El mallorquí Gabriel Alomar i Vilallonga és un dels pensadors polítics més singulars del catalanisme d’esquerres. Arribat a Barcelona el 1888, l’any de l’Exposició Universal que va desvetllar la ciutat dels prodigis, per a llicenciar-se en Filosofia i Lletres, Alomar va destacar de seguida com a periodista i escriptor, influït per Gabriele D’Annunzio i Giosuè Carducci. Decidit a dedicar-se a l’ensenyament, exercí de professor d’Institut a Palma, on tingué d’alumnes a Bartomeu Roselló-Pòrcel o Llorenç Villalonga, i a Figueres, on ho foren Salvador Dalí i Jaume Miravitlles. Entretant, va ser ben primerenca la seva vinculació al catalanisme i al moviment d’idees que cristal·litzarà en el noucentisme i del qual Alomar en va ser un precursor des de l’esquerra. En aquest sentit, el 18 de juny del 1904, a l’Ateneu Barcelonès, Alomar pronuncia la conferència “El futurisme”, de gran impacte. En ella hi reflecteix un pensament progressista que beu tant del regeneracionisme nacionalista modernista com dels valors del classicisme i la civilitat propis dels noucentistes. Tot i ser una de les veus primerenques del moviment, el noucentisme oficial no farà seves les tesis alomarianes.

Home pont entre Catalunya i Mallorca, el 1918 fou nomenat membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans. Alhora, políticament milità al Bloc Republicà Autonomista, al Partit Republicà Català, partit pel qual és elegit diputat el 1919, i, el 1923, ajudà a fundar la Unió Socialista de Catalunya, partit del qual en va esdevenir president. A les eleccions a Corts Constituents del 1931 fou escollit diputat per partida doble, per ERC-USC per Barcelona i per Balears per la Conjunció Radical Socialista. En paral·lel, va exercir d’ambaixador de la II República Espanyola a Itàlia, càrrec al qual va renunciar l’any 1934. Signà el Manifest d'adhesió dels intel·lectuals mallorquins amb la cultura de Catalunya i el Manifest dels Intel·lectuals Catalans a favor de la República. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el 1936 fou proposat com a ambaixador a Romania, però el plàcet no va arribar mai. De tota manera, gràcies al seu amic Lluís Nicolau d'Olwer, el 1937 fou nomenat encarregat de negocis al Caire i es mantingué a l'ambaixada fins a la fi de la guerra, a partir de la qual treballà de professor i col·laborà a Le Journal d'Egypte. Va morir a El Caire l’any 1941.

Com a periodista, Gabriel Alomar va ser un dels articulistes de referència d’El Poble Català, fundat l’any 1904 pels escindits de la Lliga, encapçalats per Lluis Domènech i Muntaner, Jaume Carner, Ildefons Suñol i Joan Ventosa i Calvell, que no trigà a tornar al partit. Aquest grup formaria el Centre Nacionalista Republicà. El mateix 1904, a El Poble Català, Alomar hi va publicar una sèrie d’articles sobre el liberalisme català. L’article seleccionat és el primer dels set articles on exposa la idea de vincular el nacionalisme amb la modernització social, tot ressaltant el paper de les ciutats com a agents suprems de la civilització – “com no hi ha sistema progressiu, o sia sistema dinàmic, creador, iniciador, sense l’existència de seleccions, així la qüestió del liberalisme català va unida íntimament, més que a la catalanització de Catalunya, a l’europeització de Barcelona”–, i on rebutja el tradicionalisme i el ruralisme del catalanisme conservador. En el mateix sentit, el 1910, Alomar va escriure Negacions i afirmacions del catalanisme, on va tornar a exposar el projecte d'un catalanisme obrerista que superés tant el regionalisme i l'elitisme burgès de la Lliga com el nacionalisme petitburgès. De fet, Alomar va teoritzar que el catalanisme i el socialisme eren dos pols d'una mateixa esfera.

 


“El liberalisme català”

Gabriel Alomar
El Poble Català, 19 de novembre de 1904

No hi ha dubte: El Catalanisme, venturosament, és arribat a un grau de creixença qui permet la diversificació de la nostra escola en tantes altres com sien necessàries per a manifestar de ple l’opinió total de Catalunya. ¿És que potser la mentalitat de Catalunya no té més que un aspecte, i concentra tot son esperit en una sola aspiració? ¿És que no vivim tots nosaltres la vida de l’hora present, en què tantes revoltes, qui esclataran demà, bullen sota la crosta del món actual, preparant el pervenir? ¿No ens envanim de dir-nos autonòmics, no proclamam com a gran principi, com a pedra fonamental, com a senyera matriu qui ens ajunta a tots, la llibertat d’expansió per a cada entitat natural, el dret a seguir la llei pròpia en quant no porti perjui a la llibertat col·lectiva? I els ciutadans qui s’ajunten per a reivindicar la llibertat nacional de Catalunya, ¿no deuran reivindicar també, dintre l’amplitud del cenacle comunal, la llei pròpia de cada un i expandir el pensament suggerit per cada una de les grans interrogacions qui s’obrin sobre el demà i pronunciar lliurament el vot personal en cada un d’aquests escrutinis tàcits qui tenen llur pes en la ponderació de cultura general humana?

Catalunya és avui catalanista: això és ja un fet. Catalunya s’ha consciencitzat, s’ha reafirmat a si mateixa, ha dit “ jo sóc” en l’assemblea universal de les nacions, i la seva veu ha ressonat en tots els cos. Les invectives rebudes han vengut certament a consagrar aqueixa nova vitalitat, perquè proven que se tractava aquest cop d’un ressorgiment autèntic, no del ressorgiment d’una mera regió obstinada en la resistència a l’ona del temps i reclosa en l’esterilitat enganyosa d’una història més o menys brillant, sinó d’una nació amb fisonomia comuna i ànima solidària, girada a lo futur i no a lo pretèrit, i sobretot agressiva, llançada amb impuls enèrgic a la revolució en l’alt sentit d’aquesta paraula: un poble ofensiu i no una tribu defensiva.  Les imprecacions dels contraris provaren que la nostra envestida no era impotent, ni la nostra virtut anodina, ni la nostra eficàcia purament ideal i platònica punt i seguit qualque cosa bategava organitzant sota les rodes del nostre carro.

Per sobre la nació, per sobre la pàtria, hi ha l’individu, que és la humanitat mateixa. Per sobre el principi de llibertat nacional hi ha, doncs, el principi de la llibertat individual

El Catalanisme és una gran aspiració; però certament no basta. Així com l’home seria molt poc si se reduís a una sola modalitat i concentrades les seves potències en una exclusiva direcció; així també Catalunya seria migrada i pobre si no fos més que catalanista.  I és que, després d’afirmar-se com a entitat conscient, viva, orgànica, com a substantivació genèrica de tots els catalans, qui se reconeixen una fisonomia en la que són copartíceps, cal presentar al món, no ja la diversificació d’aquest gènere en infinites formes específiques, sinó l’existència d’un nucli de ciutadans qui se senten batre el cor a l’uníson amb el món de l’hora, i fins que obrin l’esperit delitosament a l’esperança d’una encarnació més pura de la llibertat i de la vida social.

No ho oblidem mai. Per sobre la nació, per sobre la pàtria, hi ha l’individu, que és la humanitat mateixa. Per sobre el principi de llibertat nacional hi ha, doncs, el principi de la llibertat individual. Més encara: si la consecució plena de l’autonomia pàtria no ha de seguir-se’n un expandiment més viu de la llibertat personal, jo seria el primer en maleir i abominar l’autonomia. Quan una nacionalitat, per l’atzar del temps, se veu reduïda sota el jou d’una altra, és que aquesta enclou una concreció més selecta, més alta, més exquisida, de l’espiritualitat universal. Nosaltres, catalans, ho hem de reconèixer, perquè això ens dóna força i autoritat: si Catalunya a l’iniciar-se la Renaixença pagànica caigué poc a poc a poc davall l’hegemonia castellana, és que allavores érem inferiors a Castella en quant a la convivència amb el temps. Nosaltres érem anacrònics, exòtics, enmig d’aquell món extracristià: ells eren veritables contemporanis de l’època mateixa, coetanis dels grans iniciadors de l’era nova, col·laboradors en la gesta col·lectiva d’aquell període, i fins iniciadors d’empreses qui despuntaven davant la proa vacil·lant de les caravel·les.

En canvi la nostra superioritat actual és producte d’una major concordança amb l’esperit modern.

Observeu les diferents manifestacions de l’esperit espanyol, i el veureu aficionar-se sempre a les causes decrèpites, i prendre partit sota les banderes dels vells règims. S’entusiasma per tot quant pugui retardar la victòria del temps novell perquè sap que aquest triomf és la pròpia derrota. Si nosaltres fem com ells, serem indignes també d’entrar a la terra promesa, incompatibles amb el segle, discordants amb la cultura del moment. Endemés no caldria pensar-hi: si la nostra agrupació persistís en recloure’s en el seu aspecte originari, que és l’aspecte tradicional, no triomfaríem mai; perquè, així com tota nova aspiració nacional l’emporta prest o tard, en canvi és tasca inútil bracejar contra la riuada de les centúries.

Observeu les diferents manifestacions de l’esperit espanyol, i el veureu aficionar-se sempre a les causes decrèpites, i prendre partit sota les banderes dels vells règims

A una altra ocasió vaig dir-ho: és necessari, per a la vitalitat i persistència del nostre moviment, que el Catalanisme no es limiti a la seva primera forma, romàtica i tradicionalista, ni que la seva natura sia, a Barcelona, plenament conservativa, aburgesada i plutocràtica; és precís que no siem ja avui fabricantistes a la ciutat i ruralistes al camp, d’un actitud de defensa social, d’una obstinació en la resistença contra tota corrent exterior, no en trauríem mai, per bé que féssem una sola afirmació, un sol principi positiu. I sols les afirmacions poden fer triomfar les escoles i convertir en conquestes les reivindicacions.

La nostra Catalunya té d’obrir-se a la fecundació que li aportin els vents de fora, aunque sien castellans, i transformar en pròpia carn, en pròpia substància, les idees d’altri. S’ha parlat massa contra l’assimilació, oblidant que sols per assimilació i reaccionant sobre s’ella se pot arribar a la iniciativa. ¿És possible, per ventura, la iniciativa mateixa, si una influència exterior no ve a renovar i ventilar la pròpia atmosfera, l’educació inveterada, la sentimentalitat única, tramesa pels avis, eternament igual?

Ni fins i tot se pot afirmar que un poble tingui fisonomia, ni última diferència específica, si no la comprova cada dia per la renovació incessant del pensament, per la multiplicació d’escoles i sectes, per la rectificació de les conviccions, no ja segons la marxa del temps i la situació de lo que podria anomenar-se mentalitat media del món, o sa la qualitat de les idees dominants en la cultura del món, sinó fins davançant el temps i tractant d’iniciar les corrents noves i de sortir a camí de les pròximes revolucions.

La nostra Catalunya té d’obrir-se a la fecundació que li aportin els vents de fora, aunque sien castellans, i transformar en pròpia carn, en pròpia substància, les idees d’altri

Certament, jo no sóc dubtós en quant a Catalanisme; però (i em dol el dir-ho) en aqueixa resultat general, que podríem dir-ne son perfum, i que es respira sobre les pàgines de sos escriptors i sura en l’eco de sos discursos i se desprèn de l’obra de ses institucions i de sos cabdills, s’hi sent una sola emanació: El Catalanisme té l’ànima exclusivament burgesa, catòlica i conservativa. Tractant d’ésser una reacció contra l’estat general de l’Espanya present, té encara l’esperit ben espanyol; volguent orientar-se envers l’Europa, acerta sols a tancar-se dins Catalunya; aspirant a donar-se les formes polítiques de les nacions septentrionals, accentua el mateix meridionalisme llatí contra el qual protesta. Té al davant de la seva acció, esperant la seva obra, una gran empresa: catalananitzar el republicanisme, tan vigorós a Barcelona; donar una vida catalana an aqueixes multituds acèfales que avui manegen els forasters; desprendre de la pròpia massa una particularització qui encarni el radicalisme català, renovellant l’antiga escola federal; sortir a camí a les futures revoltes acceptant l’evolució gradual indefinida. I, descuidant aqueixa tasca gloriosa, se reclou esquivament entre ses fronteres; se fa partit concret i uniforme, és a dir, pren la mateixa forma que combat justament a la política castellana; i concentra tota ses forces, no contra la imposició tirànica i opressora del vell estatisme espanyol, sinó contra tota aspiració que s’endreci a completar l’obra revolucionària, que amb èmfasi anomena jacobinisme. I veliaquí com subsisteixen entre nosaltres dos partits de forma, qui deurien i podrien completar-se mútuament: ni els radicals republicans se sobreposen llur radicalisme al principi adjectiu i formal de la república; ni els radicals catalanistes avantposen llur radicalisme al principi parcial i insuficient de l’autonomia. I uns i altres, radicals de la República i del Catalanisme, se veuen forçats a associar llur esforç, híbridament, amb esperits contraris a natura: els uns amb els patrioters d’en Weyler i els altres els restes mal desfressats del carlisme.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gaziel Agustí Calvet
CATALUNYA-ESPANYA (15) Gaziel: “La clara lección” Joan Safont
Alejandro Lerroux García
CATALUNYA-ESPANYA (14) Alejandro Lerroux: “El alma en los labios” Joan Safont
Andreu Nin
CATALUNYA-ESPAÑA (13) Andreu Nin: "Socialismo y nacionalismo" Joan Safont
Manuel Chaves Nogalesjpg
CATALUNYA-ESPANYA (12) Manuel Chaves Nogales: "En la hora del triunfo" Joan Safont