Un thriller ple de tensió i girs de guió on no veiem res del que passa, sinó que ho sentim a través de les trucades al servei d’emergències de la policia, al 911.
Aquesta era la premissa amb què el danès Gustav Möller debutava com a director, obtenint molt bones crítiques i reconeixements com el premi del públic al Festival de Sundance.
I com sempre que una obra europea funciona així de bé, els nord-americans no se’n poden estar de fer el seu particular remake, menys encara si se suma Netflix a l'equació. Per aportar què? En aquest cas, ben poca cosa.
Ni guió ni direcció
Les línies generals del guió de Culpable (The Guilty) són les mateixes que a l’original danesa, però amb un cert endolciment de la història. Perquè ja se sap que a Hollywood no tenen el mateix estómac per depèn de quins horrors que el que tenen al nord d’Europa.
Pel que fa a la direcció, Antoine Fuqua no té gaire espai per la creativitat tancat dins la sala del servei d’emergències. Al film no se li veu cap estil personal més enllà d’algun pla que busca ser diferent per tal que no es faci visualment monòton.
Culpable, un thriller ple de tensió i girs de guió on no veiem res del que passa.
I és que la voluntat d’entretenir el màxim possible a l’espectador és una altra marca de la casa dels remakes yankees. L’obra, en aquest cas, buscar ser molt més intensa i cridar més l’atenció (literalment cridant més), la qual cosa li fa perdre algunes subtileses respecte de l’obra original.
Ni guió ni direcció, doncs, semblen millorar en cap sentit el resultat que havien aconseguit els danesos, però hi ha un aspecte on sí que ho fa: la interpretació de Jake Gyllenhaal en el paper del policia protagonista.
Gyllenhaal ho dona tot
Gyllenhaal és un dels millors actors de la seva generació. Des de Brokeback Mountain a Nightcrawler, passant per Prisoners o Zodiac, observem un enorme compromís de l’actor amb els seus rols, submergint-se profundament en cada un d’ells.
A Culpable no fa una excepció. Gyllenhaal ho dona tot en un paper que li ho exigeix. Perquè tot el pes dramàtic recau a sobre seu. I aquest dramatisme és tan elevat que si el nivell interpretatiu no fos elevat, el film cauria fàcilment en el melodrama exagerat.
Fuqua és conscient del talent que té entre mans i l’explota. Per això busca centrar-se més en les reaccions del protagonista, obligant a l’actor a expressar moltes més emocions que les que li veiem a Jacob Cerdegren en una interpretació més subtil.
Més impacte, però menys profunditat
I sí, l’augment en la intensitat ajuda a brillar l’actor, però no necessàriament ajuda a la història. Cada detall és subratllat, cada emoció és remarcada, cada gir és verbalitzat i, al final, el resultat acaba sent més superficial.
Jake Gyllenhaal, protagonista de Culpable, ho dona tot en un paper que li ho exigeix
Si l’obra de Möller era un lent descens cap a la tragèdia, aquesta és un cop molt més sec. Aconsegueix més impacte, però menys profunditat.
Al cap i a la fi, aquest tipus de productes són els que sol buscar Netflix. Que impacti i que enganxi. I funciona. Per això, ara mateix, Culpable és del més vist a la plataforma.