les coses rutllen, però a la gran pantalla no. La posada en escena del llargmetratge, dirigit pel periodista Maarten de Vos i produït per Cor Coster, sogre del futbolista, és un fracàs: la crítica el titlla de superficial, els hippies es planten a la façana de la sala per protestar contra "les marionetes del capitalisme" i, el que és més significatiu, només un dels companys de Cruyff, Piet Keizer, es deixa veure entre els assistents. És el principi de la fi de la relació entre el mític '14' i el conjunt ajacied. Pocs mesos després, i tot i que els directius holandesos intenten col·locar-lo al Reial Madrid, Cruyff es converteix en nou jugador del Barça a canvi de 60 milions de pessetes.

Aquest març, coincidint amb el cinquè aniversari de la mort de l'icònic exjugador i exentrenador culer, l'editorial geoPlaneta ha publicat Johan Cruyff, siempre al ataque, una biografia escrita pel periodista i historiador neerlandès Auke Kok que descobreix alguns dels aspectes desconeguts de la vida i obra del futbolista, líder indiscutible de l'Ajax i el Barça i, probablement, figura més influent de la història del seu esport. El capítol dedicat al documental és un dels més especials, perquè ajuda a entendre la seva controvertida personalitat.

johan cruyff: siempre al ataque-auke kok-9788408239277

Una qüestió d'enveja

Si Cruyff va accedir a gravar Número 14 va ser, en gran part, perquè volia demostrar que no era un privilegiat gandul i amant de la bona vida. "No sóc cap Déu del futbol caigut del cel. El món de l'esport professional és molt, molt dur. Em sembla genial ser famós, però arribar aquí no ha estat un camí de roses. Pocs coneixen les dificultats per les quals he passat", explica Kok que va dir abans de l'estrena a un periodista. 

Que el '14' aconseguís revertir la seva imatge com a treballador implicat és quelcom discutible i, en qualsevol cas, secundari. El que sí que va aconseguir, indirectament i per culpa del tractament que de Vos va donar a la peça, és fer empipar els seus companys de l'Ajax. I el motiu és ben senzill: el documental, que durava una hora i mitja i només comptava amb la veu en off del protagonista, retratava Cruyff com una estrella solitària, una figura que decidia finals com la de la Copa d'Europa contra l'Inter de Milà (2-0) o la de l'Intercontinental davant d'Independiente de Avellaneda (4-1) per si mateixa. No n'hi ha per menys –l'holandès era el millor jugador de l'equip sense discussió i va marcar en ambdós partits–, però les imatges segurament no feien justícia a un conjunt, l'Ajax, que feia del joc coral la seva principal virtut. Que figures molt transcendents d'aquell conjunt com Ruud Krol, Johan Neeskens o Arie Haan només apareguessin a la introducció del llargmetratge tampoc va ajudar a generar bon rotllo, esclar. 

cartell cruyff numero 14 @IMDB

El cartell del documental / IMDB

Tot i que l'enfocament de la peça no va ser idea de Johan –o almenys no es pot demostrar que ho fos–, és vox populi que el documental va generar malestar dins d'un vestidor amb molts egos guanyadors. "Tanta obsessió amb Cruyff va començar a irritar-nos una mica. Per descomptat, ell era el millor, però semblava que a ningú més li importava la resta de coses que passaven sobre el camp", va dir Haan. El migcampista Arnold Mühren, recorda Kok, va anar més lluny i fins i tot va insinuar que, a la final contra l'Inter, el '14' va jugar més a prop de la banda esquerra només perquè els documentalistes disposessin de bones imatges. "Estar subjecte a l'enveja dels altres és quelcom tan comprensible com horrible", diria dos anys després Cruyff.

Campions, malgrat tot

Així doncs, recapitulem. Som a la temporada 1972/73 i hi ha una sèrie de factors que alteren l'ordre natural de l'equip: el documental ha agegantat la lluita d'egos del vestidor, l'Ajax ho ha guanyat tot –"a què hem d'aspirar, ara?"–, i, a més, Cruyff és el nou capità. I, com tothom sap, el '14' no és dels que és mosseguen la llengua, precisament. Hi ha jugadors que no poden suportar les seves exigències. Literalment. A aquests fets cal sumar-hi un episodi més que controvertit: Cruyff, amb molèsties al menisc, decideix operar-se en una clínica privada en contra de la voluntat de l'Ajax just abans de la tornada de quarts de final de la Copa d'Europa contra el Bayern de Munic.

La tempesta perfecta ja és una realitat, però així i tot els holandesos superen aquella eliminatòria (4-0 i 2-1), les semifinals davant del Reial Madrid (0-1 i 1-0) i la final, a Belgrad, contra la Juventus (1-0). Simplement són molt superiors. El tercer trofeu continental per excel·lència dels ajacieds, rememora Kok, pràcticament no es va celebrar. I la fractura entre Cruyff i el club va esdevenir totalment insalvable. Aquella temporada, l'aventura del '14' començava amb un polèmic i vulgar documental i acabava, per a fortuna del Barça, amb l'Holandès Volador preparant les maletes per aterrar al Camp Nou.