L'editorial Stella Maris ha publicat De Hemingway a Barzini. Corresponsales extranjeros en la guerra civil, del periodista Daniel Arasa (1944). En aquest llibre s'analitza la feina dels periodistes estrangers durant la batalla de l'Ebre, tot i que incorpora algunes reflexions generals sobre el paper dels corresponsals a la guerra civil espanyola, fixant-se en personatges tan diferents com el republicà Ernest Hemingway o el feixista italià Luigi Barzani.

La guerra més mediàtica

La guerra civil espanyola va ser la guerra més mediàtica de les que s'havien lliurat fins aquell moment. El món va girar-se cap a Espanya, on es lliurava un combat ideològic que prefigurava la Segona Guerra Mundial. Milers de persones de tot el món van anar a combatre als camps de batalla d'Espanya. Molts més, a tot el món, s'interessaven pel què hi passava. I per satisfer-los, van arribar-hi centenars de corresponsals: des de tot Europa i de molts països americans; alguns eren catòlics, d'altres comunistes, alguns feixistes... Gairebé tots, de seguida, van simpatitzar amb un dels dos bàndols. I ben aviat van deixar de fer bon periodisme i es van dedicar a la propaganda. Alguns van resistir-s'hi, com l'italià Indro Montanelli, però més aviat van ser l'excepció.

Escrits sense cap fonament

A més a més del problema de les simpaties ideològiques, els corresponsals que descriu Daniel Arasa tenien el problema de la manca d'informació. Es diu que a totes les guerres la primera víctima és la veritat, i la guerra civil espanyola no en va ser una excepció. La majoria dels corresponsals depenien d'unes poques fonts, i aquestes estaven molt viciades, perquè sorgien bàsicament dels departaments de propaganda. I la censura, a vegades, impedia la circulació d'informació fidedigna. Però, a més a més, hi havia un problema addicional: molts corresponsals informaven des de molt lluny del front. La batalla de l'Ebre es va cobrir, bàsicament, des de l'Hotel Majestic, on els corresponsals que s'hi allotjaven vivien una vida ben còmoda, mentre els barcelonins patien mil privacions. De fet, al llibre d'Arasa es citen moltes relliscades de periodistes molt mal informats: ciutats caigudes en mans de l'enemic, però que no s'havien perdut; armes eficaces que mai no van existir; pronòstics d'eminents victòries que mai no es van acomplir...

Hemingway i Barzini

Tot i que en aquest ampli llibre s'estudien molts corresponsals, en el títol es menciona a dues icones dels dos bàndols: Hemingway dels republicans i Barzini dels rebels. Hemingway va apropar-se sovint a la zona de l'Ebre i coneixia bé la situació del front, però com tants d'altres periodistes, les seves cròniques estaven marcades per la seva simpatia envers els republicans. Durant la caiguda de Catalunya es negava a reconèixer que la República tenia les de perdre. Daniel Arasa mostra una certa admiració per Barzini, ja que considera que és un dels corresponsals millor informats. Diu que en alguns casos les seves cròniques superaven en qualitat les dels periodistes espanyols franquistes. De fet, a més de les seves cròniques, escrivia notes per al seu director, qui les comentava amb el mateix Mussolini. No va quedar-se a Espanya fins al final de la guerra, perquè va ser enviat a Líbia, a fer apologies de la colonització italiana.

De periodistes a combatents

El nord-americà Jim Lardner va venir a Espanya com a periodista, per fer de corresponsal de diferents mitjans. Va arribar a Barcelona el març del 1938 i ben aviat es va incorporar a les Brigades Internacionals; alternava les tasques de soldat i de periodista. Va morir a la batalla de l'Ebre, poc abans de la retirada de les Brigades Internacionals: va ser un dels darrers brigadistes morts en combat.

El superespia, a Espanya

Kim Philby, un dels espies més famosos del segle XX, també va passar per Espanya com periodista. Cobria l'Espanya rebel i es presentava com a simpatitzant dels franquistes. En realitat, a l'època ja era un convençut comunista i treballava per als serveis secrets soviètics. Sembla ser que des de Moscú li van encarregar que recopilés informacions sobre el Quarter General de Franco, amb la intenció de preparar un atemptat contra el dictador. En realitat, sembla ser que Philby no va arribar a informar sobre aquests aspectes, tot i que va estar ben a prop de Franco, ja que aquest el va condecorar. Les cròniques des d'Espanya van ser bàsiques per al futur de Philby: li van servir per introduir-se posteriorment als serveis secrets britànics.

Massa concret, massa lleuger

Per escriure De Hemingway a Barzini, Daniel Arasa ha usat un buidat de premsa en profunditat i sistemàtic sobre el període per ell triat. Ha llegit molts articles, bàsicament de diaris en francès, anglès, italià i portuguès. I ha recorregut una àmplia bibliografia sobre la guerra civil i sobre la vida dels diferents periodistes descrits. Però el lector que triï el llibre pel seu títol probablement no podrà deixar de tenir una certa decepció, perquè no respondrà a les seves expectatives. Bàsicament, perquè el gruix del llibre es centra en un episodi determinat de la guerra: la batalla de l'Ebre. I, per això, no parlarà d'alguns corresponsals emblemàtics que van cobrir la guerra civil espanyola, com l'afroamericà Langston Hughes, o l'escriptor Antoine de Saint-Exúpery. Si bé alguns personatges són seguits exhaustivament, el lector pot trobar a faltar una visió més de conjunt. Tot i que el llibre té més de 400 pàgines, deixa una certa sensació de poc.