Burgos, 24 de juliol de 1936. Fa 89 anys. Feia una setmana que s’havia produït la insurrecció de Melilla (17 de juliol), punt de partida del cop d’estat contra la legalitat republicana. Feia quatre dies que el cop d’estat havia fracassat i desembocat en una Guerra Civil (20 de juliol) I feia, també, quatre dies que el general Sanjurjo, "home de consens" de les diverses faccions que integraven aquell cop d’estat, havia mort en accident d’aviació quan, des de l’exili de Portugal, es dirigia a prendre el comandament de la rebel·lió. En aquell context de crisi, es constituïa i reunia, per primer cop, la Junta de Defensa Nacional, el govern de facto del bàndol rebel durant el conflicte civil espanyol (1936—1939).
Sanjurjo i els seus uniformes de gala
El 20 de juliol de 1936, el pilot Juan Antonio Ansaldo (un experimentat aviador) i el general Sanjurjo es trobaven a l’hipòdrom de La Marinha (... sí, sí; hipòdrom) de Cascais (Portugal). Mola havia ordenat embarcar Sanjurjo i volar fins a Burgos en un Havilland Puss Moth —de matrícula britànica, com el Dragon Rapide de Franco i contractat a propòsit—. Segons la versió oficial, Ansaldo va observar un gran bagul a bord i va comentar que aquell embalum era excessivament pesat (???) i que posava en perill la navegació. També, segons la versió oficial, la resposta de Sanjurjo va ser que no tornaria a Espanya sense els uniformes de gala que hi havia a l’interior d’aquell embalum (???).
L’estrany accident de Sanjurjo
Però la investigació moderna desmenteix la versió oficial, i ho atribueix a una suma de factors. El primer, realment, el sobrepès. Però no dels uniformes de Sanjurjo, sinó d’un dipòsit de combustible auxiliar —de 80 litres— misteriosament adossat al fusellatge. I el segon, l’absència de criteris mínims de seguretat. Ansaldo mai no es va cerciorar que Sanjurjo estigués assegut en una zona segura de la cabina i amb el cinturó de seguretat posat. Ni mai s’ha provat que Franco, el gran beneficiat pel resultat d’aquell sinistre; o Mola, el “director” que va ordenar aquell viatge; o el mateix Ansaldo, responsable d’aquell accident, haguessin ordit aquell accident, però de seguida es van disparar les sospites. Sanjurjo seria l’única víctima mortal d’aquell sinistre.
El govern dels colpistes
En aquella primera junta de Burgos, hauria pogut passar que el general Mola —el “director” i arquitecte del “movimiento” (la conspiració i el cop d’estat en la terminologia dels colpistes)— hagués substituït el desaparegut Sanjurjo. De fet, en aquell entorn, era el millor situat per a exercir la funció de cap polític i militar de la rebel·lió. Però no va passar perquè els vocals d’aquella junta (els generals Saliquet Zumeta, Dàvila Arrondo, Montaner Canet, Moreno Calderón, i Ponte y Manso) van fer cas omís al president, el general Cabanellas Ferrer, partidari de lliurar el lideratge a Mola. El “director” era present en aquella reunió però, en canvi, Franco, no hi era. No li calia. Guanyava terreny, simplement, amb els errors dels seus rivals.
Una direcció militar bicèfala
El cop d’estat que havia planificat el “director” havia fracassat i desembocat en la divisió del territori en dos blocs i l’esclat d’una inesperada guerra civil. I el retorn de Sanjurjo s’havia saldat amb un resultat tràgic. I això va pesar en la decisió de la junta colpista, que posaria fre a l’ambició de Mola i crearia una direcció militar bicèfala: el qüestionat “director” rebia el comandament de l’exèrcit del Nord i Franco, la nova estrella rutilant de l’univers colpista, el del Sud. Cabanellas diria: “Ustedes no saben lo que han hecho (...) porque no le conocen como yo (a Franco), que lo tuve a mis órdenes en el ejército de África (...) Si ustedes le dan España, va a creerse que es suya y no dejará que nadie lo sustituya en la guerra o después de ella, hasta su muerte”.
Primo de Rivera
Quatre mesos després d’aquella primera junta colpista; un tribunal de la República condemnava a mort Primo de Rivera (era reclòs al penal d’Alacant acusat d’actes violents i de conspiració contra la legalitat republicana) i un escamot militar l’afusellava (20 de novembre de 1936). Des d’un primer moment, la premsa republicana —per una banda— i les bases falangistes —per l’altra— afirmarien que, Franco —particularment— s’havia negat a incloure “el Ausente” (el nom que el “movimiento” havia assignat a Primo de Rivera) en un intercanvi de presoners. Primo de Rivera no va morir en un accident d’avió; però va desaparèixer per l’absència, molt probablement interessada, d’una perspectiva aèria (una visió política d’alçada).
El decret d’unificació
La desaparició del “Ausente” —en contraposició al concepte “presente” característic del “movimiento” guerracivilista i del règim nacionalcatòlic— va obrir les portes a la dissolució de Falange, de la Comunió Tradicionalista carlina i dels sindicats catòlics confessionals dins d’un partit únic: el Movimiento (ara sí, aquest terme—concepte prenia un caràcter institucional). En canvi, i molt reveladorament, els monàrquics alfonsins van ser totalment ignorats, com si ni tan sols existissin. Com també resulta molt revelador que aquesta operació, que els colpistes van anomenar Decreto de Unificación (20 d’abril de 1937) va ser promoguda i conduïda personalment i exclusivament, per Franco. En aquesta operació, Mola hi va tenir un paper secundari.
Les estranyes desaparicions
Franco seria el gran beneficiat de les desaparicions de Sanjurjo i Primo de Rivera. La primera (juliol, 1936) el va impulsar a la codirecció de la rebel·lió i li va obrir les portes de la Junta de Defensa Nacional, on va trobar aliats com els generals Saliquet Zumeta, Ponte y Manso, Dávila Arrondo o Orgaz Yoldi, i des d’on va poder controlar el grup d’oponents, partidaris de Mola, format pels generals Cabanellas Ferrer i Queipo de Llano. I la segona (novembre, 1936) li garantiria que el civil amb més projecció dins l’univers colpista, malgrat el sobrenom del “Ausente” que, amb més o menys fortuna, li havien penjat, ja no li podria disputar el poder.
El comandament únic: el “generalísimo”
La bicefàlia imposada per la primera junta colpista (juliol, 1936) es va demostrar una solució transitòria per a superar la crisi per la desaparició de Sanjurjo. I, amb el decurs de les setmanes posteriors, es demostraria que Mola no podia capitalitzar en benefici propi l’herència de Sanjurjo pel seu festeig amb els carlins. El 21 de setembre de 1936 (dos mesos després del cop d’estat, de l’esclat de la guerra i de la desaparició de Sanjurjo i amb l’exèrcit rebel prop de Madrid); la Junta de Defensa Nacional —reunida a Salamanca— liquidava la bicefàlia i creava un comandament únic en la figura de Franco, que passava a ser “generalísimo”. El “director” que, de nou, s’havia estavellat —aquest cop contra la resistència basca— quedava relegat a un segon terme.
L’estrany accident de Mola
A la junta de Salamanca (setembre, 1936) Franco va exhibir múscul polític, amb els suports que ja acreditava anteriorment i amb el de figures ascendents en l’univers colpista, com els generals Kindelan (amic d’Alfons XIII) o Millán-Astray (fundador de la Legió). El “partit” de Franco era molt heterogeni i, per tant, molt manipulable als interessos del nou “generalísimo”. Però quan es confirmaria que Cabanellas tenia raó seria quan desapareixeria Mola, en un misteriós accident d’aviació. El 3 de juny de 1937, un avió Airspeed Envoy —de matrícula britànica— que conduïa Mola de Burgos a Vitòria, s’estavellava a mig camí, oficialment a causa de les males condicions meteorològiques: bancs de boira a la “meseta” a l’inici de l’estiu (???).
Franco, autor de la mort de Mola?
La investigació moderna tampoc ha pogut provar la relació entre Franco i la desaparició de Mola. Però, al mateix temps, la investigació moderna apunta que aquestes desaparicions —que, passat quasi un segle, continuen cobertes per l’ombra de la sospita— tenen una gran transcendència. Sense aquesta cadena de fets, Franco no hauria estat mai el cap de la rebel·lió (el “generalísimo”), ni el cap del Movimiento (el “caudillo”), ni el cap del règim dictatorial nacionalcatòlic (el “jefe del Estado”), que governaria aquesta gran gàbia anomenada Espanya durant quatre dècades. Ni hauria pogut perpetuar el règim resultant de la Guerra Civil —oportunament maquillat— en la figura i en la tradició d’un interessat rei Borbó. “Todo atado y bien atado”.