La lluita contra ETA va generar alguns dels episodis més bruts de la transició. El Batallón Vasco Español, la Triple A, el GAL, los Guerrilleros de Cristo Rey i altres grups parapolicials van ser autors d'assassinats, intimidacions, errors notables... Ara El Garaje Ediciones publica un document excepcional: Cherid. Un sicario en las cloacas del Estado. Es tracta de la biografia de Jean-Pierre Cherid, un dels homes més foscos dels GAL. L'ha escrit la periodista Ana María Pascual, amb la col·laboració de Teresa Rilo, la vídua de Cherid, que ha treta a la llum els secrets més inconfessables del seu marit.
L'especialista
Cherid (1940-1984) ja havia format part dels terrorífics paracaigudistes i dels esquadrons de la mort francesos durant la Guerra d'Alliberament Nacional algeriana. A la fi del conflicte va combinar l'activitat terrorista contra el règim del general De Gaulle amb la delinqüència comuna. Va ser empresonat a França, però després de fugir (matant un gendarme a l'escapada), va refugiar-se a l'Alacant franquista (un dels feus de l'organització terrorista ultradretana francesa OAS). Allà, en principi, va dedicar-se a la delinqüència comuna (fins i tot se sospita la seva implicació en el robatori d'un camió de transport de cabals) però va mantenir els seus vincles amb xarxes d'extrema dreta. Va combatre a la guerra de secessió de Biafra, a Nigèria, a finals dels anys 1970 i en retornar a l'Estat espanyol va instal·lar-se a Euskadi on va conèixer la Teresa Rilo. Tot i que formalment encara era casat, no va dir res d'això a la noia i va començar a festejar amb ella. El 1976 ja va començar a colaborar amb les clavegueres de l'Estat espanyol: va ser present als incidents de Montejurra, entre faccions carlines, va celebrar amb terroristes d'ultradreta la llei d'amnistia del 1977, va donar suport amb armes al 23-F... I va anar a més: sembla ser que va ser el responsable de l'atemptat contra Argala, el responsable de la voladura del cotxe de Carrero Blanco; i va matar, a Veneçuela, a dos activistes bascos... En total hauria participat en un mínim de sis assassinats de nacionalistes bascos. Mentrestant, seguia treballant per a la Internacional Negra, amb intervencions a l'Amèrica Llatina.
Una de les darreres fotografies de Jean-Pierre Cherid.
Les connexions
Teresa Rilo sap molt bé qui eren els amics de Cherid, els que els visitaven a casa, els que compartien sortides amb ells... Molts d'ells formaven part de les forces de seguretat de l'Estat i es van fer famosos per la pràctica de tortures, per les seves connexions amb l'extrema dreta i per la seva vinculació amb la guerra bruta contra ETA: Roberto Conesa, Billy el Niño, Manuel Ballesteros... Altres amics eren terroristes d'extrema dreta, com Stefano Delle Chiaie, Yves Guillou, Mariano Sánchez-Covisa... Molts van ser detinguts en alguna ocasió, però van ser alliberats gràcies a les seves connexions amb el poder. De fet, Cherid es va deixar en una piscina una bossa amb una pistola i amb documentació falsa que l'incriminaven, però no va ser perseguit perquè va intervenir la policia per a salvar-lo. Aquesta pistola, com altres que van ser intervingudes a terroristes ultradretans, sortien també dels arsenals de la policia. De fet, el torturador Billy el Niño era l'avalador de Cherid en cas de problemes amb la policia.
La dimensió internacional
Sovint quan es fa història del franquisme i de la transició, se n'oblida la dimensió internacional. Aquest és un llibre que ens obliga a replantejar-la. No es pot entendre l'acció de l'extrema dreta espanyola sense tenir en compte les seves xarxes internacionals. Cherid era un pied noir (ex colon d'Algèria) que havia estat membre de l'OAS, el grup terrorista que combatia a França el general De Gaulle per haver facilitat la independència de la colònia. Les relacions entre Franco i l'OAS eren ben estretes; de fet, els terroristes van preparar un atemptat contra De Gaulle a Vallfogona de Riucorb, a la Conca de Barberà. Els militars francesos d'Algèria (no tan sols els de l'OAS) van tenir estrets contactes amb les dictadures llatinoamericanes: van ser ells els que els van ensenyar les tècniques de guerra bruta per a lluitar contra la "subversió" (des de l'ús de piles elèctriques per a tortures fins a fer "desaparèixer gent" per estendre el terror). La xarxa Gladio de la Comunitat Econòmica Europea donava suport a l'estratègia dels grups parapolicials que es dedicaven a la guerra bruta contra el comunisme. I la policia franquista subministrava armes i documentació als terroristes ultres que actuaven a d'altres països europeus. El mateix Cherid va lluitar, també, com a mercenari a Biafra. I si bé ell no va arribar a anar a defensar la Sud-àfrica de l'apartheid, sí que van fer-ho alguns dels seus companys d'armes.
Cherid amb una de les seves filles a Barcelona el 1976.
L'estranya fi
Un dia de 1984 Cherid va instal·lar un cotxe bomba a Biarritz, pensant en fer-lo esclatar al pas d'alguns nacionalistes bascos. El cotxe finalment no va ser utilitzat i Cherid va rebre l'ordre de retirar-lo. Quan va anar a obrir-ne la porta, el vehicle va esclatar. La seva vídua n'està segura que algú, des de les clavegueres de l'Estat, havia preparat l'explosió per acabar amb un testimoni incòmode. El cert és que cap dels dirigents del GAL va reconèixer haver donat l'ordre a Cherid de retirar el vehicle. Teresa Rilo explica que després de la mort del seu marit es van presentar dos guàrdies civils de paisà a casa seva, se'n van endur tots els documents que hi tenia Cherid i van retirar de la caixa d'una persiana uns paquets amb explosius.
Testimoni incòmode
Ana María Pascual escriu alguns dels capítols en tercera persona, oferint documentació sobre el tema, i d'altres capítols en primera persona, expressant les vivències de Rilo (a vegades, fins i tot, amb alguns excessos literaris). La col·laboració de la periodista Ana María Pascual amb Teresa Rilo, la vídua del terrorista, és un dels grans valors del llibre, però alhora és una de les seves grans limitacions. Per una banda, Rilo ens permet fer una fascinant aproximació al personatge, en què es fa patent la banalitat del mal. Cherid és un amant delicat i un pare atent, però alhora és un criminal que pertany a les més tèrboles estructures parapolicials. Per altra banda, no sabem exactament què sabia Teresa Rilo; subministra moltes dades, però per altra banda assegura que el seu marit li deia que "com menys en sàpigues, millor". Sens dubte, Cherid, era un expert manipulador i va enganyar permanentment a la seva dona. En moltes ocasions queda clar que els mercenaris usaven les dones com a elements decoratius, com la mateixa Rilo reconeix. Però sens dubte, com a esposa d'un mercenari, sabia moltes coses; fins i tot sabia que Cherid havia traït al seu cosí, que més tard seria salvatgement torturat per Billy el Niño. La seva posició respecte a la "professió" del seu marit és prou ambigua: afirma que no volia que fes res d'il·legal, però mantenia excel·lents relacions amb moltes persones que se sabia perfectament que havien comés il·legalitats. En realitat, Rilo sentia que havia de tenir vincles de fidelitat amb els qui es dediquen a la guerra bruta, els companys del seu marit. Tot i que a vegades no queda gens clar si els membres d'aquests grups, que actuaven de forma purament mafiosa, l'ajudaven o la vigilaven. Ara, el 2019, Teresa Rilo veu les coses de forma diferent, amb molta més maduresa: "Si fem distincions entre els morts, entre les víctimes d'aquells abjectes episodis de la nostra història com van ser el terrorisme d'Estat i el terrorisme d'ETA, ens convertirem en còmplices morals dels assassins".
Necessari retorn al passat
"No hay pruebas y nunca las habrá", va afirmar amb cinisme Felipe González quan se l'acusava d'haver dirigit el GAL. De fet, quan el seu ex ministre d'Interior, José Barrionuevo, i el seu ex secretari d'Estat de Seguretat, Rafael Vera, van entrar a presó, el 1998, González i la plana major del PSOE van anar a abraçar-los a la porta de la presó. Des d'aleshores l'Estat s'ha afanat en amagar aquests fets. Barrionueva i Vera van ser indultats poc després. Bona part dels crims dels GAL i de les altres organitzacions parapolicials van quedar sense resoldre's per la passivitat de les forces de seguretat de l'Estat. La documentació sobre el tema es manté classificada (els arxius espanyols estan tancats als investigadors en moltes matèries sensibles). Però Ana María Pascual ens demostra, amb aquesta magnífica investigació que es poden treure aquests temes a la llum. Cal molta dedicació i molt d'esforç. Però es pot. I es poden obtenir resultats magnífics, com a Cherid.
Foto de portada: Cherid amb els paracaigudistes, a Alger, el 1960.