Quaderns de l’Exili va ser publicació de lluita d’un grup de joves expatriats, tots ells excombatents republicans: L’escriptor i editor Joan Sales i Vallès, l’escriptor Lluís Ferran de Pol i Josep Maria Ametlla i Peris, fill del dirigent republicà Claudi Ametlla, i l’antropòleg Raimon Galí i Herrera, fill d’uns dels més importants pedagogs catalans: Alexandre Galí, ànima de la Mútua Escolar Blanquerna. Durant la II Guerra Mundial, apostaran per la recuperació de l’esperit militar genuïnament català i la formació d’una divisió integrada per catalans que lluités al costat dels aliats contra els nazis. Marcats per l’experiència  de la Guerra Civil,  batejada com el “Desastre Nacional”, van prendre una actitud de no resignació, molt crítica amb l’experiència viscuda i amb la història recent del país.

Els punts programàtics eren sis: 1. És missió de la nostra època fer la unitat nacional dels catalans, valencians i balears. 2. La nostra nació ha d’aspirar a la sobirania, però no a l’aïllament. 3. Tota llibertat és il·lusòria si no compta amb els mitjans per a defensar-la. 4. No hi ha un autèntic nacionalisme sense sentiment d’igualtat de tots els compatriotes. 5. La cultura ha de basar-se en els caràcters nacionals i estar al servei de l’home. 6. El desastre nacional del 1939 marca el principi d’una nova època.

La contundència de les seves idees els va fer rebre adhesions de la comunitat catalana expatriada i, alhora, sostenir intenses polèmiques amb els catalans d’Amèrica i de França. L’any 1947, després de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, van plegar veles i començaren a preparar el retorn. Com deia Joan Sales, “val més posar un totxo a Catalunya que una catedral a l’exili”.

D’entre els homes de Quaderns, Raimon Galí i Herrera, antic oficial de l’exèrcit republicà i antropòleg i arqueòleg a Mèxic –on va col·laborar amb Pere Bosch Gimpera, ex rector de la Universitat de Barcelona–, va ser un dels membres més destacats del grup i el més influent de tots ells entre les noves generacions. Va compartir les seves idees, juntament amb Sales, als joves del Grup Torres i Bages, reunits a la casa familiar de Joan Reventós. Allí es trobaven, a banda del mateix futur líder del PSC, Jordi Pujol, Hilari Raguer, Pere Figuera, Albert Manent, Francesc Casares o Josep Maria Ainaud. També va participar en la fundació del CC i mantindria vinculació amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes. Influït per Charles Péguy i Antoine de Saint-Exupéry, va intentar traspassar les seves idees de voluntarisme, sacrifici, disciplina i compromís, formant part del món escolta, i fou un dels mestres de Jordi Pujol, públicament reconegut, juntament amb Jaume Vicens Vives i Josep Benet, en un moment en que tots quatre es relacionarien.

L’article seleccionat, publicat als Quaderns de l’Exili en plena II Guerra Mundial i només quatre anys després de la derrota del 1939, és una síntesi del pensament de Galí i els seus companys sobre la relació entre Catalunya –en unió dels Països Catalans o Països de Parla Catalana– amb les altres terres de la Península, per deixar enrere l’Espanya fratricida hegemonitzada per Castella i representada en la seva última encarnació per Franco. Galí fent servir arguments històrics i l’experiència tot just viscuda –fins i tot matisant o polemitzant amb el seu mestre Bosch Gimpera–, desmunta els tòpics sobre els orígens medievals d’Espanya –fins i tot l’ús del terme– i els vincles entre Catalunya i Castella, i clama per una unió lliure i confederal dels pobles peninsulars i una renovació espiritual de Catalunya.

 

Espanya i els nostres països

Raimon Galí
Quaderns de l’Exili, 2 d’octubre del 1943

Ja és ben significatiu que, en aquest tombant de la nostra història i de la història del món, aparegui una generació jove, unida en el pensar i en el sentir, capaç de fer donar la virada de 180º que la causa de la Nació i la causa de l’esperit reclamen; unida enmig del daltabaix més gran que ha sofert la nostra terra, i a través de la dispersió geogràfica.

Però hi ha altres fets que ens omplen també d’esperança. Tal, la noble actitud del meu estimat mestre, el doctor Pere Bosch-Gimpera, davant la intel·lectualitat i els polítics espanyols i enfront de certa miserable política catalana d’intransigències patrioteres amalgamades amb covardies. Els seus darrers escrits i la seva conferència al Centro Espanyol fan reviure la millor tradició catalana de parlar cara a cara, sense subterfugis ni estridències, basant-se en una irreductible honestedat científica.

1. Inconsistència del pensament polític català
La nostra inconsistència política es reflecteix d’una banda, en el confusionisme entorn del mot Espanya, i d’altra, en la limitació geogràfica de la Nació. Reivindicada la unitat dels Països de Llengua Catalana, calia definir què significa Espanya per a nosaltres. Els catalans, en general ens hem mogut fins ara dins una manera de pensar –complex social– característica d’una època, i que concordava força amb la tesi del Dr. Bosch-Gimpera. La guerra, l’exili, l’imperatiu de l’hora present i la mateixa lleialtat envers els nostres companys d’armes espanyols –companys en la lluita de l’esperit–, ens han obligat a fer una revisió. Les conclusions del Dr. Bosch no aclareixen gens en aquest sentit. Són, això sí, una magnífica síntesi post mortem de la posició política catalana que nosaltres –i el mateix Dr. Bosch sense adonar-se’n– ens proposem enterrar.

2. Quin és l’abast del mot “Espanya”
L’argument essencial del Dr. Bosch consisteix a assenyalar una entitat espiritual hispànica ja des de l’Edat Mitjana, i que aquesta entitat va ser desfigurada per les superestructures austríaca i borbònica, a través de les quals es va identificar el concepte Espanya amb el de Castella. Però aquestes superestructures no eren artificioses sinó que encaixaven com un guant amb l’esperit hegemònic de Castella, del qual els Àustries i els Borbons eren simples executors. I quant a la unitat espiritual que el Dr. Bosch intenta demostrar –entre d’altres– amb una cita de Ferran Soldevila que parla d’un sentiment més o menys precís de connexió espiritual hispànica, nosaltres la deixarem en els seus justos límits amb una altra cita del mateix autor:

“He esmentat la frase on Muntaner reclama la unió dels reis catalans; és similar a aquella en què propugna la unió dels reis hispànics; però així com l’una és única dins la Crònica, l’altra es repeteix de tal forma que arriba a constituir una de les idees polítiques centrals bàsiques, de Muntaner. L’anhel d’unió hispànica és accident fugacíssim dins la Crònica; l’anhel d’unió dinàstica mediterrània, imperial és essencial dins la Crònica”.

Aquest accident fugacíssim no representava altra cosa que una reminiscència cultural d’una entitat tan morta com el mateix llatí: la Hispania romana. Cal evitar de prendre per característiques espirituals coses que només són culturals, és a dir, fòssils del passat. Aplicades a l’Edat Mitjana, expressions tals com sentiment de connexió espiritual hispànica, o España que va siendo una entidad espiritual, només poden referir-se a una simple coincidència d’esperit cristià i de croada contra els musulmans.

Resumint: per a entendre’ns nosaltres, i per a dialogar amb els castellans, no és possible utilitzar un mot com Espanya, subjecte a l’equívoc i tan indissolublement lligat a la causa de l’hegemonia castellana sobre la península. Podem emprar-lo, això sí, per designar tot allò que, pertanyent a la Península, no pertany als Països Catalans ni als Bascos ni als de llengua galaico-portuguesa.

Ni la denominació Espanya és valida per a comprendre les nacions peninsulars, ni molt menys, representa una unitat espiritual. Amb els fets de l’esperit no hi valen compromisos, ni ser una mica de cada cosa. Els grans esperits universals comencen per ser molt ells mateixos. El primer deure dels catalans si volem incorporar-nos de plena a la causa de l’esperit i de la universalitat és contribuir-hi tal com som i amb el patrimoni que tinguem. Que la gloriosa i noble tradició de la cultura espanyola ens sigui esperó i guiatge, mai causa de servitud espiritual.

3. Es el present qui dóna sentit al passat
Si la historia és, en la seva darrera essencialitat, evolució, no hi ha dubte que pren sentit a través del present, el qual vertebra  estructura el passat, evitant que esdevingui un pes mort. Ferran Soldevila defensava la història catalana enfront de les preteses imparcialitats: així toca ara la nostra generació defensar el sentit de la nostra història, per tal que pugui fer front a les exigències de l’hora present. Si amb les armes de l’erudició era possible, almenys, discutir el sentit del terme Espanya, no és possible ja fer-ho a la llum d’una anàlisi conscient dels darrers esdeveniments. La guerra de Franco és, en el sentit peninsular, el darrer esforç d’Espanya-Castella per mantenir un estat de coses que s’enderroca, a conseqüència de la crisi de l’home i de l’esperit –que ha fet pujar a la superfície forces que semblaven ja enterrades, fins dins la pròpia Castella. No endebades, Franco invoca els Reis Catòlics, altrament voldria saber: ¿què significa l’afusellament del President Companys? La República no volia dir res per a l’esperit tradicional espanyol; i, en canvi, malgrat les seves limitacions, tenia una transcendència enorme per a Catalunya: la República era un status entre Catalunya i Espanya. Recordeu, per exemple, l’expressió tan freqüent i popular a casa nostra: “la bandera espanyola”, referint-se a la monàrquica (la de Franco); l’altra era la republicana. No endebades la República fou defensada unànimement als Països Catalans, mentre Franco aplegà el major nombre d’espanyols a les seves rengleres.

4. Catalunya i els republicans espanyols
Em preguntareu què signifiquen, però, tants d’altres espanyols que han lluitat per aquesta República, per aquest compromís amb Catalunya. Simplement, la fi d’Espanya! Espanya ha arribat al final de la seva existència, a un impasse històric, aquesta gent s’ha vist obligada a escollir entre la tradició i l’esperit. O seguir una vegada més, en ple segle XX, sota el signe fratricida dels Trastàmara, en la seva reedició franquista; o admetre la fi d’aquesta Espanya que els Trastàmara forjaren. ¿No és significativa la desorientació els antifeixistes espanyols en tot el que fa referència a Catalunya? Les solucions que cerquen enfront del problema catalán fluctuen entre els mètodes de Franco fins a les fórmules més afalagadores per a nosaltres. Fa quatre cents anys, els temps i la història jugaren contra Catalunya: ARA JUGUEN AL NOSTRE FAVOR. Espanya és Franco, o s’ha acabat... I s’ha acabat de totes maneres!

5. La condició prèvia d’una confederació hispànica
La veritat crua i neta sobre Espanya no ens fa oblidar l’hora del món ni la causa que per damunt de tot, es juga: La de l’esperit. No podem oblidar que hi ha espanyols que han sacrificat l’Espanya tradicional a aquesta causa. Per a cercar contactes espirituals, no cal pas desenteranyinar documents del passat i fer exploracions arqueològiques. Hi ha el factor de la proximitat geogràfica; hi ha, sobretot, una terrible lliçó que hem après, lluitant junts contra la barbàrie, molts de joves catalans i castellans. Vet aquí una autèntica coyuntura hispánica, que a grans trets difereix ben poc del doctor Bosch, però la traducció política de la qual hauria de ser la Confederació de Nacions Hispàniques. Aquesta conjuntura resta així supeditada a la integració prèvia de la nostra Nació en els tres Països i plena sobirania. No podem pensar a integrar comunitats espirituals d’ordre superior, sense haver integrat materialment abans la nostra unitat nacional. L’acceptació de qualsevol compromís previ a la nostra alliberació significaria ser arrossegats de nou pel carro dels equívocs i de la servitud espiritual fins a la fi. Llibertat, llibertat primer que tot, llibertat veritable. Que cadascú es desenrotlli tal com és, i tots ens entendrem. La unió fecunda és l’espontània, el lliure agrupament dels pobles. Seria difícil cercar en aquestes paraules de joventut d’Unamuno altre sentit del que tenen.