Colson Whitehead és cool, sense pretensions, sense voler ser-ho, que és quan s'és realment cool. Dos metres, dreadlocks fins a la cintura, una samarreta desgastada dels Misfits, accent de Nova York i dos premis Pulitzer a la seva prestatgeria. Un per El ferrocarril subterrani (2017). L'altres per Els nois de la Nickel (2020). A ningú l'hi estranyaria que li donessin un tercer per El ritme de Harlem (Periscopi, 2023), la seva nova novel·la. En un d'aquests girs de 180 graus en el seu estil a què ja ens té acostumats amb cada un dels seus lliuraments, Whitehead firma un relat d'aquests que la meva àvia, gran lectora del gènere, descriuria com "de lladres i serenus". Una novel·la negra ambientada a la Nova York de finals dels anys cinquanta que remet als grans de la literatura policíaca. Un drama moral en el qual rere els tripijocs de l'hampa subjeuen temes com els drets civils de la comunitat afroamericana i les diferències socials i de classe. Tot això amb la Gran Poma (El ritme de Harlem és una gran oda a la capital del món) com a epicentre i personatge essencial de la història. "El títol de la novel·la el vaig robar de la cançó homònima (Harlem Shuffle)", admet Colson. L'escriptor ha vingut a Barcelona per presentar el seu nou llibre en una xerrada que oferirà hores més tard en el CCCB. Ens hem citat en el mateix centre cultural barceloní, que ens alberga en una sala asèptica. "Estava ja ficat en el procés d'escriptura del llibre i va venir a veure'm un amic. Va posar una llista de reproducció i de sobte va sonar la cançó, la versió original, no la dels Rolling Stones. Ja la coneixia. L'he escoltat centenars o milers de vegades al llarg de la meva vida, però aquell dia realment em va impactar. Les lletres són molt... lleugeres. És com si et moguessis cap a l'esquerra i després et moguessis cap a la dreta al ritme del brillant Mr. Harlem Shuffle. Però els arranjaments tenen una cosa una mica sinistra i fosca, sobretot els dels instruments de vent. I els cors són molt estridents. Hi ha alguna cosa de fascinant en aquest equilibri entre el perillós i el lleuger. L'humor i la tragèdia encaixen en l'estat d'ànim de la novel·la".
D'una manera o un altre la música sempre ha estat present a les teves novel·les.
Sempre he estat un gran fanàtic de la música. Tinc una germana més gran. Quan era petit passava per davant de la seva habitació i em quedava agafat amb el que escoltava. Sempre sonava alguna cosa genial: The Clash, Gang of Four, New Order, Run-D.M.C. Jo mateix soc el resultat d'aquesta era de la música. Quan escric, tinc una llista de reproducció de més de 3000 cançons, en les quals hi ha des de Daft Punk als Misfits. De Public Enemy a John Coltrane. És el meu mixtape particular que sona constantment.
Nova York és un dels meus grans temes. Obtinc molta energia de la ciutat
Aquest es el ritme de Harlem! Quina importància té Nova York en la teva vida, en la teva escriptura?
Quan la gent diu que Dublín és el personatge principal de l'Ulysses de James Joyce sona a clixé. I el mateix pot passar si dic que Nova York és un personatge important en aquest llibre, però ho és. He escrit sobre Nova York de diferents maneres. De vegades en termes d'al·legoria amb La intuïcionista (1999). De vegades en forma de ciència-ficció, com en Zona U (2011), la meva novel·la de zombis. En aquest sentit, El ritme de Harlem és més realista, històricament exacta. Però sí, Nova York és un dels meus grans temes. Obtinc molta energia de la ciutat.
De fet, el 2003 vas publicar un assaig dedicat a la ciutat: The Colossus of New York
El ritme de Harlem és el primer lliurament d'una trilogia. Aquesta està ambientada a finals dels anys cinquanta i els seixanta, la segona passarà en els anys setanta i la tercera, en els vuitanta. El ritme de Harlem la vaig escriure just abans de la pandèmia. La segona quan ja estàvem tancats. Els carrers eren buits i vaig provar d'obtenir una mica d'art i bellesa d'aquell moment tan terrible. Després d'escriure tres llibres, o el que és el mateix, més de mil pàgines sobre Harlem i Nova York, em sento molt connectat amb la meva ciutat natal. S'ha convertit en una gran font de producció creativa.
Un dels teus grans atractius com a escriptor és que mai no t'acomodes en una zona de confort. Amb el teu estil com a comú denominador, quant a gènere, de la ciència-ficció a la novel·la negra, cada una és diferent de l'anterior.
Bé, ara he escrit una trilogia, així que tindré tres llibres que s'ajusten a un mateix estil. Però sí, és cert, he jugat amb diferents gèneres. Com a la gran majoria, m'agraden diferents tipus d'històries. Així que, si m'agrada la ciència-ficció distòpica, per què no escriure una novel·la dins d'aquest gènere. I si m'agraden les novel·les policíaques, per què no escriure una novel·la negra. Des de petit he estat molt connectat a la cultura pop. Els meus referents més importants són artistes com David Bowie, que mai no va fer dos discos iguals o Stanley Kubrick que podia fer pel·lícules de guerra, de terror, de ciència-ficció. Si pots fer alguna cosa una vegada, per què fer-ho de nou? Continua esforçant-te, troba diferents maneres d'expressar-te. De nou, m'agraden diversos estils literaris i una vegada que acabo amb alguna cosa, em canso. Vull fer una altra cosa.
Polièdric també és el protagonista d'El ritme de Harlem: Ray Carney, un tipus amb dues cares. Una persona que prové d'una família dedicada al crim però que intenta escapar-se d'aquest món.
La vida és això. Ray Carney té una botiga on ven electrodomèstics i mobles. Però a la rebotiga es realitzen activitats il·legals. Aquesta és una característica comuna d'aquest tipus de negocis. Una cosa que, per a mi, parlava d'una naturalesa dividida intrínseca als humans.
Podem fugir del nostre passat?
Cada persona és ella i les seves circumstàncies. Però sí, òbviament, podem fugir del nostre passat. Ray va créixer pobre. El seu model de masculinitat era un criminal. Està provant d'escapar-se d'això i seguir pel bon camí. Ja saps, ser un home de negocis íntegre, ser un bon home de família. Però hi ha una part d'ell que diu: "Uh, per què no cometem alguns crims?".
Quina és la teva relació amb els teus personatges?
Un dels meus moments favorits és quan començo a escriure una novel·la. No importa quin llibre sigui, quan tinc aquesta idea de qui és cada personatge i començo a escriure'ls, i de sobte apareix un personatge nou diferent o una situació diferent, i després he de descobrir què fan els personatges en aquests diferents moments. Situacions i estímuls que els fan reaccionar de manera diferent al que havia pensat originalment. Això és genial. Aquesta és la meva relació amb els personatges. I això sempre és divertit. És divertit quan el personatge no és una abstracció, sinó una realitat que està prenent decisions pròpies perquè has creat alguna cosa perquè reaccioni així.
No m'importa el que la gent esperi de mi. Tinc les meves pròpies expectatives i sempre és fer del pròxim llibre el millor que pugui ser
Després de guanyar dos premis Pulitzer amb les teves novel·les anteriors, vas sentir algun tipus de pressió quan vas començar a escriure El ritme de Harlem?
No m'importa el que la gent esperi de mi. Tinc les meves pròpies expectatives i sempre és fer del pròxim llibre el millor que pugui ser. Vaja, que ja em poso jo prou pressió a mi mateix. Alguna persona sense rostre per allà no és tan important com el meu propi sentit del control de qualitat. De vegades, quan començo a escriure, i sorgeix algun dubte, si no estic segur de si alguna cosa funciona o no: "aquesta frase és bona? aquesta escena funciona? aquest paràgraf és necessari?"..., li passo el que he escrit a la meva dona i al meu agent. Però no deixen de ser els meus dubtes i soc jo el que les ha de resoldre.
Com vius el procés d'escriptura?
En general, quan escric estic bon humor. Si, si el treball va bé, estic molt emocionat. Quan passa, la meva esposa se m'apropa i em diu: "Estàs escrivint, oi?". De la mateixa manera que, quan estic treballant, estic realment focalitzat en això. Ja sigui escrivint o llegint per documentar-me. Per exemple, ara, bolcat en aquesta trilogia, les meves lectures són, bàsicament, memòries d'agents de l'FBI, memòries de gàngsters i històries de la ciutat de Nova York.
Quins llibres, sèries o pel·ícules t'han influït a l'hora de crear El ritme de Harlem i els dos lliuraments posteriors?
Per a aquest llibre les influències han estat principalment cinematogràfiques. Pel·lícules clàssiques d'atracaments com La jungla d'asfalt de John Houston. Atracament perfecte de Stanley Kubrick. Pelham, 1, 2, 3 de Joseph Sargent. Tard negra de Sidney Lumet... El director francès Jean Pierre Melville també va rodar excel·lents pel·lícules policíaques en la dècada dels setanta. Pel·lícules de criminals desesperats, que pensen que si aconsegueixen perpetrar aquell atracament que estan planejant, la sort els canviarà. Però, per descomptat, no succeeix perquè les coses, ja saps, mai no surten com estan previstes i el destí intervé.
De fet, crec que es rodarà una pel·lícula basada en El ritme de Harlem.
No encara no. Hi havia interès d'algunes productora, però no volia vendre els drets perquè encara estava treballant en la trilogia. No volia haver de respondre a segons quines preguntes sobre la història. Ara que ja he acabat el tercer llibre, estic més obert a propostes. Estic en tractes amb algunes productors de televisió. Així que ja veurem. Potser.
Quan eres nen què preferies ser policia o lladre?
Jo era més d'Star Wars i Star Trek per a mi. M'imaginava sent el Capità Kirk, Spock, Luke Skywalker o Hand Solo. A casa meva, de fet, no se'ns permetia jugar amb pistoles. Les pistoles de joguina estaven prohibides.
Quan vas descobrir que t'apassionava escriure?
Quan era nen m'encantaven els còmics de Marvel i m'encantaven les novel·les de Stephen King, així que vaig pensar que seria una feina genial escriure X-Men o Spider-Man, o escriure novel·les sobre homes llop i vampirs. També m'encantava el diari Village Voice, així que quan vaig sortir de la universitat, vaig començar a treballar allà escrivint sobre música, llibres i pel·lícules. Aquella època va ser genial. Era com un somni. És un publicació que es pren la cultura molt seriosament. Va ser molt estimulant. Quan vaig decidir fer-me freelance, vaig tenir temps per treballar en la meva pròpia ficció. Així va ser com vaig aprendre a asseure'm i ser el meu propi cap. Perquè quan escrius novel·les, a ningú no li importa si treballes dia rere dia. Has de tenir aquest impuls i estar obligat a produir per poder menjar.
Quan saps que una idea és la bona? Que aquesta és la història que mereix que centris tots els teus esforços?
Quan es queda amb tu, quan no pots deixar de pensar en això. Encara que de vegades deixes aquesta idea aparcada durant anys perquè estàs treballant en altres coses. I després, un bon dia, reapareix, i els personatges tornen a prendre vida. Amb aquest llibre va ser com: vull fer una novel·la d'atracaments, i després va aparèixer Nova York i després la vaig situar a començaments dels seixanta, i després va prendre vida en Ray.
El ritme de Harlem no és un document sociològic, no és un documental, és una novel·la sobre els delinqüents, i els delinqüents no són els típics residents de Harlem
Encara que subjacent, el llibre també és un reflex de la comunitat afroamericana a Nova York a inicis de la dècades dels 60.
No, perquè els personatges, majoritàriament, són criminals. I la majoria de les persones no són criminals. El ritme de Harlem no és un document sociològic, no és un documental, és una novel·la sobre els delinqüents, i els delinqüents no són els típics residents de Harlem. Sent històricament precís, hi ha segregació, sí. I hi ha joves protestant, manifestant-se als carrers, provant de millorar les coses. I després estan les persones que no són compromeses políticament en absolut. El ritme de Harlem no s'hauria de prendre com una declaració sobre com vivien els negres en el 64 a Harlem.