Granada (Corona castellanolleonesa), 31 de març de 1492. Fa 534 anys. Els reis Ferran II de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella i Lleó, posteriorment anomenats Reis Catòlics, signaven el Decret de l’Alhambra, que obligava la minoria jueva dels seus respectius dominis a convertir-se al catolicisme o a abandonar els estats peninsulars de l’acabada de constituir monarquia hispànica (1479). El decret de conversió o expulsió va tenir uns efectes devastadors a la Corona castellanolleonesa, d’on van marxar unes 90.000 persones, que representaven el 75 % de la comunitat jueva i 3% de la població total del regne (3 milions d’habitants), i que eren el segment més dinàmic d’aquella societat.
En canvi, a la Corona catalanoaragonesa la diàspora va ser molt minoritària. S’estima que tan sols van marxar unes 8.000 persones, que representaven el 50% de la comunitat jueva i el 0,8% de la població total dels estats peninsulars catalanoaragonesos (1 milió d’habitants). Els katalanim (la comunitat judeocatalana contraposada als sefardites castellanolleonesos) sempre han estat envoltats d’una aura de misteri, provocada per l’ocultació de la seva història. Però la investigació moderna ha revelat que van tenir un paper molt rellevant als calls de la Mediterrània central i oriental on van arrelar després de l’expulsió. Qui eren i com es cognomenaven aquells jueus catalans de la Diàspora de 1492?
Quantes persones de confessió jueva hi havia a Catalunya el 1492?
La Catalunya de la plenitud medieval (primer terç del segle XIV) havia estat el país europeu amb el percentatge més elevat de població jueva: el 15%, que representaven 75.000 dels 500.000 habitants del país. Però els pogroms de 1391 havien minvat notablement aquest col·lectiu. A les massacres dels calls (s’estimen uns 5.000 assassinats), es van sumar les conversions massives, forçades pel règim de terror del moment, i les primeres diàspores, formades per les elits del món judeocatalà i que es van dirigir als calls de Gènova, Liorna i Roma. Això explicaria que, entre 1391 i 1492, la comunitat confessional jueva, a Catalunya, hagués passat de 75.000 a 15.000 persones, que representava una reducció del 80% dels seus efectius.
On es va dirigir la Diàspora judeocatalana de 1492?
El poder otomà, establert a Konstantiniyye (la moderna Istambul) des de 1453, va organitzar l’acollida de la Diàspora hispànica perquè, molt intel·ligentment, hi va veure la possibilitat d’incorporar a la seva societat un extraordinari capital intel·lectual i professional i, a la vegada, l’oportunitat d’afeblir la monarquia hispànica —el seu nou gran rival pel domini de la Mediterrània— per la pèrdua d’un element fonamental de la dinàmica política i econòmica de l’estat. La Diàspora judeocatalana de 1492 es va dirigir, en part, cap aquells calls de la península italiana que, un segle abans, havien acollit els primers exiliats. Però, principalment, cap a algunes ciutats de l’Imperi otomà, bàsicament Kontantiniyye, Edirne, Salònica i Safed.
La Diàspora judeocatalana a Salònica
Quan la Diàspora judeocatalana es va establir a les ciutats de l’Imperi otomà, es va concentrar en "quehalim" (agrupacions, en hebreu) que agrupaven els exiliats per la seva procedència. A Konstantiniyye o a Edirne hi havia diversos "quehalim" d’exiliats originaris de Barcelona, de Perpinyà o de Tortosa, entre altres procedències. Però Salònica es convertiria en la principal destinació de la Diàspora hispànica i en la primera i única ciutat europea de majoria jueva. L’any 1530 (quatre dècades després de l’expulsió), les dues terceres parts dels 30.000 habitants de la ciutat eren jueus (unes 20.000 persones). I, 216 famílies extenses (unes 2.000 persones) d’aquest col·lectiu, eren judeocatalanes i representaven el 25% de la Diàspora judeocatalana de 1492.
Quin paper va tenir la comunitat judeocatalana de Salònica?
Els katalanim de Salònica mai no van representar més del 10% del col·lectiu jueu de la ciutat. Ni més d’un 6% del total de la població. Però, en canvi, van tenir un paper molt rellevant en aquella societat local, principalment per l’extraordinària qualitat i altura intel·lectual dels seus dirigents. Els rabins katalanim —que eren singularment anomenats "Marbits Torà"— eren, sovint, consultats per la resta de rabins de la ciutat (sefardites —castellans—, frangos —francesos— i aixkenaz —alemanys—) per qüestions de tipus social, polític, religiós o legal. I el "Mahzor le-nussah Bartselona Minhag Catalunya" —el llibre de la comunitat judeocatalana local— era el més prestigiós del món jueu de Salònica.
Com es cognomenaven els jueus catalans de Salònica?
És gràcies al prestigi d’aquesta elit i del llibre de la comunitat, que coneixem els noms i cognoms d’alguns "marbits torà" i de les famílies extenses d’una part important del col·lectiu judeocatalà de Salònica. En aquest corpus documental apareixen els noms de Eliézer ha-Ximoní, primer "marbits torà" de la història judeocatalana de Salònica. Els dels savis Moixé Capsali, Yehudà ben Benveniste, David ben Zimra, Yossef al-Tortossí, Baruk Almosnino, Moixé Almosnino i Xemuel Almosnino. I els cognoms de persones dels oficis com Alxeikh, Arditti, Alemany, Aroca, Barzilay, Bedersí, ben Zon, ben Xoham, Mandil, Qabili, Saporta, Tabukh, Tarfon, Tsahal, Salom/Xalom, Xandalí, Xalo, Xalem i Xeatiel.
Com parlaven els jueus catalans de Salònica?
La llengua de la comunitat judeocatalana medieval va ser, sempre, el català. L’hebreu s’utilitzava, únicament, com a llengua litúrgica i era inintel·ligible per a la major part del món jueu medieval. I la comunitat judeocatalana de Salònica, malgrat la seva condició minoritària i malgrat que els sefardites van imposar el ladino com a llengua franca a la ciutat, va tenir, sempre, el català com a llengua pròpia. Un català medieval que evolucionaria a un ritme molt lent, però que, quatre segles més tard i durant la I Guerra Mundial (1914-1918), el mariscal Foch —militar francès i cap de les forces aliades a Grècia— va ser informat que hi havia un grup de jueus locals... que parlaven la seva mateixa llengua materna occitana!!!
Què va passar amb la comunitat judeocatalana de Salònica?
A cavall dels segles XVI i XVII es va produir una emigració katalanim important cap als Països Baixos independents que va provocar una forta disminució dels efectius judeocatalans a Salònica. És molt probable que, a principis del segle XX, el cens katalanim de Salònica no superés les 1.000 persones. Tot i això, el 1927 encara van publicar una nova i darrera edició del seu prestigiós llibre (el "Mahzor le-nussah Bartselona Minhag Catalunya"). Quinze anys més tard (1943), en el marc de la II Guerra Mundial i amb Grècia ocupada pels alemanys, es produiria la captura massiva de tota la població jueva de la ciutat i la prestigiosa i centenària comunitat katalanim de Salònica seria deportada i massacrada als camps de la mort d’Auschwitz i de Birkenau.
