Les passes cap a la nova normalitat en la cultura van posar quasi punt final aquest passat divendres al concert de Cala Vento a una Sala Apolo plena a vessar.

I ho van fer amb una preciosa sensació: les cames fent figa. D’emoció? De cansament?

Potser les dues: els empordanesos tenen un fotimer de cançons que transmeten una il·lusió semblant a comprar-se qualsevol caprici amb un primer sou. Una cosa d’aquelles que tots hem viscut. I que ens fa estúpidament iguals (i feliços).

Per què mentir, també cansament. Molt. S’acusa la manca d’entrenament: tornar a viure un concert com una sardina enllaunada, amb els copets d’aquell que li flipen tots els temes i et va empenyent, a poc a poc, fora de la sala; el pell a pell –suadíssima– del que transporta quatre birres als col·legues del davant, i també et colpeja; i els desmesurats crits a cau d’orella del paio del costat, un esforç a ple pulmó totalment inútil... L’àudio de Whatsapp acabarà en decés, un doble check sense resposta per part d’algun ligue.

Hipòxia emotiva

Feia més d’un any que un concert no era un concert. Que un concert no era tot això. Les passes cap a la nova normalitat en la cultura es van agegantar aquest divendres: quasi, quasi normalitat. Beneïda i –suadíssima– incòmoda normalitat dels directes en sala. El quasi? Només per les mascaretes, encara vigents, encara embriagadores: el puntet extra de calor d’una sala joiosament atapeïda. El puntet d’oxigen que li faltava al cervell i que feia de l’experiència un viatge propi de Dj Pastis –va punxar-hi després, per cert– en època de màxim descontrol. Droga legal, la hipòxia emotiva.

PHOTO 2021 11 01 11 58 29
Cala Vento: stage diving i pogos a la sala Apolo a l'estil de la vella normalitat. Foto: Arxiu Cala Vento

Cala Vento van ser els encarregats, gràcies al cicle Cruïlla de Tardor, de traçar una raríssima línia del temps entre el 2019, any de publicació del celebrat Balanceo, i el present. “No les teníem totes quan es va anunciar aquesta data, és una sort”, proclamaven Joan Delgado i Aleix Turon. Un duo que va ajuntar-se fa poc més d’un lustre i que han passat de ser els “Japandroids catalans” a una banda de les més prometedores i amb més personalitat del circuit gràcies a, entre altres coses, un bolo directe i accessible. La banda va aferrar-se al seu pop de vestigis punk, recolzat en la poderosa bateria i unes guitarres feridores i melancòliques, mantega per a unes lletres del tot generacionals. I el públic va aferrar-se a ells. Com a salvació. Per a passar pantalla, sublimar aquests mesos i viure un divendres semblant als temps abans de l’arribada de la Covid.

Gent com tu

Va ser un concert de rècord per a Cala Vento: segurament mai havien viscut tants stage divings. El públic anava pujant i saltant de l’escenari. I a nedar, amb sort desigual, entre la gent. Va arribar un punt que els llançaments eren part d’una coreografia quasi acompasada. Això, els pogos i la cridòria espectacular davant d’himnes com 'Gente como tu' o 'Teletecho' van fer del concert alguna cosa més que un retrobament entre banda i fidels.

La parella titllava la gira amb enginy com a “Fin de ciclo”. Tot el contrari. En van obrir uns quants, de cicles. Col·lectius: l’anhelada tornada al 100% d’aforament als espais culturals. I propis: més enllà del darrer single, 'Del montón', versió de Sr. Chinarro per la col·lecció del segell Mushroom Pillow, ara es tanquen a compondre noves cançons. El seu serà, però, un confinament autoimposat. I plaent: tenen claríssima la fórmula de les cançons universals.