Sí, però no. Sembla infinita la capacitat de sorprendre, de reinventar el seu univers sense trair-se, d’anar una mica més enllà. Però també sembla inevitable perdre pistonada emocional quan l’arquitectura visual té el pes que Wes Anderson dona a La crónica francesa. Amb un potser confús sí, però no com a resposta, la nova pel·lícula del cineasta texà activa l’esquizofrènia del signant d’aquest article, tan desconnectat dels personatges i les melancòliques històries que s’expliquen com bocabadat amb la bellesa de la proposta, amb l’exquisidesa de les vinyetes de l’auca, les enlluernadores il·lustracions d’aquest conte, amb els colors i les formes, amb la minuciosa quantitat de detalls cuquis i la cura de tot el que veiem en segon pla, les petites històries dins les mitjanes històries. I, és clar, amb la signatura visual d’un cineasta reconeixible com cap altre.
Tot i que el cartell sembli insinuar un mig camí entre l’habitual casa de nines andersoniana i el nostrat 13 Rue del Percebe (“no en vam parlar, però no t’estranyi gens que en Wes conegui el tebeo, perquè ho llegeix tot, ho escolta tot, ho sap tot”, em deia fa unes setmanes Javi Aznárez, el dissenyador barceloní del pòster i de part de l'imaginari visual del film), La crónica francesa aposta per l’antologia, pel conjunt de relats amb una mínima connexió, com a carta d’amor un punt caricaturitzada cap aquell periodisme que donava sentit a l’ofici, quan els titulars cridaners que t’obliguen a fer clic i l’escriu curtet que la gent s’avorreix eren només malsons de profetes desguitarrats. Aquell periodisme de got de whisky i taques de tinta als dits, de fum de cigarreta i màquina d’escriure amb el violent so de les tecles i la pressa per l’entrega a temps. Aquell periodisme de Grant, Russell i Hawks a Lluna nova, o de Lemmon, Matthau i Wilder a Primera plana. Aquell periodisme que era literatura, era investigació, era narrativa, era referència. El periodisme que feia, per exemple, The New Yorker que Anderson devorava i amb el qual La crónica francesa s’emmiralla.
Així doncs, amb la seva nova proposta, Wes Anderson no arriba ni de bon tros a la inspiració de Los Tenenbaums (2001), de Viaje a Darjeeling (2007), de Moonrise Kingdom (2014) o d’Isla de perros (2018), però, paradoxalment, arrodoneix més que mai la seva aposta visual. Patina... però fascina. Avorreix... però hipnotitza. Captiva... però no va enlloc. Us donem algunes claus per entrar preparats a la lectura del darrer número de La crónica francesa.
La nova pel·lícula d'Anderson recupera el seu entranyable imaginari visual.
Un obituari, una guia de viatges i tres reportatges llargs
Anem a la proposta argumental d’Anderson: la pel·lícula està formada per la plasmació visual d’un grapat d’articles impresos a La crónica francesa, el nom d’un suplement europeu fictici (inspirat, reiterem, en The New Yorker) de la revista nord-americana fictícia Liberty, Kansas Evening Sun; amb una redacció expatriada a una França fictícia (la idealitzada i barroca que roman a l’imaginari ja barroc de Wes Anderson), concretament a la fictícia i bucòlica vila d’Ennui-sur-Blasé (nom que amaga el primer acudit del film, agafeu el diccionari).
El director, Arthur Howitzer Jr. (interpretat per Bill Murray, l’actor fetitxe d’Anderson, i inspirat en els llegendaris periodistes Harold Ross i William Shawn), és un somni per a qualsevol que es dediqui al que es dediquen els seus treballadors. Ofereix el temps de cocció necessari per fer un article amb cap i peus, paga dietes sense protestar, dona consells (el de capçalera: intenta que sembli que l’has escrit així a propòsit), i només té una norma: a la meva oficina no es pot plorar. Ni tan sols quan abandona la vida i, amb el cos encara calent, cap dels seus treballadors té permesa la llàgrima. Tots saben que l’adeu de Howitzer implica el tancament de la revista, així estava decidit des de sempre. El millor homenatge del seu staff és arrodonir un darrer número amb el bo ―i el millor― de tot el que s’ha publicat.
Amb l’off d’una narradora omniscent amb la veu d’Anjelica Huston, la cosa comença amb una guia de viatges, l’episodi més curt de la pel·lícula, on el personatge d’Owen Wilson ens mostra els racons de la petita i bonica ciutat d’Ennui-sur-Blasé. I de seguida ens ofereix els tres reportatges que donen cos a La crónica francesa. El primer, escrit per una crítica d’art (Tilda Swinton), ens presenta la peripècia d’un artista engarjolat (Benicio del Toro) que navega entre l’ambició d’un marxant (Adrien Brody), que veu un negoci milionari en l’obra d’un condemnat a mort, i l’obsessiva història d’amor que es desperta amb la funcionària (Léa Seydoux) de presons que el vigila. El segon plasma la mirada colorista andersoniana al maig del 68, amb una reportera (Frances McDormand) que cobreix els revolucionaris moviments estudiantils d’esquerres encapçalats per un jove idealista (Timothée Chalamet) amb qui creua els límits de la imparcialitat periodística. El tercer barreja gastronomia i successos, amb el segrest del fill d’un xef i l’operatiu policial per rescatar-lo, i la mirada d’un crític literari-gastronòmic amb memòria tipogràfica (Jeffrey Wright) clarament inspirat en la figura de James Baldwin.
Una troupe fidel
Més enllà del seu segell d’autoria visual, el cinema de Wes Anderson també es pot reconèixer per la gent amb qui treballa. I, davant la càmera, el cineasta torna a comptar amb còmplices més o menys habituals, membres ja d’una troupe que no deixa de crèixer, com Bill Murray, Owen Wilson, Jason Schwartzman, Anjelica Huston, Frances McDormand, Adrien Brody, Willem Dafoe, Tilda Swinton, Edward Norton, Bob Balaban o Mathieu Amalric. Sumem nouvinguts, com Timothée Chalamet, Elisabeth Moss, Benicio del Toro, Christoph Waltz o Jeffrey Wright. Ningú pot reunir tantes cares conegudes en un mateix repartiment.
El cinema d'Anderson es reconeix per la gent amb qui treballa; ningú pot reunir tantes cares conegudes
Darrere els focus, la família Anderson també continua acompanyant-lo: Roman Coppola torna a fer de mà dreta, al guió i a la direcció com a assistent. Robert D. Yeoman s’encarrega de l’exquisita fotografia del film. L’extraordinari disseny de producció és a càrrec d’Adam Stockhausen. I Alexandre Desplat signa una banda sonora que s’encomana com el xarampió.
I si parlem de la música, busqueu a internet l’al·lucinant videoclip d’Aline (dirigit per Anderson amb il·lustracions, també, de Javi Aznárez), on Jarvis Cocker interpreta expressament per a la pel·lícula la cançó que va immortalitzar Christophe als anys seixanta. I, si us agrada, compte amb el nou disc de Cocker, Chansons d’Ennui Tip Top, que publica coincidint amb l’estrena de La crónica francesa i on versiona una dotzena de clàssics de Françoise Hardy, Serge Gainsbourg o Jacques Dutronc.
Part del repartiment de la pel·lícula durant la presentació al Festival de Cannes.
Un còctel de referències
En aquesta França de multivers, plena de racons que són petites obres d’art, Wes Anderson no només hi bolca la seva idealització del país, també les seves obsessions periodístiques, musicals, arquitectòniques, literàries i, és clar, cinematogràfiques, que van de la Nouvelle Vague a Irma, la dulce (Billy Wilder, 1963), dels thrillers de Jacques Becker als policies de les comèdies mudes de Mack Sennett i la Keystone, de Stan Laurel i Oliver Hardy a Jacques Tati, l’esperit del qual està permanentment present a La crónica francesa. Fins i tot Tintín forma part del poti-poti inspirador d’una pel·lícula que és tot un espectacle pirotècnic, una contínua pirueta visual que mai no baixa el ritme i que demana una atenció absoluta, deixant sempre la sensació que t’has perdut alguna cosa.
Dels virtuosos travellings laterals a aquella escena de (preciosos) dibuixos animats que multipliquen l’efecte d’una persecució policial, el ventall de recursos que fa servir Anderson, la quantitat de conills amagats dins el barret, és sorprenent. Però contrasta enormement amb la poca inspiració dels relats, i amb un ritme narratiu que avança a empentes i rodolons, sense fluïdesa. La bellesa del no-res.