Basada en la novel·la de Javier Castillo, La chica de nieve respon al prototipus de sèrie que funciona millor quan fa enunciats que no quan es dedica a resoldre’ls. Un mal, aquest, extensiu a bona part dels thrillers que s’estrenen a les plataformes, i a Netflix en particular. A diferència del llibre, que comença durant la desfilada del Dia d’Acció de Gràcies a Nova York, la història de la sèrie se situa a la Màlaga de l’any 2010, durant la cavalcada de Reis. En aquest escenari de multituds i il·lusió, la nena Amaya Martín desapareix sense deixar rastre. La família acut ràpidament a la policia, que no té pistes ni maneres de saber qui se l’ha pogut endur. A partir d’aquí, la trama es bifurca entre el colpidor drama dels pares de la nena, la recerca que condueix la inspectora Millán i les investigacions de Miren, una periodista en pràctiques obsessionada amb el cas perquè evoca un trauma del seu propi passat.

La chica de nieve respon al prototipus de sèrie que funciona millor quan fa enunciats que no quan es dedica a resoldre’ls

Netflix estrena aquest divendres el seu nou thriller, La chica de nieve 

Res diferent d'altres thrillers similars

Tot això està notablement plantejat: tant les escenes en què es produeix la desaparició entre la multitud com la construcció del misteri s’ajusten al bon manual del thriller contemporani, i a més els seus responsables tenen l’encert d’acotar-la a sis episodis que no cauen en dilatacions innecessàries. Els problemes venen quan es tracta de desenredar els nusos. Si s’està iniciant en la matèria, alguns dels seus girs són previsibles (especialment perquè les costures de la trama a estones es fan massa evidents) i al final, tot i que el camí és entretingut, no aporta res extraordinari que la distingeixi d’altres thrillers similars.

Tant les escenes en què es produeix la desaparició entre la multitud com la construcció del misteri s’ajusten al bon manual del thriller contemporani

La chica de nieve

El veritable handicap

El veritable hàndicap de La chica de nieve té a veure amb la credibilitat dels seus contextos narratius. Quan vol entrar a descriure el món del periodisme no pot evitar fer-se discursiva, caure en obvietats (aquests discursos sobre l’ofici i els seus valors) i apuntar-se a clixés dramàtics que semblen d’un altre temps. Quan juga a mostrar les deficiències del sistema davant un cas com el que planteja, no va més enllà del que hem vist a nombroses sèries similars i t’arriba a semblar que, d’aquí a un poc temps, la confondràs amb qualsevol altra trama hereva del true crime. Ambdós fronts punxen, principalment, pel mateix motiu: els diàlegs.

El veritable handicap de La chica de nieve té a veure amb la credibilitat dels seus contextos narratius

Una de les claus perquè una sèrie així sigui convincent és que els personatges no diguin en veu alta coses que ningú no diria en una situació similar, però aquí hi ha un bon grapat d’escenes en què el que es parla resulta forçat i inversemblant. Si es vol veure el got mig ple, La chica de nieve també dona on agafar-se, perquè és raonablement distreta, mai penses a deixar-la (que, tal com està el pati, sempre té mèrit) i té notables encerts de càsting, com els de Loreto Mauleón i Raúl Prieto. No es pot dir el mateix de la seva protagonista, Milena Smit, una bona actriu que no acaba de trobar el to a un personatge que per si mateix ja no és un prodigi d’escriptura.