Natàlia Regàs, enamorada del cinema i, sobretot, del cinema en pantalla gran, es va quedar colpida el 2012 quan van tancar les portes del Cinema Renoir Les Corts. Des d'aleshores, i fins el 2018, va estar documentant les sales de cinema que han baixat les seves persianes per sempre. Fruit d'això és el documental Cinema Mon Amour, que s'estrena aquest divendres. L'estrena tindrà lloc al Cinema Maldà amb la presència de tot el seu equip, i en aquesta sala s'ha programat el documental fins al dia 27.

10 persianes baixades

Aquest és un documental que es va cuinar a foc lent, i durant el temps de gravació es van tancar, només a Barcelona, 10 sales de cinema. Algunes d'elles emblemàtiques, com l'immens cinema Urgell, amb 1.800 butaques. El documental de Regàs fa un seguiment al tancament d'aquestes sales, amb moments de gran emotivitat. Fins i tot mostra com ella mateixa posa en marxa la darrera projecció d'una sala de cinema, amb tan sols tres persones a la platea. Grava com es baixa la persiana al sumptuós Cinema Alexandra, de la Rambla Catalunya, en una nit plujosa (acabaria convertit en botiga de roba). Es cola durant una okupació al Palacio del Cine, de la Via Laietana, per deambular entre les parets en runes de l'antiga sala d'exhibició. Fins i tot visita l'interior de l'APSI, que es manté fossilitzat en el temps, però amb les portes tancades. I passa per l'impressionant cementiri d'aparells abandonats de diversos cinemes, on es dipositen els projectors que probablement mai ningú no tornarà a utilitzar.

4 Cinema mon amour

El toc d'esperança

A desgrat de tot, Natàlia Regàs apunta quatre raigs d'esperança en el món de les sales d'exhibició de cinema: els renovats Texas, que ofereixen una programació d'art i assaig a preu econòmic i en català; la sala Phenomena Experience, que vol reviure el cinema tal i com es veia abans; el Zumzeig, que neix amb una filosofia renovada; i, sobretot, el Cinema Maldà, la sala on Regàs treballa amb gran il·lusió, decidida a ajudar a la pervivència del cinema en pantalla gran. 

Les complicitats

Cinema mon amour és un documental que incorpora les veus de molts personatges del món del cinema: exhibidors, gerents, projeccionistes, pintors de cartells... La jove Natàlia Regàs, a desgrat de la diferència generacional, sap captar-se la simpatia d'aquests personatges i compartir amb ells alguns moments d'amor al cinema. Molts entrevistats es senten dolguts, resignats els altres, esperançats els menys... Tots ells es senten vinculats encara, a desgrat de tot, al cinema com a gran espectacle. Al cinema de les grans sales.

6 Cinema mon amour

Una crisi inevitable?

Regàs mostra que el tancament dels cinemes és una conseqüència directa del mal funcionament econòmic del sector. José Batlle, l'exconseller delegat de Cinesa, no ho pot dir més clar: algunes sales funcionen gràcies a la venda de crispetes. Els entrevistats no deixen de preguntar-se el perquè d'aquesta crisi. I la llista de motius és llarga. Parlen de la tendència a l'oligopoli del món del cinema, controlat cada cop més per grans grups que fan inviables les petites sales (les noves tecnologies de projecció han facilitat la concentració del sector). Apunten que les creixents diferències socials impedeixen a alguns sectors de la població d'anar el cinema. Critiquen la pirateria i la manca d'acció contra aquesta. Però, sobretot, apunten al canvi en els hàbits d'oci, i a l'hàbit de veure-ho tot en el mòbil i de forma individual. Censuren l'hàbit de veure el cinema en pantalles petites, on no es pot captar la seva grandiositat: "El millor lloc per veure una pel·lícula és el cinema", explica J.A. Bayona, que al documental confessa que el seu primer record d'infància és de quan va veure volar Superman, als tres anys, al Cinema Urgell. Però també es mostren crítics amb el fet que la gent prefereixi l'oci en solitari. Nacho Cerdà apunta que és urgent recuperar el cinema com a "experiència social", com a "ritual" i com a vivència "de complicitat col·lectiva".

1 Cinema mon amour titol

Passió pel cinema

Natàlia Regàs fa un documental molt personal. Com a directora, no vol mantenir-se oculta, sinó que es fa present en tot moment, fins al punt en què inclús s'autoentrevista. I la clau del seu documental és transmetre aquesta passió pel cinema que ella viu (en l'estela de Cinema Paradiso, com reconeix en algun moment). Cinema mon amour està impregnat de nostàlgia per un temps que la directora no va viure. I, sens dubte, remourà les tripes a tots aquells que, per generació, el cinema va marcar les seves vides. Sens dubte, molta gent disfrutarà veient Cinema mon amour, tot i que, probablement, la gran majoria acabin veient-lo en una pantalla petita.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat