La llunyania entre finals de juny i principis de setembre no és comparable a cap distància que conec. Els dies d'estiu, tothom ho sap, tenen una mida diferent de les tardes mediocres d'octubre. Un podria comptar anys sencers dins d'aquest juliol i aquest agost. L'estiu és molt trampós amb el temps. No tinc res en contra de les altres estacions meteorològiques, però els mesos que separen l'últim dia de classe fins a la benvinguda del nou curs ens canvien de manera irremeiable.
Ni una cosa ni l'altra
No havia pensat mai en això, però la setmana passada just abans de trepitjar l'institut una sensació d'irrealitat em va confondre. Em vaig aturar uns segons a la vorera del davant i vaig contemplar l'edifici. Aquell era el lloc on havia passat els darrers cursos? Sí, no hi havia cap dubte. Potser han fet obres, -vaig pensar-. Molts centres aprofiten les vacances per pintar les aules o arreglar les façanes.
Un cop a dins, no vaig trobar-me el porter que sempre em saludava amb algun comentari ridícul. Vaig pujar les escales a poc a poc, contemplant les parets buides de murals, ara lluents d'un color nou que no coneixia, i vaig comprovar si anava tard o si m'havia equivocat de dia. Ni una cosa, ni l'altra.
En arribar a l'aula m'esperava la tutora amb un somriure d'orella a orella. Benvingut. Ningú no va dir res. I encerclat per la mirada dels meus companys em vaig asseure a l'última fila. Els observava detingudament, d'un en un, i sí, eren els meus companys, alguns fins i tot amics, però no eren ben bé ells. Alguna cosa havia modificat la seva alçada, la veu, els pentinats, els grans... S'havien convertit en una versió més elemental. Però encara vaig quedar més atordit quan ens va tocar pujar a la tarima i presentar-nos. Convençut que ja em coneixien, vaig fer un parell de bromes que ningú no va riure. De fet, es miraven entre ells amb una estranyesa feridora. La Gemma, que seia al meu costat, em va preguntar d'on venia. I li vaig dir que de casa, Gemma, vinc de casa meva, com sempre. Però què us passa?
Em va fer un gest amb el cap que no vaig entendre i es va girar. Vaig esperar pacient fins a l'hora del pati i vaig intentar parlar amb l'Hug i el Moha. Però ni l'Hug ni el Moha sabien qui era jo. No em coneixien de res. Tot plegat era una broma? Potser el malson de la nit abans de tornar a les classes? Ni una cosa, ni l'altra.
Em vaig acostumar als nous companys que ja coneixia, em vaig acostumar a aquesta rutina tan diferent i tan semblant que cada curs es repeteix. I així anirem devorant els anys, convertits en individus diferents, canviant el vestuari, els grans i les addiccions, però en el fons serem les mateixes criatures que el primer dia a la llar d'infants vam plorar desconsoladament, conscients que a la vida no et pots refiar ni dels pares.