Barcelona, finals de l’any 1713. Fa 310 anys. Última fase de la guerra de Successió hispànica (1705-1714/15), anomenada guerra dels Catalans (1713-1714). La ciutat està assetjada per terra i bloquejada per mar per les forces franco-castellanes de Felip V, el primer Borbó hispànic. I a l’interior del clos murallat, els veïns de la ciutat conviuen amb milers de refugiats austriacistes, procedents de les planes occidentals del país, d’Aragó i del País Valencià. Precisament, alguns d’aquests aragonesos ens van deixar algunes anotacions escrites que són el resultat de la dramàtica experiència de l’exili. I en alguns casos es detalla, tot i que de forma bastant resumida, l’aparença física d’aquells catalans i catalanes de 1713 i 1714 que resistien darrere les muralles.
Els “gegants” aragonesos
Els aragonesos que, escapant de l’ocupació borbònica d’Aragó i de la terrible repressió desfermada pel règim de Felip V, es van refugiar a Barcelona —la darrera gran plaça austriacista— representaven un curiós col·lectiu que, segons aquelles anotacions (les pròpies i les locals), destacava per la seva talla física. Són destacadament alts, amb relació al conjunt de la població de la ciutat, i criden l’atenció. Però aquest detall no hauria de resultar estrany. En un anterior reportatge titulat “Per què els catalans del 1500 eren baixets, bruns, mandrosos i violents?” explicàvem que el diplomàtic toscà Francesco Guicciardini, en un viatge a través del Principat, havia observat que, en contrast, els catalans de principis del segle XVI eren d’estatura molt baixa.
Els fills dels rics
Però passats dos segles, els estrangers que visiten Barcelona (neerlandesos, anglesos, napolitans) no es fixen en l’observació de Guicciaridini, cosa que fa pensar que els catalans havien guanyat talla física. No obstant això, el que de debò explica la diferència d’alçada d’aquells exiliats aragonesos respecte als veïns de la ciutat era el fet que aquells forasters eren, quasi exclusivament, una extracció de les elits socioeconòmiques de les seves respectives comunitats locals. Ras i curt, els fills dels rics. I, per tant, eren clarament el resultat d’un procés de selecció natural, probablement sostingut durant diverses generacions i marcat per aspectes tan decisius com la qualitat i la regularitat de l’alimentació o la capacitat de resposta a les malalties.
El tsunami occità
Després de la Revolució Remença (1462-1472) i fins a la Revolució dels Segadors (1640-1641), s’havia produït un fenomen que canviaria per sempre la fesomia de Catalunya. La social, la cultural i l’econòmica. Estem parlant de la immigració occitana, que, durant el període de màxima intensitat (1550-1620), va contribuir decisivament a duplicar la població i a quadruplicar la producció del país. Els estudiosos d’aquest fenomen, com la professora Núria Sales (traspassada recentment), ens parlen d’una veritable onada migratòria, formada per milers de jornalers agraris que travessaven els Pirineus a través de passos no vigilats (a raó de quatre-centes persones diàries durant els mesos de primavera del període 1585-1610), i que arrelarien arreu del país.
Catalunya, país de vídues
La Catalunya del segle XVI és un país de vídues. El triomf de la Revolució Remença, que consagra la cita “la terra per a qui la treballa”, impulsa una febre de recuperació de masos abandonats i de rabassa de noves terres, que es tradueix paradoxalment en una brutal onada de sinistralitat laboral. Les fonts documentals revelen la mort de centenars, potser milers, de petits pagesos, causada per una ferida gangrenada. En aquest punt és molt important destacar que, en aquell context social, econòmic i ideològic, una vídua no tenia cap possibilitat de continuar. I moltes vídues catalanes, per evitar la ruïna o un matrimoni imposat pel rector parroquial, es casaven amb el mosso occità. Aquella immigració va ser un factor de renovació biològica colossal.
D’on venien els occitans?
Els Llibres Parroquials catalans dels segles XVI i XVII, sobretot a partir del Concili de Trento (1545-1563), que imposa al rector l’obligació de confeccionar el Llibre de Combregats (un veritable cens de la comunitat), identifiquen aquests immigrants com a “francesos” o com a procedents “del regne de França”. I, en la majoria dels casos, en detallen l’origen territorial: “diòcesi de Sant Flor”, “diòcesi de Tarba”, “diòcesi de Tula”, "diòcesi de Perigús”, per citar-ne alguns exemples. I els mapes elaborats pels estudiosos del fenomen revelen que la immigració occitana que va arribar i va arrelar a Catalunya procedia —sobre manera— de l’antic ducat d’Aquitània: Alvèrnia, Perigord i Bearn. És a dir, els Alts d’Aquitània i les valls dels rius Dordonya, Garona i Ador.
Com eren aquests occitans?
No hi ha massa dades que ens permetin crear un perfil físic d’aquesta emigració. No sabem si eren rossos o bruns, o i si eren alts o baixos. Els Llibres Parroquials no els descriuen, i les escasses anotacions, en diaris personals, que s’hi refereixen no són gaire amables amb aquest col·lectiu. Però sí que tenim descripcions coetànies de moltes persones, d’origen rellevant o d’extracció humil, dels indrets d’origen d’aquest moviment. I aquestes dades ens parlen d’una població amb unes característiques físiques compartides amb les societats de l’Europa central i atlàntica. Per tant, a partir d’aquestes dades, i mantenint les observacions de Guicciardini, podem dir que, en general, tenien més alçada i menys color que els catalans nadius.
Com podia influir aquesta gent en l’aparença dels barcelonins?
Els Llibres Parroquials, de nou, ens aporten un extraordinari retrat d’aquell fenomen migratori. A través d’aquesta documentació sabem, per exemple, que la immigració occitana es va assentar, sobretot, al voltant de Barcelona. A finals del segle XVI, el percentatge de marits “francesos” a les parròquies de la Ribera de Barcelona és d’un 25%, dedicats, en bona part, al negoci de la fabricació de corda (molt rendible econòmicament, però, curiosament, molt estigmatitzat socialment). També a algunes parròquies de la Catalunya Central o al Camp de Tarragona, o a les planes occidentals del país. Aquests percentatges oscil·len entre un 15% i un 20%, dedicats, principalment, a l’activitat agrària.
...i en la dels catalans?
Aquests mateixos llibres ens revelen una segona fase que s’inicia a partir de 1592: una immigració que, a diferència de la primera, està formada per famílies senceres, que arrelen, principalment en viles amb un aparell econòmic pròsper. En aquell moment, l’economia catalana viu un moment pletòric: la pagesia catalana arrabassa erms per conrear plantes destinades a la producció industrial (raïm i lli) i s’exporten aiguardents i tèxtils a Anglaterra i als Països Baixos. Els Llibres Parroquials ens revelen que els occitans (bàsicament aquitans) són majoria a Mataró, Sant Boi i l’Hospitalet de Llobregat, i que són col·lectius numèricament importants (una quarta part de la població) a Vic, Lleida, Reus, Cervera, Girona, Perpinyà i Puigcerdà.
L'alçada i la cultura de treball
És gairebé del tot segur que aquesta immigració occitana va ser la causa que explica que els catalans i les catalanes de 1714 guanyessin alçada i perdessin color respecte als de 1500. Però hi ha un altre detall, d’una importància extraordinària, resultant d’aquell fenomen. Una part d’aquella immigració (no en coneixem el percentatge) era de confessió calvinista. El reformisme no va arrelar a Catalunya per diverses causes que són llargues d’explicar. Però sí que va arrelar i es va difondre una cultura de treball i d’empresa d’arrel protestant que explica la societat mercantil catalana dels segles XVII i XVIII i la Revolució Industrial del segle XIX. Aquells avantpassats que venien d’Occitània (d’Aquitània) serien els arquitectes del nou dibuix de Catalunya.