Si durant la tòrrida nit d’ahir dimarts 19 de juliol, haguessin segrestat i conduït algú fins allà amb els ulls embenats, per alliberar-li la visió minuts abans de l’inici del concert, aquesta ànima de càntir pensaria, primer, que està a l’antic Teatre d’Epidaure. Tot seguit, per la profusió de ventalls o vanos que agita el respectable, sospitaria que o bé l’han portat a veure una sarsuela o està a punt d’assistir a l’enèsim rellançament de Locomía. Però, amb puntualitat anglesa (o anglofrancesa), els músics ocupen posicions a l’escenari i, en comptes d’allò de 'Sexo Ibiza, Loco Mía', comença a sonar una instrumentació no menys sicalíptica: 'Je t'aime moi non plus'. Amb tot, el joc de les falses aparences encara no s’ha acabat. Un tros de dona amb molta vida (i molta mort) a l’esquena, arriba amb certa dificultat al centre de l’escenari, on l’espera un tamboret en el qual no arribarà a seure, només recolzar-se amb la mà, i quan tothom espera que comenci a rememorar orgasmes massa llunyans, la cançó es transforma en 'Jane B', amb aquella lletra que descriu la seva persona amb concreció policial: Signalement / Yeux bleus / Cheveux châtains / Jane B. / Anglaise / De sexe féminin / Âge... Les màscares han caigut al Teatre Grec de Barcelona quan l’artista ha donat un cop sobre la taula i arrencat amb tota una declaració d’intencions: soc la Jane Birkin i he vingut per cantar-me a mi mateixa, no (o no només) a Serge Gainsbourg.
Mentre Birkin dormia
D’acord, aquest tema de 1969 també és de Gainsbourg… però és prou significatiu que la veterana artista arranqués l’actuació a Barcelona dins del festival Grec amb la cançó que prestà el títol al film-retrat que va fer-li l’Agnès Varda, l’any 1988. La pel·lícula Jane B. va ser concebuda quan Birkin va confessar-li a Varda que estava preocupada per complir 40 anys, i la directora li va dir que era una edat preciosa, apoteòsica i el moment perfecte per a fer un retrat de la seva vida. 34 anys després de la pel·lícula, amb 75 anys, Jane Birkin torna a retratar-se amb el seu primer disc escrit per ella mateixa: Oh!, pardon, tu dormais… (Kachalou-Barclay-Universal, 2020), on es llepa les profundes ferides de la seva malaltia i la mort d’una filla, per treure forces de l’adversitat i mostrar-se tal com és: una supervivent amb una força admirable. Durant la nit d’ahir al Grec, va apropiar-se de l’afirmació del grec Arquimedes: Doneu-me un punt de suport (un tamboret, posem per cas) i (com)mouré el món.
Seria injust dir que la dona que sintetitzà les millors essències del Swinging London, el Free Cinema i el pop francès dels seixanta i setanta només s'ha recolzat en un tamboret per desplegar un repertori emocionant. Quatre músics talentosos, amb Jean-Louis Piérot i Étienne Daho —qui havia treballat amb una altra gran actriu i cantant com Brigitte Fontaine— al capdavant, han rejovenit les antigues cançons i han compost les noves. Aquestes, tot sigui dit, s'han fet esperar una mica. L’inevitable fantasma del seu excompany sentimental i professional ha començat sobrevolant l’escenari amb temes com 'Et quand bien même' o 'Fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve'. Després ha vingut una part dedicada al seu icònic àlbum Histoire de Melody Nelson, una de les més celebrades pel públic, que ja s’havia oblidat de ventar-se. I llavors va arribar 'Cigarettes', la cançó del nou disc que parla sense embuts de la mort de Kate Barry, la filla gran que va caure d’un quart pis. Tot i la instrumentació cabaretera, posa els pèls de punta des del primer vers: Ma fille s'est foutue en l'air / Et par terre, on l'a retrouvée / A-t-elle ouvert la fenêtre / En fait pour chasser la fumée? / Cigarettes... 'Ghosts', dedicada a tots els fantasmes familiars que acompanyen a l’artista, ha pres el relleu.
Putain, putin...
'Oh! Pardon tu dormais...', la que dóna títol al disc, cantada a duet amb Piérot, és potser la de més reminiscències gainsbourguianes. Han seguit una sèrie de renovats hits nostàlgics, en el millor sentit de l’adjectiu, com 'Baby Alone in Babylone' o 'Ex-fan des sixties', cançó que enumera els principals fantasmes (el de Paul McCartney inclòs, ja saben que l’actual és un doble) que van quedar-se pel camí dels anys seixanta; i que a servidor li ha recordat, amb els nous arranjaments, a Stereo Total, el grup berlinès de punk-pop electrònic de la francesa François Cactus. 'Catch Me if You Can', estremidora, ens ha tornat al nou disc i a la nova Birkin. I finalment, als bisos, ha recuperat 'Quoi?'.
Ha estat aleshores que, entre ovacions, ha deixat de recolzar-se al tamboret des del qual ha aconseguit commoure el món, la resta dels mortals hem pujat a l’autobús habilitat pel Grec per retornar-nos al ventre de la ciutat tot cantant paraulotes: les de "Putain, Putain", una versió d’un fantasma recent, el cantant belga de fetge hipertrofiat Arno Hintjens, un irònic himne pro-Unió Europea que ha posat la sorprenent cirereta de la nit.