València (capital del domini independent del Cid); 10 de juliol de 1099. Fa 1.026 anys. Roderic Díaz de Vivar; mercenari castellà i Home Principal de València (Princeps Rodericus Campidoctor); moria deixant en precari la continuïtat del seu domini. Poc abans havia mort en combat el seu únic fill mascle, Diego (1097) i la continuïtat del seu projecte havia quedat en mans de les seves dues filles i dels seus dos gendres. Cristina, que havia estat casada amb Ramir Sanç, net il·legítim del rei Garcia Sanç III de Navarra (1098); i Maria, que havia estat casada amb Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona (1098).
El misteriós eix Cid Campeador-Jaume I
La vídua Ximena no podria resistir l’escomesa almoràvit més enllà d’un curt espai de temps i tres anys després de la desaparició del Cid (1102) es veuria forçada a evacuar les oligarquies guerreres, subalterns del difunt Roderic que havien participat en aquella empresa militar (1094) cap al seu solar originari de Castella. El projecte valencià del Cid —la creació d’un domini cristià al llevant peninsular— s’esvaïa amb la seva desaparició i amb del seu hereu. Però, un segle llarg més tard, el rei Jaume I, es proclamaria descendent de Cristina i de Maria, reclamaria el llegat del Cid i vestiria la campanya de la conquesta de València (1232-1245) amb aquest argument.
Com havia arribat el Cid a València?
Roderic era un personatge de l'oligarquia militar castellana que havia assolit el càrrec d’alferes del rei (l’equivalent al senyaler català. És a dir, el portabandera de l’exèrcit i el cap de la guàrdia personal del sobirà). Però les disputes familiars entre els reis de Castella, de Lleó i de Galícia (tres germans lliurats a una avariciosa i fratricida guerra per la concentració del poder) el van desplaçar de la seva posició de privilegi. Políticament amortitzat i empès a l’exili, Roderic es va dedicar a allò que sabia de fer de debò i que era l’activitat més rendible a l’època: la constitució d’una colla de guerrers mercenaris que combatien al servei del millor postor.
Quin tipus de societat va governar el Cid a València?
Durant els anys previs a l’empresa valenciana (1081-1092), es va oferir i va combatre —indistintament— al bàndol cristià i al bàndol musulmà. Fins que, després d’una sèrie de campanyes exitoses a la vall de l’Ebre (en les guerres que enfrontaven els dominis cristians de Barcelona i d’Aragó amb els musulmans de Saragossa, Lleida i Tortosa); acabaria conquerint el regne taifa de València (1092). Però el nou govern del Cid no va alterar, en absolut, la composició sociològica (cultural, ètnica, religiosa) d’aquella societat. La València que governarien el Cid i la seva vídua (1092-1102) continuaria sent un domini, molt majoritàriament, de confessió musulmana i de llengua àrab.
Quin tipus d’estat va crear el Cid a València?
El domini valencià del Cid no va tenir mai cap mena de relació d’associació o de subordinació a Castella. Roderic, inspirat en el concepte patrimonial del càrrec, propi de la ideologia del poder de l’època; crearia un domini independent i es proclamaria Princeps (Home Principal) del seu estat. Roderic i la seva gent (els mercenaris i les seves famílies) esdevindrien la nova oligarquia valenciana i el nucli del poder, però sempre van ser un col·lectiu elitista, minoritari i reclòs dins del seu propi entorn social i cultural. Seria alguna cosa semblant a la composició sociològica de les ciutats de Terra Santa que, quasi al mateix moment, passaven a mans dels ordes religiosos.
Què va passar amb el domini valencià del Cid?
Poc després (1102-1103) el rei navarroaragonès Alfons el Bataller intentaria recuperar aquell domini per a la cristiandat; i aconseguiria guanyar —efímerament— la vall del riu Millars —amb Castelló—. Però la reacció almoràvit seria violentíssima (1103): el Bataller hauria de recular fins a l’Ebre i, a més, hauria d’evacuar la totalitat de la comunitat mossaràbiga valenciana (cristians que vivien sota dominació àrab) greument amenaçada per la radicalitat almoràvit i per la seva col·laboració amb la campanya aragonesa. Desapareixien de València, per sempre, les darreres comunitats cristianes de ritus hispanovisigòtics i romàniques de llatí vulgar del territori.
Què se’n va fer de les filles del Cid i de la seva descendència? Cristina
Cristina (1075), casada amb el navarrès Ramir Sanç (1098), seria la mare de Garcia Ramires (1100-1150); que després de la mort sense descendència d’Alfons el Bataller, rei navarroaragonès i cosí-segon del net de Cid; seria assegut al tron de Pamplona (1134) i seria anomenat “el Restaurador”. Al mateix temps, els aragonesos, asseien al tron de Saragossa el germà del difunt, Ramir el Monjo (1134), i d’aquesta forma restaven, per sempre, separats els dominis d’Aragó i de Navarra. Però aquesta genealogia resulta molt interessant per explicar que, a partir d’aquella data, els reis de Navarra —però no els d’Aragó— que succeirien el Restaurador serien descendents del Cid.
Què se’n va fer de les filles del Cid i de la seva descendència? Maria
En canvi, Maria (1077) casada amb Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona (1103) només va tenir descendència femenina. Maria seria la primera de les tres esposes de Ramon Berenguer III, però com que no va tenir fills mascles la successió comtal recauria sobre Ramon Berenguer IV, el fill de la tercera esposa —Dolça de Provença— i primer plançó mascle del comte barceloní. Llavors, la qüestió és: què se’n va fer de les filles de Maria i quin paper van tenir en l’arbre genealògic dels Bel·lònides. Doncs la primogènita, també Maria (1104) —com la seva mare—, seria casada amb Bernat III, comte dependent de Besalú, però moriria sense descendència (circa 1105).
Jaume I realment era descendent del Cid?
I la segona, Ximena (1105), va ser casada amb Roger III, comte independent de Foix (l’estat de la senyera de les tres barres i vassall del Casal de Barcelona); i va tenir descendència masculina —Roger Bernat I—. Per tant, des de Roger Bernat I (1105), els comtes independents de Foix —i més tard, coprínceps d’Andorra (1278), comtes de Bearn (1436)... i reis de Navarra (1472)!!!— serien descendents del Cid. Llavors, el rei Jaume I, que va vestir ideològicament l’empresa conqueridora valenciana amb l’argument que, per consanguinitat, era l’hereu legítim del llegat de Cid, era realment descendent de Maria o de Cristina Díaz i, per tant, del Cid? I la resposta és no.
El Casal de Barcelona es llança a la conquesta de l’antic domini del Cid
La idea que, realment, propulsa l’acció de la cancelleria de Jaume I i que implica tots els estaments de poder no tenia cap relació amb el Cid. En aquell context històric (inicis del segle XIII) els Estats cristians peninsulars es projecten amb força cap al sud. Però amb un criteri consensuat: cada estat es projecta seguint el dibuix de les antigues províncies i conventus romanovisigòtics. La cancelleria catalanoaragonesa de Barcelona ambiciona reunir l’antiga província Tarraconense (la conca hidrogràfica de l’Ebre); i, especialment, la seva sotsdivisió litoral: l’antic conventus Tarraconense (l’actual Catalunya i els terços septentrional i central del País Valencià).