Catània, 11 de desembre del 1295. Fa 729 anys. Sis mesos després de la Pau d’Anagni (que representava la renúncia catalana a la possessió de Sicília), els representants dels tres estaments de la societat siciliana es reunien al Castell Ursino, al port de Catània, rebutjaven les condicions pactades en aquell tractat i proclamaven Frederic, fill de Pere II de Barcelona i III d’Aragó, nou rei de Sicília. A Anagni (Estats Pontificis), Jaume II, sobirà catalanoaragonès i germà gran de Frederic, havia renunciat a Sicília. Però a Catània, els sicilians —totalment contraris a ser governats per un lacai francès del Pontificat— s’havien rebel·lat contra aquella imposició i havien lliurat el tron a un príncep català, nascut, criat i educat a la cort de Barcelona, i fill de Constança Hohenstaufen, l’última reina legítima de Sicília.
La guerra civil siciliana
El 1262, a Montpeller, es casaven Pere (primogènit i hereu del rei Jaume I) i Constança (primogènita i hereva del rei Manfred I de Sicília). L’objectiu d’aquell matrimoni era avançar cap a la unió dinàstica dels casals de Barcelona i de Palerm, però aquella operació es va truncar quan el conflicte civil sicilià va passar a un primer pla internacional. La nissaga reial Hohenstaufen (de Manfred i de Constança) havia abandonat l’ancestral aliança siciliana amb el Pontificat i havia virat cap als postulats de l’emperador germànic. El conflicte pontífex-emperador que assolava mitja Europa s’havia propagat per Sicília. I els güelfs (partidaris de la primacia del poder espiritual, és a dir, del Pontificat) i els gibel·lins (partidaris de la primacia del poder temporal, és a dir, de l’emperador) combatien pels carrers de les ciutats de l’illa.
Per què els catalans havien aconseguit el domini de Sicília?
El rei Manfred I (pare de Constança i sogre de Pere) es va llançar a la guerra per a aturar el suport que el pontífex prestava als güelfs. Però la seva aventura va tenir un final tràgic. El 26 de novembre del 1266, moria al camp de batalla de Benevento. Constança encara no era reina-consort a Barcelona, però la mort precipitada del seu pare la convertia en reina-titular a Palerm. No obstant això, el Pontificat va decidir lliurar el tron sicilià als seus aliats Anjou —de Provença—, i fins que Pere i Constança no es van asseure al tron de Barcelona (1276) no van poder reaccionar. Sis anys després (1282), en una guerra ràpida que elevaria els almogàvers a la categoria de llegenda, els catalans conqueririen l’illa, expulsaven els intrusos Anjou i asseien Pere i Constança —la reina legítima— al tron sicilià. Les quatre barres s’incorporaven a l’armorial reial de Sicília.
Per què Jaume II havia renunciat a Sicília?
El Pontificat no va renunciar mai a asseure els seus aliats al tron de Sicília. Malgrat la derrota aclaparadora i humiliant de Carles d’Anjou (el rei intrús col·locat pel Pontificat), el papa Bonifaci VIII va proposar un intercanvi de cromos que permetria als seus aliats recuperar el domini de l’estratègica Sicília. El Tractat d’Anagni (1295) contemplava que Jaume II (fill de Pere II i Constança II) lliurava Sicília al Pontificat i, a canvi, rebia la infeudació de Sardenya i de Còrsega (és a dir, l’exercici del poder i l’explotació de les rendes d’aquelles illes, en nom del domini, que continuava sent el Pontificat). Jaume II, que, particularment, ambicionava ser nomenat Rex Bellator (cap militar suprem dels tres ordes religiosos: Temple, Hospital i Sant Sepulcre) i, especialment, necessitava el suport pontifical, va renunciar a Sicília.
Per què els sicilians, després de la traïció de Jaume II, van coronar un príncep del Casal de Barcelona?
La mort de Manfred I i la usurpació de Carles d’Anjou (1266) havien desfermat una onada de repressió —a mans dels nous dominadors—, que se saldaria amb l’èxode de les principals famílies nobiliàries calabreses i sicilianes. Aquest exili es va dirigir a Barcelona, a prop de la princesa Constança (en aquell moment, encara no era reina-consort). I durant setze anys (1266-1282) van formar part del paisatge social i polític de la capital catalana. La connexió entre l’exili sicilià a Barcelona i les Vespres Sicilianes (la revolta antipontifical que es va saldar amb la massacre de partidaris de l’usurpador Anjou i que va preparar el terreny a la invasió catalana) havia estat més que evident. Acceptar una reversió del paisatge creat a partir de la intervenció dels almogàvers (1282), implicava retornar l'endemà de la mort de Manfred I (1266).
Què va representar Catània per als catalans de Sicília?
Això explicaria per què el partit procatalà (majoritari en l’estament oligàrquic i entre les classes populars) no va acceptar Anagni. No obstant això, la simple no-acceptació d’aquella imposició no era suficient. I en aquest punt seria on entraria en joc la figura de Frederic i la ciutat de Catània. Perquè l’única manera de legitimar els actes d’oposició a Anagni (la intromissió pontifical i la traïció de Jaume II) era lliurant el tron a un altre descendent del rei Manfred i de la reina Constança, i coronant aquell nou rei a l’altra capital del regne. Jaume II, net de Manfred i fill de Constança, que havia regnat des de Barcelona —però també des de Palerm—, havia renunciat a canvi de la seva personal ambició militar. I Frederic, germà petit de Jaume II i tan legítim com el monarca catalanosicilià, regnaria des de Catània.
Catània, la ciutat més "catalana" de Sicília
Catània sempre va ser la ciutat més "catalana" de Sicília. El Castell Ursino, la gran fortalesa urbana situada al port de la ciutat, seria la residència de la nova nissaga reial. I, per tant, amb la dinastia catalana iniciada per Frederic recuperaria la categoria de "caput Sicilia" (capital de Sicília), que havia ostentat durant el segle anterior, en temps dels primers Hohenstaufen. La proximitat de Catània amb la família reial, tant durant els regnats dels successors de Frederic, com després que Martí I —anomenat l’Humà— reunís novament els trons sicilià i català (1409), va ser molt estreta. I això és el que va veure Alfons el Magnànim, el segon Trastàmara al tron de Barcelona, que va decidir que Catània acolliria la primera universitat de la història siciliana (1434), un gran edifici que s’ompliria de professors catalans i valencians i d’estudiants sicilians.
Els elefants nans
Entre els catalans que van acompanyar Frederic —i els que posteriorment es van establir a la ciutat durant els més de quatre segles de vinculació política i cultural amb Catalunya— i els elefants nans, no hi ha cap relació aparent. Però, en canvi, l’existència dels elefants nans —de la mida d’un gos gran—, que havien poblat la part oriental de l’illa durant la prehistòria, es provaria a partir de la localització de restes òssies i dels estudis realitzats pels investigadors formats a la universitat creada per Alfons el Magnànim i regida per docents catalans i valencians. Els elefantinos —símbol de la ciutat des del Renaixement— van ser els primers habitants de la futura Catània, molt abans que els grecs fundessin la primigènia ciutat (segle VIII aC). La història de Catània s’escriu, també, a partir de la remota existència dels elefants nans.