Carregant...

La matinada del 18 d'agost del 1972, al mas de Llofriu, Josep Pla va patir un infart de miocardi, una afectació greu de salut —encara més per a una persona de setanta-cinc anys—, que va fer passar una molt mala nit a l'escriptor fins que ja de matí va poder demanar ajuda i fer-se visitar per un metge de confiança. L'episodi, afortunadament, no va anar més enllà del tràngol inicial i unes setmanes de convalescència i recuperació en una clínica de Barcelona. Ara bé, en mans de Pla tot era susceptible de ser escrit, i aquest capítol seriós de la seva vida va ser meticulosament narrat en calent, durant la recuperació de Pla altre cop al mas, amb un títol sobri i precís: Un infart de miocardi.

Aquest relat, d'una seixantena de pàgines i que comença amb una frase magistral, alhora planera i greu, humana i transcendental: "Així doncs, vaig fer un infart de miocardi", pren vida pròpia amb la publicació d'un llibre que recull el relat d'aquella crisi de salut i posterior recuperació. No es tracta d'una obra inèdita, ja que el text apareix al llibre Notes per a Sílvia, del 1974, que conforma el volum número 26 de l'Obra Completa de Josep Pla, però sí que és inèdit el seu tractament, en aparèixer com a obra independent: Un infart de miocardi (Destino, 2026), que s'obre amb una fotografia molt quotidiana, tot i que ara la jutjaríem com a desconcertant per no dir criminal, d'un Pla convalescent, visiblement afeblit, en un llit d'habitació a la Clínica Corachan… fumant.

Ara m'ordenen de deixar de fumar. Molt bé. Tractarem de deixar de fumar: la decisió és difícil, però tractarem de deixar de fumar"

El llibre s'acompanya un pròleg de Sergi Pàmies que en justifica la publicació i una nota editorial que en contextualitza la situació, i es complementa amb un petit suplement documental on es reprodueixen un parell de notes hospitalàries —la primera, sobre el poc que menjava Pla durant l'internament i la segona amb consells per la recuperació domiciliària— i un parell de manuscrits planians —el primer, en castellà, per a un primer article a Destino i el segon, en català, que és l'inici del text final—, com també dos articles sobre una altra afecció de salut, el tifus, que Pla va contreure molt abans, el 1942, per la ingestió d'ostres en mal estat. 

Narrar l'infart com a reentrenament literari 

Val a dir que Pla, que encara viuria nou anys més fins al seu traspàs el 1981, a vuitanta-quatre anys, estava convençut que aquest infart havia d'arribar, però considerava que li tocaria al cap d'un parell d'anys. En tot cas, l'escriptor no va perdre l'oportunitat de fer un relat sobre el seu infart i posterior convalescència i, encara més, ho va fer amb una intenció clara, la de "tornar a entrenar-me en el meu ofici —després de gairebé un mes de no haver escrit absolutament res". Al pròleg, Pàmies ja ens avança que aquest relat de l'infart és, de fet "un llibre de viatges encobert", on l'excusa de la malaltia serveix com a punt de partida d'observacions, digressions i divagacions. "L'infart és una experiència immersiva", afegeix el prologuista per evocar aquest univers planià que parteix d'un fet concret, un infart, per acabar sent una explicació del món i les cabòries de l'escriptor.

Portada del llibre 'Un infart de miocardi', de Josep Pla / Foto: Destino

Precisament, aquest exercici de reentrenament literari és el que fa que Pla escrigui en calent, amb un primer article publicat a la revista Destino, en castellà, el 30 de setembre, un mes i mig després de l'atac, Un infarto de miocardio, al que li seguirien dos més, El descanso después del infarto (21 d'octubre) i Y ahora, ¿qué haremos? (28 d'octubre), que serien reelaborats i ampliats per donar forma al relat Un infart de miocardi, ara en català, que després de ser inclòs a l'Obra Completa, s'independitza ara amb "el text revisat a la vista del manuscrit original" i, per tant, "més lliure d'intervencions abusives dels correctors i més fidel al que Pla va escriure realment", segons s'explica a la nota editorial signada per Jordi Cornudella.

Els tres vicis de Pla: tabac, cafè i alcohol

Pel que fa al relat i sense voler avançar més de l'estrictament necessari per no estroncar el gaudiment al lector, Pla corprèn el lector amb la narració de la nit dels fets, però ja recuperat dedica deliciosos passatges als seus vicis reconeguts: el tabac, el cafè i l'alcohol, tres drogues gens amigues d'un convalescent que per prescripció mèdica s'havien de limitar a "un poco de vino en comidas y un café al día" i gens de tabac. Sorneguer, Pla escriu: "Ara m'ordenen de deixar de fumar. Molt bé. Tractarem de deixar de fumar: la decisió és difícil, però tractarem de deixar de fumar", per tot seguit apuntar, amb un cert victimisme, que deixar el tabac podria tenir un efecte secundari, perjudicar la seva escriptura. Certament, més d'un metge, d'abans i d'ara, arrufarien el nas davant aquest argument a la defensiva, tan planià, però tan poc saludable. Un relat, en tot cas, corprenedor i que ajuda a entendre Pla, la seva obra i la seva habilitat per convertir en objecte narratiu carregat de senzillesa una experiència dura com la de patir un infart de miocardi.