Eren els últims compassos del concert i Dani Vega, guitarrista de Mishima, es va apropar al micro per recordar-nos que aquesta seria l'última nit sense toc de queda en ves a saber tu quant de temps. Així que el millor que podíem fer era, com diu la cançó més cràpula del seu repertori, tema amagat en el seu disc de 2012 L'amor feliç, agafar el camí més llarg per arribar a casa. Va ser la cloenda perfecta a una nit genial que va tenir alguna cosa de catarsi col·lectiva. Una bombolla d'optimisme i felicitat en un temps de virus i incertesa. Era ara i aquí i la resta no importava res.
Allà i aquí
La rellevància de la banda de David Carabén en la nostra història sonora és capital. En una època en què les propostes hereves del rock català ressonaven desfasades, caduques i naftalèniques, ells ens van endinsar en paratges melòdics molt més actuals i contemporanis. La seva era una proposta coetània a què en aquell mateix moment feien bandes de Manchester, Brooklyn, París o Estocolm.
Millor encara, la genialitat de MIshima residia en tenir una declinació totalment actual, però sense renunciar a la tradició local: les seves cançons podien evocar a mestres de l'orfebreria pop com Arab Strap, The Magnetic Fields o The Divine Comedy alhora que recordar icones de la Nova Cançó com Raimon, Lluís Llach o la seva padrina Marina Rossell.
Mishima en el seu tradicional concert de Nadal a la sala Apolo. Foto: Oriol Rodríguez
Tristesa, eufòria, optimisme
Ho van fer amb dos primers discos cantats en anglès: Lipsticks Traces (2000) i The Fall of Public Man (2003) i ho van sublimar quan va establir el català com el seu vehicle expressiu. El nou pop català, mostrari de genis nostrats on també trobaríem a Antònia Font, Manel, Mazoni, Sanjosex..., va començar amb la publicació de Trucar a casa. Recollir les fotos Pagar la multa (2005), disc notable amb el millor títol de la història. Després vindrien àlbums tan fonamentals per traçar el nostre mapa sonor com Set tota la vida (2007), Ordre i aventura (2010), L'amor feliç (2012), L'ànsia que cura (2014) i Ara i res (2017). Ara fa molt que no sona res nou d'ells. Sequera creativa amb data de caducitat: la pròxima primavera publicaran disc nou. El presentaran el 27 de maig al Poble Espanyol.
Però aquesta nit, la d'ahir dijous 23 de desembre, era ara i aquí, a la sala Apolo, en el seu, com empassar-se la fava del tortell de reis per no pagar-lo, tradicional concert de Nadal. Potser en l'últim concert de la sala del Poble Sec, en l'últim concert a Barcelona, en l'últim concert a Catalunya... I la tristesa del que sent que alguna cosa s'acaba. L'eufòria del que vol viure el moment en tota la seva intensitat. L'optimisme de qui sap que, finalment, tot torna a començar.
MIshima publicaran disc nou aquesta pròxima primavera. Foto: Oriol Rodríguez
Fins als nassos
"Comencem a estar fins als nassos d'aquest repertori", va admetre David Carabén, elegant i amb aquell atractiu indesxifrable tan seu, per passar a reviure 'Una sola manera'. Certament, l'actuació no va oferir cap sorpresa. Mishima van replicar mimèticament el setlist que vénen presentant en directe des de fa quatre anys, cançoner recollit en l'àlbum en directe Ara i aquí (2019). A favor seu: després de dues dècades de trajectòria, al seu catàleg de cançons només hi ha incunables, un rere l'altre tots són hits nostrats; després de dues dècades, poques bandes hi ha al nostre cosmos musical més exquisides, efectives i brillants sobre l'escenari que ells.
Sí, va ser ara i aquí, i quan va acabar vam agafar el camí més llarg per tornar a casa esperant que ben aviat tot torni a començar i poguem tornar a sentir, tornar a plorar, tornar a veure, tornar a viure.